El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Els fets que us vaig a relatar prenen el tast d’una novel•la, però com totes les obres fictícies té un rerefons de pregona i, potser vergonyosa, realitat.

Els fets, com no podria ser d’una altra manera -o potser sí- se succeeixen en aquest món paral·lel que se’n diu Rodalies de Barcelona i que té com un dels seus exponents més reeixits els quatre ferregots que diuen que conformen la línia Barcelona – La Tor de Querol.

Situem-nos doncs a Barcelona. Avui és dilluns 28 d’abril de 2008. Capvespre.

N’Andal, un noi com cal, ha tingut un dia dolent a la feina. Bé, dolent no. Pèssim. Ell ja s’ho veia venir: Tot podia anar malament i, mancat com és de la sort dels altres, tot ha anat de mal borràs fins la ratlla de la desesperació.

N’Andal arrossega els peus per terra camí de l’estació. Són quarts de set de la tarda i el cel està més rúfol que el jorn que el nostre heroi ha hagut de viure avui. Plou.

N’Andal només pensa en arribar a casa amb els deu minuts de retard que han pres per norma els trens que circulen per aquesta via que l’acull un parell de cops al dia per deixar-lo vora la feina i tornar-lo a pujar a la llar del bon repòs. Com la resta de companys de passatge, exceptuant alguns irreductibles gals, ja ha assumit aquest retard i s’ha acostumat a llevar-se més d’hora per no fer tard a la feina. La feina que, com ja hem vist, s’acoloreix de jornades grises i monòtones dins d’una ciutat aplomada i bruta que el rebutja i que l’atrau.

A l’andana, N’Andal esguarda l’arribada del tren.

Els llums surten del túnel. S’atura. S’obren les portes. Decanta la gent, en recull de nova. Entra N’Andal. Ha tingut sort. El farciment humà no és tan atapeït com d’altres vegades i pot encabir el seu cos entre un jugador de rugbi i un lluitador de sumo. Encaixonat en tan dolça companyia, tanca els ulls i es deixa gronxar pels garranyics – garranyecs de la capça del comboi.

Les estacions se succeeixen en l’ordre tradicional: Torre Baró… Montcada Bifurcació … Montcada Ripollet… Santa Perpètua… La gent que baixa, la gent que puja. N’Andal capcineja i s’enfila per la fina línia que separa el son de la vigília. Es descobreix lleuger i ampla en un tren de passa fina, assegut en un seient blau d’aquests que tenen els trens que surten dia sí i dia també a les noticies. Dolçament, els seus llavis dibuixen un somriure quan una masegada el torna al món real. És el lluitador de sumo qui li xafa les cames tot anant cap a la plataforma.

El pas del temps porta el relat Congost endins. A l’estació del Figaró no baixa ningú. Es tanquen les portes i poc a poc com una mula el tren comença a avançar. No acaba d’agafar el ritme, però, i de cop: s’atura.

Els passatgers intercanvien mirades incrèdules i resignades. N’Andal mira el carrer. Plou. El conductor passa corrent vagó enllà. Un cop sec a la porta, i el tren torna a avançar.

De nou al Figaró, el tren obra les portes. La gent es mira i no sap que fer: Ens esperem? Baixem? Marxem? Cridem? Riem?

Surt el revisor de la cabina i, sense massa explicacions, els fa baixar del tren. Els mòbils treuen fum. L’aire s’omple de paraules carregades de sarcasme i mots grollers. Alguns, s’apropen al personal de servei, fan enquestes i lideren el procés: Es que el tren no té prou empenta per pujar la lleu pendent que hi ha entre el Figaró i Sant Martí i que, si tot va bé i convencen els del primer tren que vingui de Vic, canviarem de passatge per seguir el recorregut.

N’Andal nota com li puja una bafarada de bilis a la boca: Com pot ser què passi això? Com pot ser que quatre gotes provoquin un daltabaix? Dia negre, nefast. N’Andal es resigna, ja no vol liderar res. S’anonimitza entre la massa i deixa que voli el temps.

Arriba el tren de Vic. Passatgers que baixen, afectats que pugen. El tren accelera i accelera i vola per les vies. Un trajecte de mitja hora es fa en dotze minuts. Ens prenen el pèl cada dia? es pregunta de nou N’Andal. Com és que d’habitual triga el doble per fer el mateix recorregut.

Per la nit, n’Andal mira les noticies. Espera algun comentari sobre el fet desagradable, però per la tele tant sols surt la inauguració d’un nou servei de la companyia que malgoverna aquest vial de Rodalies. Davant el caos, anuncis. N’Andal prem el botó i rebufa amb resignació.