L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Cal veure brillar els ulls ardents de l’heroi amb la claror metàl·lica del tall de les espases

Devia cobejar que el fessin Fill Il·lustre de Tarrella; i si el seu paper en la donació no quedava prou documentat no li sobraven mèrits. No havia publicat res mai en edició comercial, els seus llibres eren aplecs autoeditats; i per tot quant fes referència a la seva persona els diaris s’havien limitat a acollir els escrits que ell mateix hi enviava. Però això sí: n’havien suprimit el pseudònim i els havien signats amb el seu nom, les vegades que els n’envià  algun d’incògnit però dins el paquet acostumat de la seva col·laboració setmanal. No va lluitar en cap front, no va rescatar cap donzella que se l’hagués enduta un drac, no es va posar en camí per veure si trobaria, en terra de moros, a la venda en els mercats d’esclaus, captius que duguessin un brotet de romaní estret entre les mans. I no va fer voleiar mai un altre drap que no fos l’obligada  estanquera que per decret crullava la calç dels frontispicis de les escoles públiques on ell va professar. Sobretot, en Barraxet no va fer estralls, i tu ja saps Mirentxu que els herois populars no han d’estar fenyts amb la mateixa pasta de les hipòcrites mosquetes mortes que no trenquen mai un plat; els herois han de saber fer reaccionar. Els herois, Mirentxu, han d’estar sempre a punt i amb ànsies per defensar la població dins el brut, suant la paleta amb els homes que ells mateixos hagin alçats, els quals els han de poder veure els ulls ardents amb la rònega claror del tall de les espases, mentre el pixat treu fum damunt les espardenyes i les ferides anuncien la seva presència amb la rudimentària noció de la temperatura diferent d’un broll de sang tot d’una que s’escampa. No hi ha herois si no hi ha valentia Mirentxu; els herois que hi pugui haver covards han fet trampa. És ben cert que a la gal·leria de Fills Il·lustres n’enlairen de pitjors que ell, però algú li hauria d’haver explicat, al mestre Barraxet, que el no haver matat ningú mai no és suficient com a mèrit per accedir al màxim honor que un poble concedeix als seus ciutadans més destacats, llevat que aquesta omissió vagi implicar un gran esforç perquè n’havies tingut ganes (sé que ara rius Mirentxu, però tant de sentir-lo que ell no havia mort ningú o que tots els que ell havia morts alenaven, no era un argument que a mi em pogués deixar espaterrada. O bé, quan s’adonà que jo també escrivia, quina escabetxina m’encolomava?). I tanmateix a la realitat s’esdevé més tost el contrari Mirentxu, com t’acabo de dir. Ara bé, l’avantatge claríssim de trobar les revoltes sufocades és el gaudi fraudulent del luxe de ser un àngel. Fins ara, jo he tingut la sort de no matar ningú perquè no hi havia cap amenaça; però ell amb això no va dur sort: hauria pogut fer, i no va actuar per mandra. D’altra banda, en Melcion no s’havia afluixat mai de dissimular la seva simpatia vers algun il·lustre que en un moment donat no es va estar d’esprémer el gallet o de fer rodar caps en el decurs d’unes contingències desproveïdes d’èpicai de més mals arrambatges; almenys, a mi em podrien predicar damunt set trones i no em farien creure que sigui igual executar un reu que és innocent però deu fer nosa a algú important que exposar la pròpia vida havent de matar setze persones, si és necessari, per defensar la seguretat i el benestar de la gent senzilla i corrent. De fet, hauria bastat que en Barraxet hagués fet diners, per a merèixer honors. Ja sabem que n’estava podrit, però no eren guanyats seus, li venien d’herència, i conservar una herència no té èpica. L’home d’acció havia estat el seu pare, un personatge d’una astúcia potser no tan acusada com la del seu fill, perquè ell no va mobilitzar recursos per dissimular-la. El que hauria d’haver fet en Barraxet amb els seus cabals, a fi i efecte d’estar en condicions de ser honorat, era dilapidar-los, perquè aquesta mena de processos requereix acció i amenitat per posar un break a la monotonia municipal. Pensa que molts d’aquells espectres que s’arrengleraven a banda i banda de la galeria de personalitats locals havien estat veritables botxins per a la població: una plaga de cacics, capellans i homeiers la mirada fixa dels quals, a desgrat de només ser una pinzellada en un retrat, per les festes, que era quan obrien aquella llòbrega sala, feia glaçar la sang. Sé que els il·lustres també tenien caires bons,  però fa estona que m’he adonat que no és per això que els varen distingir. Tanmateix, no vull pensar en això a aquestes hores Mirentxu. No sé si és bona idea escriure els vespres. Tampoc no sé si escriure és bona idea mai, ni si ha estat bona idea que jo als quaranta-cinc anys hagi reorientat la meva vida cap a uns llorers que suposo que tu ja t’imagines que hauran d’acabar dins l’olla.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!