Per molts anys, Vilaweb!

Felicitats pels 25 anys de Vilaweb a Vicent Partal, Assumpció Maresma i a tot l’equip de periodistes que han estat en el passat i als que actualment tiren del carro d’aquest periodisme d’avantguarda, pròxim i en línia, a l’abast no només de la comunitat catalanoparlant sinó del món sencer.

Fa anys que seguesc el projecte de Vilaweb, fins i tot des d’aquell temps en que es feien aquelles curioses 24 hores d’internet en que els internautes d’aleshores ens presentàvem i dèiem la nostra. Remenant per la xarxa he trobat aquest fragment de l’any 1999:


Nom:
Enric Marco Soler

Títol:
Endavant des de Burjassot (l’Horta)

Text:
Des de Burjassot, des del campus de Burjassot de la Universitat de València,
salude a tota la comunitat internauta de catalanoparlants d’arreu del món.
En especial a Vicent Grau, el primer que ha enviat un missatge a la festa.
Jo també visc a la Valldigna (la Safor).

Que faig a la xarxa.?

Principalment rebre i enviar missatges electrònics i visitar pàgines web del meu camp de treball, l’astronomia.

En una comunitat lingüística desvertebrada com la nostra en la que no hi ha mitjans de comunicació globals i en els que hi ha s’ajusten de gust o per força als confinaments autonòmics, només Vilaweb ha aconseguit trencar les barreres. Bé, caldria també recordar la revista El Temps, i la revista científica Mètode de la Universitat de València però són una altra cosa.

He seguit diàriament les notícies del país i del món a través de Vilaweb. Un dels fets més fort que se m’han quedat en la memòria va ser aquell 11 de setembre de 2001 quan, en tornar de dinar a les 3 de la vesprada, vaig engegar l’ordinador i vaig trobar-me en portada les Torres Bessones de Nova York en flames. Gràcies per l’objectivitat i el rigor en el tractament d’aquests fets i els dels altres atemptats que van venir en anys posteriors.

Tanmateix, la meua implicació en el diari va fer un canvi radical quan Vilaweb engegà l’interessant projecte del blocs de més Vilaweb a partir de 2004. Centenars de blocaires compartírem els nostres escrits i començàrem a parlar de literatura, de fotografia, d’art, d’història, de filosofia, de política o de ciència. D’això ja fa 15 anys i ho recordava fa unes setmanes en aquest bloc. Des de llavors els blocaires de Vilaweb hem fet de l’amistat virtual una amistat real en les tres trobades que hem fet a Alcanar (el Montsià), a Búger (Mallorca, I, II, III i IV) i a Otos (la Vall d’Albaida). Unes amistats que no existirien sense la idea de país sencer del projecte de Vilaweb.

El 2014 celebràrem a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona els 10 anys de blocs a Vilaweb. Allí trobàrem cares conegudes, amicals, però també gent desconeguda, la família de Vilaweb s’havia fet gran. Ací la crònica i ací el vídeo de la presentació.

Gràcies per fer-nos participar en aquest innovador projecte de periodisme. Per molts anys!

Fotos:

1.- Trobada de blocaires a Alcanar. 2008.
2.- Amb Jaume Prenafeta, llavors director comercial, en una visita a la redacció de Vilaweb. 2011.
3.- Als 10 anys de bloc, amb Francesc Cabiró, Enric Marco, David Figueras, Roser Giner i Vicent Partal. 2014

Set lliçons breus de física

Tot el que cal saber sobre física, l’univers i el nostre lloc al món en set lliçons plenes de bellesa que han captivat els lectors italians.

Set lliçons breus de física
Carlo Rovelli

Llibres Anagrama
Traducció: Laia Font i Mateu
Publicació: 02/03/2016
ISBN 978-84-339-1529-0

La ciència ens ensenya com comprendre més bé el món, però també ens mostra com és d’ample allò que encara no sabem.

I és que malgrat els grans avenços del segle XX, i al contrari del que gran part de la societat creu, la ciència moderna no és l’explicació definitiva del món sinó que només pretén ser una aproximació a la realitat. Una realitat que, sobretot en la física contemporània, se’ns presenta fugissera i de vegades incomprensible.

Tot i això, el físic italià Carlo Rovelli, en el petit però dens llibre Set lliçons breus de física, s’endinsa en el difícil camí de fer comprensible, per a un públic no necessàriament de ciències, els fonaments de la física del segle XX, amb els seus èxits fulgurants, els seus fracassos, les seues contradiccions i especialment les conseqüències que se’n deriven per a la tecnologia actual i per al pensament humà.

L’obra, que ha estat un best-seller a Itàlia, explica com un poètic conte, amb sis capítols o lliçons, de manera senzilla però realment profunda, les grans teories que han permès el desenvolupament de la societat moderna: la Relativitat General i la Mecànica Quàntica. Unes teories potents però malauradament contradictòries entre si. La primera, la més bella i exigent de les teories científiques, segons el físic soviètic Lev Landau, ens aboca a un espaitemps continu en què la matèria i l’espai-temps es combinen contínuament, com un continu joc del gat i la rata. La segona ens du a un món estrany en què les partícules només existeixen quan interaccionen i on l’atzar hi juga un paper fonamental. En paraules de l’autor, la realitat sembla ser només interacció. Dues teories que tracten d’explicar el món però que no poden ser veritat al mateix temps. L’espaitemps corbat continu front a l’espai pla dels quàntums, dues maneres de veure el món que funcionen només en el seu àmbit d’aplicació.

