Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

30 de desembre de 2006
1 comentari

Orígens

Nota: Aquest article surt publicat al número de desembre de la revista Barret Picat

El meu avi
patern era un actiu militant de la CNT. La meva àvia, en canvi, va ser una
catòlica practicant i sincera, que va anar a missa fins que la salut li ho
impedí. Pel que sé, mentre ell vivia, l?acompanyava cada diumenge a la porta de
l?església, i la venia a buscar quan aquesta acabava. Probablement devia ser a
la parròquia de Sant Ponç o la de Sant Andreu, les mateixes que van cremar el
curt estiu del 36, poc després que els anarquistes del barri assaltessin, el 20
de juliol, les casernes d?artilleria , prenent els trenta mil màusers que van
servir per aturar l?exèrcit feixista davant Saragossa.

És curiós. Al
cap de pocs dies de la mort de la meva àvia, a principis dels noranta, la meva
tieta em va donar la bíblia que feia servir i que volia que em quedés jo. Era
la que el meu avi li va regalar pocs dies abans que un cop d?estat frustrat
desfermés la tragèdia. Aleshores, en el moment de comprar-la, es devia
col·locar entre els llibres que tot bon anarquista posseïa; les obres de
Kropotkin, Proudhon, Víctor Hugo, Tolstoi o els poemes èpics d?Homer, que
encara recordo haver fullejat quan era nen.

El que acabo
d?explicar podria semblar una paradoxa, tot i que quan els historiadors gratem
en el passat, acabem trobant una gran quantitat d?històries així, d?aquestes
que atempten contra els esquemes establerts. El fet és que amb els meus avis
materns va succeir quelcom semblant. El dia que la meva mare va fer setanta
anys, em va explicar una anècdota força similar. Si bé per a algú d?una ciutat
gran com Barcelona no anar a missa i ser anarquista podria semblar corrent i
habitual, en un petit poble de Gal·lícia, en una casa que toca paret a paret a
la del rector, resistir-se a anar a missa esdevenia gairebé un acte heroic, més
aviat temerari, tenint en compte, a més, que la condició de moliner el feia
vulnerable a les pressions dels cacics locals. El fet és que sempre trobava
excuses per, el diumenge, arrecerar-se al seu molí, fent veure que treballava,
i en canvi, llegint-ne els llibres que s?havia emportat de L?Havana.

El meu avi
Xosè, de qui no conservo cap imatge a la memòria ?només sé que el meu primer
viatge llarg va ser quan tenia dos anys i vaig acompanyar la meva mare al Shangai
Express
de Barcelona a La Corunya per anar al seu enterrament- havia passat
per l?experiència de l?emigració, com pràcticament tres quartes parts del seu
poble. Com la gran majoria va fracassar, i des d?un punt de vista estrictament
econòmic, va tornar tan pobre, o més, de quan havia marxat. De fet, el seu
retorn va ser una repatriació, pel que tinc entès, forçada, potser semblant al
que avui es pinta com a tragèdia pels mitjans de comunicació. Tanmateix, allò
que hauria d?haver estat un drama, potser va resultar, en el fons, una
benedicció. Els anys cubans, potser, el devien contactar amb una llibertat
intel·lectual i d?esperit que es podia respirar en una de les grans metròpolis
d?Amèrica. I el fet que no aconseguís l?estatus al qual aspirava el devia fer
adonar-se que l?única utopia, si més no estadística, és la de fer-se ric
respectant uns mínims ètics. I que, per tant, sabedor que hauria de treballar
sempre, que mai no sortiria de la pobresa, podia dedicar-se a viure
tranquil·lament. En tornar, no sembla que portés molts diners, encara que va
arribar carregat d?idees i llibres. Pel que tinc entès, a partir de la
reconstrucció d?alguns testimonis, tot i que era titllat com a un lliurepensador
de poble
, la cultura adquirida en un panorama on l?analfabetisme regnava
arreu, el feia ser un personatge respectat. I la lectura de Zola, Dickens o
Leopoldo Alas Clarín devia proporcionar més satisfaccions que l?anhel
d?enriquir-se ràpidament que impulsa tot emigrant a expatriar-se, i
probablement a alienar-se.

