El cel des d’Aras de los Olmos
Acostumats com estem al cel nocturn de color taronja de les nostres ciutats, la visita a un observatori allunyat dels centres urbans ens retorna al firmament dels nostres avis.
El passat dissabte 5 de juliol vaig visitar el Centre Astronòmic de l’Alt Túria situat a Aras de los Olmos (els Serrans) junt amb amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), invitats per l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA)
Un gran desplegament de telescopis, càmeres i ordinadors comandats per membres d’AVA i de l’AAS va omplir l’esplanada del recinte per observar, captar i retenir una petita part de les meravelles celestes.
El cel, negre com la sutja, estava tan ple d’estels que es feia difícil distingir les constel·lacions. Tres estels fugaços il·luminaren el cel. El primer va deixar el seu rastre celeste durant uns quants segons.
Segueix …
El Centre Astronòmic de l’Alt Túria (CAAT) celebra enguany 10 anys. L’observatori, situat a la Muela de Santa Catalina prop d’Aras de los Olmos, a un centenar de quilòmetres de València, ha estat l’obra de la gent tenaç i treballadora de l’ Associació Valenciana d’Astronomia. Aquesta, fundada el 1972, agrupa als amants del cel i en pocs anys ha passat de fer turisme astronòmic a utilitzar les eines més professionals per captar els més subtils filaments de les nebuloses.
El passat dissabte 5 de juliol l’AVA organitzà el I Encontre d’aficionats a l’Astronomia en Aras de los Olmos convidant a totes les associacions astronòmiques valencianes a gaudir de les instal·lacions del CAAT.
El programa d’actes va començar amb una recepió als assistents al Teatre Municipal on s’hi reté homenatge a Timoteo Gamir, el propietari dels terrenys on està situat el CAAT, que fa deu anys regalà a AVA. Ángel Flores, president d’AVA, ens rebé als astònoms del sud.
Després la gent pujà a l’observatori. Sofisticats telescopis de totes les mides, abertures, amb seguiment automàtic, correcció de seguiment, càmeres, vídeos, ordenadors per control i adquisició d’imatges es desplegaren a la zona adaptada.
Jo, que venia amb gent de l’ Agrupació Astronòmica de la Safor, amb el seu director Marcelino Álvarez, vaig desplegar el meu petit telescopi Lidl. Després de la configuració inicial i l’alineació el giny va permetre veure els més diversos objectes.
Encara que els núvols van fer acte de presència durant part de la nit, alguns moments van ser espectaculars. Jo em vaig dedicar a explorar les constel·lacions de l’Escorpí (Scorpio) i Sagitari situades cap al Sud i on ara mateix s’hi troba Júpiter.
Júpiter, acompanyat amb la seua cort de satèl·lits, va ser el meu primer objectiu. Les bandes de núvols es veien clarament encara que un ventet fresquet movia els telescopis.
Després vaig passar a Scorpio, l’aràcnid assassí d’Orió. Semblava molt alt en el cel a causa de l’horizó pla, sense muntanyes altes en direcció sud.
Allí em vaig deleitar amb M4, un cúmul estel·lar a 7000 anys llum i els cúmuls estel·lars M6 i M7, aquest últim sobre la brillant Vía Làctia.
Aquesta Vía Làctia, la nostra visió de la nostra Galàxia, es veia perfectament, des de Sagitari fins Cassiopea, passant pel Cigne, amb totes les seues illes brillants i camí foscos de pols.
Va ser però en Sagitari on vaig veure les nebuloses més boniques i més famoses.
Vaig començar amb M22, el tercer cúmul globular més visible del cel, situat a uns 10000 anys llum. Amb el meu petit telescopi es mostra com una taca brillant arrodonida tan gran com 2/3 la grandària aparent de la Lluna plena.
La nebulosa de la Llacuna (M8) es veia de forma allargada, amb dues parts diferenciades amb una separació fosca de pols entre elles. Es troba a uns 5200 anys-llum.
Una mica més al nord d’M8 es troba la famossísima nebulosa Trífida (M20). En telescopis grans i amb fotografia s’observa dividida en tres parts, d’ací el seu nom. Amb telescopis menuts com el meu només s’observa un petit núvol amb una estella doble en el centre.
Vaig provar a observar objectes molt més difícils com la galàxia dels Gossos de Cacera (Canes Venatici), M51, també anomenada Galàxia del Remolí. És una galàxia espiral vista de front que, a més, es troba interaccionant amb la petita galàxia NGC5195. Ambdues es troben situades a uns 25 milions d’anys llum. Amb el 70 mm, un petit nuvolet es veia al centre del camp d’observació. Al meu costat un telescopi amb una abertura major em permeté veure els braços espirals de la galàxia. Un poc més tard un astrònom m’ensenyava la foto que havia fet que no tenia res a envejar a les fotos del Hubble. Quina meravella…
De sobte un meteor brillant creuà el cel des de l’Àguila fins l’Escorpí. Un clam general dels assistents feu girar el cap als qui, com jo, no estaven mirant en aquella direcció. Encara vaig veure un rastre brillant sobre Sagitari que durà uns quants segons.
Dos meteors més passaren pel cel i tampoc vaig tindre l’oportunitat de veure’ls. Llàstima.
Vaig acabar amb el cúmul dels Ànecs Salvatges (M11) situat a la constel·lació de Scutum. És un cúmul estel·lar dens com una bola de vellut amb una forma de V, que recorda el vol en formació dels ànecs.
Ja cap a les 4 de la matinada, la gent, cansada, anava retirant-se a descansar. Encara vaig veure el treball dels astrofotògrafs pròxims que amb fotos de 45 minuts d’exposició havien captat les mes belles sinuositats d’una nebulosa pròxima a la Via Làctia.
Foto: El camp d’observació, atapeït de telescopis. Enric Marco