Un físic no s’hauria de molestar per aquesta dicotomia. Els conflictes d’aquest tipus entre teories d’èxit són una oportunitat per avançar cap a una nova física. Són els moments en què quelcom ocult trau la poteta però no ens deixa veure gaire més. La natura sempre és tímida en mostrar-nos els secrets. Ara ens cal una teoria que ho unifique tot, com podria ser la Gravitació Quàntica de Llaços en la qual Carlo Rovelli n’és un dels desenvolupadors. Aquesta teoria proposa la quantització de l’espaitemps, en què, a semblança de la quàntica, tot és interacció. I, si un dia s’arriba a trobar un observable, si arriben a reeixir alguns dels experiments proposats, serà una veritable revolució de la física. De moment, però, cal continuar treballant.

I en aquesta nova realitat proposada què hi fem nosaltres com a humans? Quina és la realitat que percebem, quina és la nostra realitat, què és el temps, què és el present? En aquest món de la física contemporània on l’atzar i la interacció són la norma, som realment lliures? Nosaltres som el subjecte que observa aquest món amb el qual interaccionem, però al mateix temps en som part integrant d’aquest. Som fets també per partícules, llums i intercanvis de la mateixa manera que ho són les galàxies i els altres éssers vius de la Terra. Ho veiem des de dins i tractem d’entendre-ho amb la potent però limitada xarxa neuronal del nostre cervell. Carlo Rovelli, en la darrera lliçó, ens explica el seu punt de vista sobre la humanitat, sobre la complexa realitat de què estem fets. En definitiva, ens diu que allò específicament humà no ens separa de la natura, és la nostra natura.

El món que ens envolta, que hem vist per la finestra durant aquests mesos de confinament, ens sembla bell, continu, ordenat i que flueix al ritme de les estacions. Tenim però una visió desenfocada de la realitat. Veiem el llac amb l’aigua tranquil·la, però de lluny no en percebem l’estructura fina, les molècules d’aigua movent-se, trencant-se, els quarks dins dels protons vibrant, i, més subtilment encara, les possibles ínfimes porcions de l’espaitemps.

I acabe amb la mateixa expressió poètica en què acaba el llibre: A la riba del que sabem, en contacte amb l’oceà de tot el que no sabem, brillen el misteri del món, la bellesa del món, i ens deixen sense alè.

Quart llibre del confinament.


Joan Olivares va fer, fa uns mesos, una crònica més llarga i consistent sobre el llibre en Nosaltres La Veu.

‘Set lliçons breus de física’, de Carlo Rovelli

LA LLIBRERIA: CIÈNCIA

per Joan Olivares

Un forat negre a només 1000 anys llum de la Terra

Un equip d’astrònoms de l’Observatori Europeu Austral (ESO) i d’altres institucions ha descobert un forat negre a només 1.000 anys llum de la Terra. És el forat negre més proper al nostre Sistema Solar no mai detectat fins a la data. Forma part d’un sistema triple d’estels que es troba tan prop que fins i tot es pot veure a simple vista des de l’hemisferi sud. L’estudi s’ha publicat fa uns dies en la revista Astronomy & Astrophysics

Fins fa ben pocs anys un forat negre era només una entelèquia matemàtica que derivava de manera natural de les equacions de la Relativitat General. Ara ja intuïm que totes les galàxies espirals tenen un forat negre de milions de masses solars al seu centre i fins i tot ja els hem vist de prop i hem mesurat els seus xocs espectaculars a partir de la captació de les ones gravitatòries.

Aquest són els galàctics. Però hi ha d’altres més modestos. Un forat negre estel·lar és el final esperat d’un estel de més de 8 masses solars. Una vegada acabades les diferents fases de crema del combustible nuclear, l’estel s’enfonsa sense remei i, després d’una espectacular explosió supernova, desapareix de l’univers visible. No brilla, és negre i només diversos processos físics que ocorren al seu voltant el fan notar als instruments científics: fortes emissions de radiacions d’alta energia (X i gamma), o la presència d’un disc d’acreció que remena material al seu voltant per que se l’acabe engolint finalment.

Que passa, però, quan no hi ha emissió ni disc d’acreció? Quan el forat negre no és actiu? Aleshores el forat negre és totalment invisible. L’estel mort vaga per la galàxia sense ser captat.

Tanmateix no deixa de ser un estel i els estels solen viure en parella o trios si pot ser. Els estels dobles o triples són molt freqüents en la Via Làctia i són sistemes interessantíssims per estudiar-ne les propietats, sobre tot les masses. Per exemple, només a partir del moviment de les òrbites podem inferir les masses involucrades a partir de la Tercera Llei de Kepler.

I això és el que ha passat amb l’equip de l’ESO. Estudiant, amb el Telescopi MPG/ESO de 2,2 metres, instal·lat a l’Observatori de La Silla, a Xile, el sistema estel·lar doble HR 6819, format per dos estels blaus calents de tipus B i Be, l’equip va veure que l’estrella interior en realitat gira, amb un període de 40 dies, sincrònicament amb un objecte invisible, mentre que la segona estrella orbita a una gran distància al voltant d’aquestes dues.

Imatge de gran camp en al constel·lació de Telescopium on es pot veure al centre el sistema  HR 6819. Font: Digitized Sky Survey 2.

El forat negre ocult en HR 6819 és un dels primers forats negres de massa estel·lar descobert que no interactuen violentament amb el seu entorn i, per tant, semblen veritablement negres. Malgrat això, l’equip va poder detectar la seua presència i calcular la seua massa estudiant l’òrbita de l’estrella interior. “Un objecte invisible amb una massa de, al menys, 4 vegades la del Sol, només pot ser un forat negre“, conclou el científic d’ESO Thomas Rivinius, que ha dirigit l’estudi i que treballa a Xile.

