Disco Gym
Cada vegada que agafe una tirereta d’anar al gimnàs, acaba ocorreguent alguna gran desgràcia, com que em canvien els horaris de la meua vida, o es posa a ploure (i això m’afecta a les articulacions, com si tinguera huitanta anys, serà possible?), o em vaig un esguinç, o el gimnàs tanca per vacances… aquesta últim sprint gimnàstic se’m va aturar precisament per això, per vacances del gimnàs de la Font. I ahir se’m va ocórrer tornar…
Sé que la música del gimnàs ha de ser marxoseta: vaja, que no podem anar posat al Lluís Llach; aixó ho entenc. I de fet, de la música gimnàstica no me n’havia queixat abans: al contrari, quan anava a l’mp3, al final me l’acabava llevant, perqué la música del gimnàs m’agradava bastant. Però ahir vaig tornar i des del vestidor ja em va semblar que en comptes de preparar-me per a formar part d’una activitat de vida sana, estava fent el ridícul a punt d’entrar a Bacarrà amb xandall i esportives; i que a la porta del gimnás m’oferirien “material”.
La veritat és que després la música va tornar a ser com sempre, i que de fet, el gimnàs està ple de gent majoritàriament sana i majoritàriament normal; aixina i tot, de tant en tant et trobes algun ésser amb les masses muscular i grisa inversament proporcionals… dels que probablement es passen el cap de setmana passant “material”.