Cal haver
deixat la joventut enrere per adonar-se que, malgrat costi d?acceptar-ho, som
el que ens marca els nostres orígens, i és difícil sostreure?s a l?experiència
històrica acumulada dels avantpassats. Sense haver de pensar que el caràcter i
les perspectives estan determinades per les forces telúriques de l?ADN, és ben
cert que les experiències de les generacions que ens han precedit,
involuntàriament o no, tatuen la seva empremta al nostre inconscient. I si això
és un fet fàcilment comprobable en l?esfera individual, també ho és, i molt més
que no ens pensem, en la col·lectiva.

Els catalans
som el que van ser els nostres avantpassats. I la majoria dels que van venir de
fora, tret que no facin un esforç excepcional, acaben deixant-se influenciar
per un caràcter col·lectiu que guiarà inconscientment bona part de les seves
conductes. A tall d?exemple, el patró reproductiu, del qual parla la demògrafa
Anna Cabré fa que tot nouvingut, en l?espai d?una generació, s?acosti a les
famílies mínimes que tan caracteritzen la nostra sociologia. Tanmateix, aquest
caràcter col·lectiu, que molts sociòlegs i intel·lectuals s?obstinen a negar
?acceptar-ho seria tant com reconèixer l?existència de la nació- hi és, mal que
pesi. I aquest és caracteritzat sens dubte per les paradoxes que heredem dels
nostres avantpassats.

Perquè, políticament, què som els catalans?
Bàsicament, anarquistes conservadors. He posat l?exemple dels meus avis perquè
resulta ben il·lustratiu de les contradiccions que configuren l?ambivalència de
tot poble, que sempre es mou en direccions aparentment diferents, encara que confluents.
L?esperit de llibertat, de desconfiança en l?estat, de la capacitat
d?organitzar-se al marge dels canals oficials, i de tractar de lluitar per un
món millor és perfectament compatible amb un esperit conservador, una
religiositat profunda, sòbria, gens amiga de l?espectacularitat superficial que
expressen col·lectivament altres pobles amants del barroc. De fet, Max Weber
podria veure en nosaltres uns protestants camuflats. La idea de la revolució,
conjuntament amb la de la conservació d?unes essències, i una austeritat comuna
que rebutja l?artificiositat pomposa de les monarquies. Perquè, això sí, som un
país absolutament republicà, que no creiem en què hi hagi individus que
estiguin naturalment per sobre dels altres, ni cap dret diví que justifiqui
diferències socials. Només cal pensar en els pagesos de remença o els
rabassaires, tan revolucionaris, i en el fons, tan amants de l?ordre i la
propietat. Tan català resulta Jaume Balmes com Federica Montseny, encara que
potser qui millor defineix aquesta confluència de corrents siguin individus com
Pi i Margall, Verdaguer o Joan Maragall. Aquest últim, un catòlic sincer que es
va enfrontar a la seva classe social quan veia com condemnaven a un innocent
Ferrer i Guàrdia després que creméssin les esglésies durant la Setmana Tràgica.
Aquesta anatema de les classes dominants col·laboracionistes amb l?estat i la
monarquia l?ha arrossegat encara el seu nét mentre era president del país.

Som el que hem estat, heredant les aparents
contradiccions dels nostres avantpassats, havent de resoldre els problemes del
passat, si és que aquests tenen solució.

  1. Molt bon post, dens i emotiu, et felicito.
    Les nacions com les persones han de resoldre els seus conflictes, sinó ho fan, aquests tornen- karma-.

    Amb tot crec que els catalans desconfíem de l’estat per la senzilla raó de que fa quasi 300 anys que no en tenim i el que tenim es el pitjor padrastre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!