Fins ara, els astrònoms han detectat tan sols un parell de dotzenes de forats negres en la nostra galàxia, i gairebé tots ells interactuen amb el seu entorn i donen a conèixer la seua presència mitjançant l’alliberament de potents raigs X. Però els científics estimen que, al llarg de la vida de la Via Làctia, centenars o milers de milions d’estrelles van acabar col·lapsant com a forats negres en acabar les seues vides. El descobriment d’un forat negre silenciós i invisible a HR 6819 proporciona pistes sobre on podrien estar els nombrosos forats negres ocults a la Via Làctia. “Hi ha d’haver centenars de milions de forats negres per aquí, però en coneixem ben pocs. Saber què cercar hauria facilitar-nos la tasca de trobar-los“, afirma Rivinius.

Així que segurament ara mateix molts forats negres desconeguts vaguen per la Galàxia. Una apassionant conclusió que ens deixa un sabor amarg a la boca i que ens recorda que la violència neutra de l’univers és la norma. ¿Hi haurà algun encontre futur del Sistema Solar amb un forat negre silenciós? Sort tenim de la immensitat de la Via Làctia i de la baixa probabilitat que això passe. O ja el tenim ací?

Més informació.
Un instrumento de ESO detecta el agujero negro más cercano a la Tierra

Imatges

1.- Imatge artística que mostra les òrbites dels objectes del sistema triple HR 6819. Aquest sistema està format per un estel interior (òrbita en blau) i un forat negre ara descobert (òrbita en roig), així com un tercer estel en una òrbita més ampla (també en blau).
2.- Imatge del telescopi espacial Hubble que mostra la supernova 1994D al costat de la la galaxia NGC 4526. NASA.ESA/Hubble.

L’expedició del doctor Balmis

Operació Balmis és el nom que van triar els militars per anomenar les activitats relacionades amb la pandèmia del COVID-19 que feren les primeres setmanes del confinament.

Però qui era el doctor Balmis?

Al finals del segle XVIII la Il·lustració també es manifestà al Regne d’Espanya, encara que tímidament, de la mà de molts il·lustrats en moltes branques de la ciència. Molts d’ells provenien dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, especialment de Catalunya i el Regne de València. Podríem destacar Jordi Joan i Santacília que viatjà al virregnat del Perú per mesurar un arc de meridià, Miquel Salvà i Campillo, que va proposar el primer telègraf, el rossellonès Francesc Aragó, que participa en la mesura del meridià en terres valencianes i balears per definir el metre o el  botànic valencià Antoni Josep Cavanilles, viatger i observador del territori del Regne de València.

En els temps actuals de pandèmia d’un virus del qual sabem ben poc, cal recordar que la humanitat ja ha estat capaç de vèncer-ne un de manera definitiva, el virus de la pigota, també coneguda com a verola. Als Estats Units, l’últim cas de verola es va registrar el 1949, mentre que l’últim cas ocorregut de forma natural al món es va detectar a Somàlia el 1977. Ja no existeix el virus a la Terra llevat d’unes mostres conservades en uns laboratoris de Rússia i els Estats Units.

Monument al carrer Parrote, en el port de La Corunya, en homenatge als nens orfes que van partir amb l’expedició. Wikimedia Commons

La vacuna contra aquesta malaltia terrible fou descoberta pel metge anglès Edward Jenner (1749-1823), que s’adonà que les dones lleteres, afectades per la verola de la vaca -“cowpox”-, (verola bovina, molt suau) quedaven immunitzades contra la verola humana. Després de molts anys d’estudi aprengué a “contagiar” de la versió benigna de la verola a les persones per protegir-les. A falta de coneixement ni tecnologia per conservar aquest virus durant un llarg període de temps de manera activa, només el transport en viu era efectiu, és a dir, la inoculació de xiquets sans que en passar els dies havien de contagiar d’altres xiquets a través dels fluids de les seues pústules, en una llarga cadena humana que arribara a tota la població.

La població indígena i la colonial morien de verola sense aturador i, va caldre una expedició finançada per la Corona per immunitzar-la. Portar, però, la vacuna a Amèrica, era tota una odissea. Francesc Xavier Balmis i Berenguer, natural d’Alacant, metge reial juntament amb el metge de Cervera Josep Salvany i Lleopart, encapçalaren la Reial Expedició Filantròpica del Vaccí per portar la vacuna descoberta per Jenner als territoris d’Ultramar, a Amèrica i més tard a Filipines i Xina.

Recorregut de l’expedició de Balmis i Salvany. Wikimedia Commons.

El llibre L’expedició del doctor Balmis és la traducció de la novel·la en gallec Os nenos da variola de María Solar, de la que enguany se n’acaba d’estrenar una adaptació teatral. En l’obra es conta la meticulosa preparació del viatge des de A Coruña i la història dels nens triats per portar dintre del seu cos el virus de la verola bovina. Nens que provenien de l’orfenat de la ciutat i del de Santiago. Uns nens sense família que eren els últims de la societat però que foren uns herois per a tota la humanitat.

Com es comenta a l‘article de El Temps citat més avall, Balmis va tenir una visió global i solidària de la humanitat, entenent que el dret a la salut era independent de nacionalitats, races, credos i situacions polítiques. A més, el seu americanisme va ser, així mateix, notori. Això ajuda a entendre la veneració que se li continua tenint en terres americanes.

El llibre està recomanat per infants a partir dels 14 anys, com conta Alba en aquest vídeo de promoció del llibre.

Més informació en

Balmis: el metge alacantí que dona nom a l’operatiu militar contra el Coronavirus

Tercer llibre del confinament.

El cel de maig de 2020

Entrem en el mes de maig i el confinament continua encara que comença a relaxar-se. En uns dies ja veurem si la pandèmia del COVID-19 torna a enfortir-se o si ja podrem respirar tranquils. Mentrestant la natura segueix el seu pas insensible al patiment humà i la primavera esclata per tot arreu. La flaire de les flors dels camps pròxims (i tan llunyans alhora) entra per les finestres obertes i ens neguiteja per no poder-hi ser present. El cel nocturn, una mica més lliure d’emissions humanes, presenta nits de somni, ara que els núvols, omnipresents des del començament de la pandèmia a casa nostra, ens abandonen. Sí, finalment els cels rasos se’ns presenten per mostrar les belleses celestes que no hem pogut gaudir des de fa ja dos mesos. El ball dels planetes Venus i Mercuri ens esperen, així com la duradora alineació dels planetes Mart, Saturn i Júpiter, tot amanit per una interessant pluja d’estels.

Durant aquests darrers mesos ens hem acostumat a veure Venus al cel oest poc després de la posta de Sol. Encara brilla molt però el seu reialme acabarà a final del mes en ser engolit per la lluentor solar. El moviment orbital del planeta el porta directament cap a la direcció del Sol, s’alinearà amb ell el 3 de juny i uns pocs dies més tard ja el podrem veure a la dreta (és a dir a l’oest) del Sol, per la qual cosa haurem de matinar per veure’l abans de l’alba.

Aquesta davallada de Venus no significa que no ens mostre encara la seua bellesa al cel, ni que presente algunes configuracions planetàries notables. Així els capvespres del 21 i 22 de maig, el planeta Mercuri s’acostarà molt a Venus i, per tant, serà un bon moment per captar aquest fugisser planeta. L’aproximació màxima entre els dos planetes arribarà a ser d’un 52′, quasi l’espai que ocuparien dues llunes plenes al cel. I precisament la Lluna, amb una fase molt menuda, de només de 2 a 3 dies des de la Lluna nova, els farà companyia  els dies 24 i 25 de maig i, permetrà fer-los una bona foto d’acomiadament del trio que es retrobarà fins a l’any que ve.

El reialme planetari del cel oriental serà ocupat a partir de la segona quinzena del mes pel planeta Mercuri. Cada dia que passe augmentarà la seua brillantor a mesura que se separa del Sol. Però no serà fins el 4 de juny en que Mercuri assolisca la separació màxima del Sol (23º 22′), l’anomenada la Màxima Elongació Oriental, punt de l’òrbita del planeta interior en que forma un angle recte amb el Sol i la Terra. En aquest moment el planeta, vist des de la Terra amb un telescopi, mostrarà la meitat del seu disc il·luminat.

Les meravelles celestes del mes de maig no acaben ací. Si ens aixequem de matinada podrem continuar gaudint de l’alineació planetària dels planetes exteriors: Júpiter, Saturn i Mart.

Si mirem cap al sud-est, cap a les 6 del matí, veurem com aquests planetes brillen al cel. Fins i tot el dèbil Mart va augmentant de mica en mica la seua lluïssor a mesura que s’acosta a la Terra. El moment de mínima distància a la Terra serà en octubre i per això aquest estiu es llançaran diverses missions al planeta roig, entre elles el nou robot de la NASA Perseverance al que acompanya el petit helicòpter Ingenuity.

La Lluna, com sempre, ens assenyalarà als més despistats i novells en aquestes coses del cel on es troben aquests planetes. Els dies 13, 14 i 15 de maig una Lluna minvant passarà prop dels planetes. Aprofiteu per admirar-los i fer-hi una fotografia.

Finalment cal fer esment de la pròxima pluja d’estels del mes de maig. Les deixalles del cometa Halley cauen sobre la Terra quan aquesta travessa la seua òrbita. Per efecte de perspectiva aquesta pluja dels residus del cometa semblen provindre de la constel·lació d’Aquari i per això reben el nom d’Eta Aquàrids. Van caient entre el 19 d’abril i el 28 de maig però el seu pic màxim d’emissió cau al voltant de les matinades del 4 al 6 de maig, amb una tassa d’uns 55 meteors/hora. Podeu veure la constel·lació d’Aquari i el radiant dels meteors a l’esquerra del planeta Mart com es pot veure a la imatge del dia 4 de maig.

Esperem que finalment ens deixen eixir al camp, amb el cel net de la primavera, per admirar aquestes meravelles del cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna plena Maig 7 11 45
Quart minvant Maig 14 15 03
Lluna nova Maig 22 18 39
Quart creixent Maig 30 04 30

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Tres nits d’observació de la pluja de meteors Eta Aquàrids sobre Devils Tower, part de les muntanyes Bear Lodge de Wyoming. L’astrofotògraf David Kingham va fer aquest conjunt de fotos durant la pluja de meteors de l’any 2013. (Crèdit d’imatge: David Kingham / Flickr / CC BY-NC-ND 2.0).
2-6.- Esquemes de Stellarium, el gran programa col·laboratiu per conèixer el cel.

A quina distància està Proxima Centauri?

Amb prou feines ens fem la idea de les immenses grandàries de l’Univers. Per començar el viatge a les estrelles més pròximes està fora, de moment, de l’abast de la tecnologia humana. Però, com podem mesurar la distància a aquests objectes tan llunyans?

El mètode tradicional per als objectes “relativament” propers (Lluna, Sol, planetes, estels pròxims) ha estat l’ús de les tècniques de la paral·laxi. Bàsicament és l’observació d’un objecte llunyà vist des de dos punts de vista diferents. En veure aquest objecte des des llocs separats, aquest es veu en posicions diferents respecte als objectes que estan molt més allunyats. De fet és el que fem habitualment en la nostra visió binocular, amb dos ulls, que ens permet veure en 3 dimensions, i calcular intuïtivament la distància als objectes.

Des de la Terra, els astrònoms han utilitzat aquesta tècnica des del segle XIX. Evidentment, quan més gran siga la separació dels dos punts d’observació, l’anomenada línia base, més gran serà l’angle de separació de l’objecte respecte al fons llunyà d’estels. I una vegada mesurat l’angle i coneguda la línia base, un senzill record a les oblidades formules de la trigonometria ens donarà la distància a l’estel desitjat. És evident que la línia base més gran que es pot obtindre és la formada entre  les dues posicions de la Terra separades 6 mesos, com es veu a la figura adjunta. És a dir, només una separació d’uns 300 milions de quilòmetres.

Actualment, però, l’exploració espacial ens permet continuar jugant amb aquesta tècnica. Tenim naus automàtiques per tot el sistema solar que ens permeten ampliar la línia base. La nau més llunyana, amb càmeres operatives, és la New Horizons. La nau que sobrevolà Plutó el 2015 i l’objecte Arrokoth (abans Ultima Thule) es troba actualment a 46,81 unitats astronòmiques, uns 7000 milions de quilòmetres. Una bona línia de base!

Així que la setmana passada, el 22 i 23 d’abril, New Horizons girà les càmeres cap als estels pròxims Proxima Centauri i Wolf 359 mentre centenars d’observadors terrestres, tan professionals com aficionats, observaven els mateixos objectes amb els seus telescopis. Aquesta observació simultània es va poder fer des d’indrets on era de nit i els estels estaven per damunt de l’horitzó, la zona del Pacífic i Amèrica i l’hemisferi sud. Els europeus no vàrem tindre sort aquesta vegada. Fins i tots a casa nostra els núvols ens acompanyaren com fan des que el virus aquest ens manté confinats a casa. Tanmateix les observacions poden continuar aquesta setmana encara que no seran tan precises.

La figura del científic col·laborador de New Horizons, Brian May mostra clarament la diferència de la paral·laxi d’un estel realitzada des de New Horizons (dreta) comparada amb la paral·laxi que es pot realitzar observant des de dos punts separats per 6 mesos des de la Terra (esquerra).  L’angle és molt major i, per tant, la distància a mesurar amb poc error més gran. (Crèdit: Brian May)

Brian May, l’antic guitarrista de The Queen, i actualment un astrofísic que treballa en l’equip de New Horizons, l’investigador principal del qual és Alan Stern, és qui s’ha encarregat de coordinar les observacions.

Evidentment ja coneixem la distància a aquests estels. Però l’experiència servirà per motivar els astrònoms terrestres, sobre tot els aficionats, a usar els telescopis per fer una veritable mesura directa per paral·laxi d’uns estels. A més a més aquestes mesures seran molt útils per posar en marxa nous mètodes que poden proporcionar una navegació de les naus espacials menys precisa, però autònoma de les dades que es proporcionen des del control terrestre. En el Sistema Solar les imatges òptiques dels objectes celestes són usades per missions planetàries robòtiques però no s’han utilitzat mai per establir la trajectòria d’una nau espacial que s’escapa del Sistema Solar com ara les Voyager o la New Horizons mateixa.

Pasada l’observació conjunta Terra-New Horizons, ara s’està en la fase de recol·lecció de les dades. En unes setmanes sabrem la distància que caldrà superar si alguna vegada la humanitat viatja a l’estrella més pròxima, Proxima Centauri.

Imatges:

1.- Paral·laxi de Proxima Centauri des de New Horizons. Pete Marenfeld, NSF’s National Optical-Infrared Astronomy Research Laboratory.
2.- Paral·laxi. Wikipedia Commons.
3.- Amb la càmera Long Range Reconnaissance Imager (LORRI), New Horizons ha observat Plutó i l’objecte del cinturó de Kuiper Arrokoth. Laboratori de Física Aplicada de la Universitat de la NASA / Johns Hopkins / Southwest Research Institute.
4.- La zona del cel on s’observa Proxima Centauri, vist des de Sydney, Austràlia. Stellarium.

El telescopi Hubble fa 30 anys

La nostra visió actual de l’univers és molt diferent de la que teníem quan érem infants. Durant aquest temps han millorat molt els nostres mitjans d’observació, s’han divulgat més i millor els descobriments seguint el model que impulsà Carl Sagan amb el magnífic Cosmos, cosa que ha estat possible per la implantació d’internet a tot el món. Però, res d’això és comparable al panorama còsmic i intel·lectual que ens ha deixat el telescopi espacial Hubble que aquests dies celebra 30 anys a l’espai.

El 24 d’abril de 1990, el telescopi espacial Hubble era llançat a l’espai des del Centre Espacial Kennedy de la NASA a Florida a bord del transbordador Discovery, amb la tripulació formada pels astronautes Loren J. Shriver, Charles F. Bolden Jr., Bruce McCandless II, Steven A. Hawley i Kathryn D. Sullivan en la que seria la missió ST-31 del programa dels transbordadors espacials de la NASA

Un dia després, ja en òrbita, la bodega de càrrega s’obrí i, amb l’ajuda del braç robòtic, el telescopi fou desplegat en òrbita terrestre. A partir d’aquell moment el telescopi va obrir una nova visió del cosmos que ha estat transformadora per a la nostra civilització.

Fa cinc anys, quan el telescopi complí 25 anys a l’espai, vaig fer un extens article amb les seues principals contribucions a l’astronomia moderna, per la qual cosa no cal tornar a explicar-ho.

Hubble ha revolucionant l’astronomia moderna, no només per als científics, sinó que també ha conduït la societat sencera en un viatge meravellós d’exploració i descobriment de l’univers.  A diferència de qualsevol telescopi espacial anterior, Hubble va fer que l’astronomia fos rellevant, atractiva i accessible per a persones de totes les edats. Les imatges icòniques del telescopi espacial han redefinit la nostra visió de l’univers i del nostre lloc en el temps i l’espai.

Hubble ens ha proporcionat visions impressionants sobre l’univers, des dels planetes propers fins a les galàxies més allunyades que hem vist fins ara“, ha dit Thomas Zurbuchen, administrador associat per a la ciència a la seu de la NASA a Washington, DC. “Llançar un telescopi tan gran va ser revolucionari fa ara 30 anys. I aquest centre neuràlgic de l’astronomia continua oferint ciència revolucionària avui en dia. Les seues espectaculars imatges han captat la imaginació durant dècades i continuaran inspirant la humanitat durant els propers anys “.

Sense la càrrega molesta de l’atmosfera turbulenta de la Terra, l’observatori espacial ens permet conèixer l’univers amb una nitidesa cristal·lina sense precedents en una àmplia gamma de longituds d’ona, des de la llum ultraviolada dels fenòmens violents fins als infrarojos de la formació estel·lar .

Els principals descobriments de Hubble inclouen la mesura de la velocitat d’expansió i acceleració de l’univers; la troballa que els forats negres són comuns entre les galàxies; la caracterització de les atmosferes dels planetes al voltant d’altres estrelles; l’observació dels canvis meteorològics en els planetes del nostre sistema solar; i la mirada cap enrere en el temps a través del 97% de l’univers per registrar el naixement i l’evolució de les estrelles i les galàxies.

Amb Hubble s’han fet fins ara 1,4 milions d’observacions i ha proporcionat les dades necessàries per que astrònoms de tot el món escrigueren més de 17.000 publicacions científiques revisades, i, d’aquesta manera, s’ha convertit en l’observatori espacial més prolífic de la història. Les seues dades guardades als arxius continuaran alimentant les futures investigacions en astronomia durant les properes generacions.

La longevitat de Hubble es pot atribuir a les cinc missions de manteniment dels transbordadors espacials, des de de 1993 fins a 2009, en què els astronautes van actualitzar el telescopi amb instruments cada vegada més avançats, nova electrònica i algunes reparacions en òrbita. Des de fa 11 anys, però, cap missió ha revisat o canviat cap instrument. Els enginyers que controlen el Hubble ha tingut ja alguns ensurts amb les càmeres i amb els giroscopis que permeten apuntar el telescopi a l’objecte celeste desitjat. Així i tot, s’espera que el venerable observatori, amb la seua suite de càmeres i altres instruments, continue operatiu durant la dècada dels 20, tot esperant el proper telescopi espacial James Webb.

El Telescopi Espacial Hubble és un projecte de cooperació internacional entre la NASA i l’ESA (l’Agència Espacial Europea). El Centre de Vol Espacial Goddard de la NASA a Greenbelt, Maryland, gestiona el telescopi. L’Institut de Ciències del Telescopi Espacial (STScI) de Baltimore realitza operacions de ciència de Hubble. STScI està operat per la NASA per l’Associació d’Universitats per a la Recerca en Astronomia de Washington, D.C.

A partir de l’article: Hubble Marks 30 Years in Space With Tapestry of Blazing Starbirth, Claire Andreoli, Donna Weaver / Ray Villard.

Imatges;

1.- Per commemorar els 30 anys del telescopi espacial Hubble, s’ha presentat una imatge que s’assembla a una versió còsmica d’un món submarí ple d’estrelles. La nebulosa roja gegant (NGC 2014) i la seua veïna blava més petita (NGC 2020) formen part d’una vasta regió de formació estel·lar al Gran Núvol de Magalhães, una galàxia satèl·lit de la Via Làctia, situada a 163.000 anys llum. NASA, ESA i STScI
2 i 3.- Telescopi Espacial Hubble. NASA

Júlia

Moltes vegades hi ha la sensació que els valencians estem mancat d’història. Sembla que des que Jaume I va conquerir aquestes terres per a la Cristiandat no haja passat res d’interessant, llevat és clar de la Batalla d’Almansa i de l’eliminació dels Furs. Tanmateix la societat valenciana ha participat en molts dels quefers i preocupacions europeus, en especial en els conflictes socials que ompliren els diaris i els carrers al final del segle XIX i primeries del segle XX fins a la Guerra Civil.

Al segle XIX la societat valenciana s’industrialitzava i es creaven fàbriques, línies de ferrocarril, infraestructures i s’ampliaven ports. Uns avenços importants que comportaren enfrontaments amb una massa obrera explotada i mal pagada i, on, com no podia ser d’altra manera, l’anarquisme fou la única força social que s’hi oposà. Alcoi, amb les seues fàbriques tèxtils, era llavors la ciutat més industrial del País Valencià, que en molts aspectes podia comparar-se amb la força industrial de Barcelona. Per alguna raó Alcoi era coneguda per aquella època com la petita Barcelona. Fins i tot el 1853 es crea la primera Escola Industrial de l’estat amb la missió de formar tècnics per a les fàbriques alcoianes.

Aquesta força industrial sostinguda per unes poderoses elits havia de generar, per força, conflictes a causa del treball infantil, jornades de més de 12 hores, sou baixos, insalubritat dels habitatges i llunyania de les fàbriques. De manera que les vages eren moneda corrent en aquella ciutat que creixia de manera caòtica. El conflicte més greu d’aquell temps fou la coneguda com la Revolució del Petroli (1873), que acabaria amb la mort de l’alcalde i la repressió posterior a mans de l’exercit.

Sembla que va ser Joan Fuster el qui va reptar els escriptors alcoians perquè escriviren una novel·la relatant els fets del Petroli i només Isabel-Clara Simó s’hi animà en escriure la que seria la seua primera obra Júlia.

En aquest llibre, l’escriptora ens presenta com a protagonista una dona, una treballadora a l’Alcoi industrial en temps de revolució, del conegut episodi del Petroli (1873), que acabaria amb la mort de l’alcalde i la repressió posterior. En aquest ambient assistim a l’ambició d’una obrera, Júlia, que es deixa la pell als telers alcoians. Lluny de conformar-se amb aquesta vida que li ha tocat, aprofita la primera ocasió que se li presenta per a canviar d’estatus i esdevenir una senyora. No obstant això, el seu passat la persegueix: un pare a qui adorava, mort a la presó d’Alacant, i una mare a qui acusen de bruixa no són les millors cartes de presentació per acarar la nova vida. Júlia, però, no deixarà que res ni ningú posen fi al seu somni.

Sense voler comparar les dues obres que són ben distintes i, per animar a llegir-la als lectors, sobretot, catalans, que no la coneguen, Júlia seria una mena de Mirall trencat valencià, on es retraten perfectament les classes socials valencianes de finals del segle XIX, una època, per cert, en la que la burgesia encara no havia abandonat la llengua.

Jo destacaria particularment uns diàlegs electritzants, ben construïts on no sobren les paraules i que et deixen sense respiració.

Aquesta és la segona novel·la del confinament i, que, a més, coincideix amb la setmana del Sant Jordi. Per això, per petició de la biblioteca del poble m’he fet una foto, amb el meu moment de lectura.

Més informació:

El programa literari Una habitació pròpia de la televisió valenciana À Punt li dedica un episodi. Compte, que hi ha spoilers..

 

15 anys de Pols d’estels

Aquests  dies el meu bloc fa anys. El 15 d’abril de 2005 escrivia un article sobre el cel d’abril amb un poc pedagògic mapa estel·lar i un text una mica maldestre. Per aquella època escrivia a Quinzedies, una revista d’actualitat de la Safor, articles diversos de cultura i ciència i, de primeries, vaig aprofitar part del treball fet per presentar-lo a l’abast de la comunitat catalanoparlant.Recorde aquest dia de la primavera del 2005 com Juli Peretó m’animà a escriure sobre temes astronòmics i divulgar l’exploració espacial en l’acabada de crear secció de blocs de Vilaweb. Precisament ell ja escrivia una interessant crònica sobre temes d’evolució biològica a El buit del temps.

Durant aquests 15 anys i amb una periodicitat més o menys setmanal, he escrit 4 o 5 articles mensuals abastant multituds de temes sobre l’actualitat de l’astronomia, exploració espacial, defensa de la nit, física i ciència en general. He seguit alguns temes quasi en directe i en detall com ara la missió Gaia, l’exploració del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko per la sonda Rosetta, la nova cara de Plutó per New Horizons, o la recent descoberta de les Ones Gravitatòries, la darrera predicció de la Teoria General de la Relativitat d’Einstein, entre moltíssims altres temes. Evidentment les ocupacions professionals i personals m’han impedit seguir tots i cadascun dels temes al detall, tant com voldria.

Aquests articles, a l’abast de tothom a través de la plataforma que ens ofereix Vilaweb, han estat moltes vegades portada del diari mateix per interés periodístic, cosa que agresc molt, i és una mostra que la ciència no és aliena a les inquietuds de la redacció.

Sóc conscient que els blocs han perdut la preeminència com a mitjà d’expressió per  als usuaris d’internet. Actualment ja no són tan utilitzat com fa 15 anys. El boom del seu ús ha passat i ara els usuaris es decanten més cap a eines més ràpides i amb missatges més breus i contundents com Twitter, Instagram o el decadent Facebook. Tanmateix considere que l’eina del bloc permet posar més informació i ser més reflexiu que qualsevol d’aquestes eines. I, sobretot, t’assegura un ràpid accés als teus articles més antics.

Vaig ser dels primers que escriviren a blocs.mesvilaweb.cat i dels que continua per ací. I ho continuaré fent encara que ara també m’he expandit a altres mitjans nostrats i de fora per divulgar astronomia i pel foment de la lluita contra la contaminació lumínica que ens ha furtat les estrelles.

Adjunte la imatge de la majestuosa galàxia espiral que és la més gran coneguda al nostre entorn galàctic, l’univers local. La galàxia, UGC 2885, és 2,5 vegades més ampla que la nostra Via Làctia i conté 10 vegades més estrelles. Aquesta imatge l’han publicada per commemorar el 30è aniversari del telescopi espacial Hubble. De moment, per la pandèmia del COVID-19, tots els esdeveniments de l’aniversari s’han ajornat. Fa cinc ja vaig parlar del telescopi en els 25 anys a l’espai.

Imatge:
1.- La galàxia, UGC 2885. NASA, ESA i B. Holwerda (Universitat de Louisville)

BepiColombo ens visita de camí a Mercuri

Malgrat la pandèmia les operacions a l’espai continuen. Les lleis de la física són inalterables i les maniobres necessàries de les naus espacials s’han de fer, tant si com no.

I aquesta matinada ens ha passat fregant la nau europea-japonesa Bepi-Colombo, enviada cap a Mercuri el 2018, que ha realitzat una maniobra d’assistència gravitatòria amb la Terra. Serà l’única visita a la Terra, però en farà dues més amb Venus i cinc amb Mercuri, per arribar finalment a situar-se en òrbita al voltant del primer planeta del sistema solar a finals del 2025.

Sembla estrany que, si es vol fer arribar una nau cap a un planeta llunyà, siga necessari fer-lo voltar amunt i avall del sistema solar per assolir el seu objectiu final. Per què no enviar-la directament al planeta?

Representació artística de la missió  BepiColombo, amb els orbitadors que du, el Mercury Planetary Orbiter (ESA, esquerra) i el Mercury Magnetospheric Orbiter (JAXA, dreta)

Les trajectòries que segueixen els vehicles espacials depenen de dos variables fonamentals: de l’atracció gravitatòria dels cossos celestes que els atrauen i de la velocitat que poden assolir aquests vehicles.

Sabem que una missió enviada a l’espai necessita un gran coet per enlairar-se i allunyar-se de la influència del camp gravitatori terrestre. Però una vegada a l’espai la velocitat ve donada per l’impuls inicial. Si la velocitat és baixa, d’uns 8 km/s, quedarà en òrbita terrestre, si és més alta, major d’un 11,2 km/s (uns 40.000 km/h) aconseguirà fugir de la Terra.

Tanmateix amb aquesta velocitat no aconseguirà fugir del sistema solar ja que finalment quedarà en una òrbita al voltant del Sol. I en aquesta òrbita es quedarà eternament si no s’hi aplica alguna força externa. La nau té massa energia i ha de perdre velocitat per acostar-se a Mercuri, per exemple. Així que, per aproximar-se als planetes interiors, ha de reduir la seua velocitat i energia i “deixar-se caure” cap al Sol. En absència de fregament, la única manera de fer-ho és engegar uns propulsors que, projectats en la direcció del seu moviment, el frenen.

I, aquí està el cul de sac de les missions espacials. Els propulsors necessiten molt de combustible per fer aquestes maniobres de correcció de trajectòria. Un combustible que faria augmentar la massa del vehicle de manera desproporcionada i convertiria les missions espacials en impracticables. Com sabem per la segona llei de Newton: Força = massa x acceleració, és a dir, a més massa, més força, més combustible, és necessària per variar l’acceleració de la nau.

Com s’ha aconseguit resoldre aquest coll d’ampolla de l’exploració espacial?

Sembla que va ser el matemàtic i enginyer ucraïnès Yuri Kondratyuk el primer que suggerí, ja el 1918, que una nau espacial podria aprofitar la gravetat dels planetes per accelerar o frenar-ne la trajectòria, però això no es va poder provar fins a que va ser possible enviar missions més enllà de la Terra.  I fou el matemàtic italià Bepi Colombo el qui proposà, el 1970, fer una delicada aproximació de la nau de la NASA Mariner 10 a Mercuri per que hi retornarà sis mesos més tard. Dues visites en lloc d’una de programada.

I aquesta matinada passada, quan el Sol estava a punt d’eixir per a nosaltres, la missió BepiColombo passà a uns 12.700 km de la superfície de la Terra. Amb aquesta delicada maniobra la nau ha aconseguit perdre uns 5 km/s de velocitat, amb la qual cosa la nova òrbita està ara més tancada al voltant del Sol. Evidentment, com que l‘energia total del sistema Terra-BepiColombo s’ha de conservar, l’energia perduda per la nau ha estat guanyada per la Terra, però aquesta és tan massiva que això no representa cap problema.

La nau espacial BepiColombo, en el seu llarg camí cap a Mercuri, encara realitzarà 8 assistències gravitatòries més per reduir la velocitat: dues a Venus (a l’octubre del 2020 i l’agost del 2021), i 6 més a Mercuri, a partir d’octubre del 2021, abans de la inserció final de l’òrbita el desembre del 2025.

BepiColombo és una missió conjunta de l’Agència Espacial Europa (ESA) i de l’Agència Espacial Japonesa (JAXA). La missió posarà en òrbita dos orbitadors: el Mercury Planetary Orbiter (ESA) i el Mercury Magnetospheric Orbiter (JAXA) i tractaran d’estudiar en detall el planeta més pròxim a la Terra. Ja en parlarem.

BepiColombo Earth Flyby Una explicació més detallada de la meravella de l’assistència gravitatòria. ESA

Imatges:

1, 3 – La Terra capturada per una de les càmeres selfie de BepiColombo poc abans de l’aproximació. ESA / BepiColombo / MTM, CC BY-SA 3.0 IGO
2.- BepiColombo. NASA. Mercury Planetary Orbiter and Mercury Magnetospheric Orbiter. Wikipedia Commons.
4.- Assistència gravitatòria per reduir la velocitat de BepiColombo. De BepiCombo Earth Flyby. ESA
5.- Objectius de BepiColombo. ESA.