L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Pre-cipici popular

Deixa un comentari

Mariano Rajoy, en la XXVIII Trobada del Cercle d’Economia, celebrada a Sitges el cap de setmana passat:

No estem a punt de caure pel precipici”

Comentari de text: Veient com es compleixen fil per randa, rítmicament i de manera precisa les previsions d’aquesta tropa que quan eren a l’oposició callaven i no feien res (i per això no s’equivocaven mai) i que ara que són al govern del Miniimperi xerren tots alhora i no paren de fer experiments de química Borràs (i s’equivoquen contínuament), és impossible no pensar en els entrenadors de futbol de “la Millor Lliga [i la més endeutada] del Món”: quan un equip perd un diumenge sí i l’altre també i el tècnic és qüestionat per totes bandes, en el moment que el president del club surt a defensar-lo a capa i espasa i anuncia que de cap manera pensen substituir-lo, vol dir, impepinablement, que el pobre tècnic durarà menys en aquella casa que un caramel a la porta d’un col·legi…
El senyor Rajoy s’empipa amb els catastrofistes (aquells pobres ignorants que diuen que això és una catàstrofe) i assegura a capa i espasa, a peu i a cavall, a Madrid, a Brussel·les o a Sitges, que de cap manera no anem (nosaltres també, ai las!) pel caire del precipici, i que pensar una tal cosa és arrossegar-se pel perillós terreny de la irracionalitat. La conclusió, doncs, és aquesta: si pot, senyor Lindbergh, si en té, prepari el paracaigudes!!

Una altra cosa que va dir Don Delenguas Mariano és que “Espanya aconseguirà sortir d’aquesta tempesta amb esforços propis i el suport dels socis comunitaris”. Ho pot semblar, però el senyor Rajoy segur que no parlava de cap “tempesta [feta] amb esforços propis”, sinó dels esforços propis que “posarem” (els esforçats ciutadans habituals, potser?) al servei del noble objectiu de sortir de la crisi…, ai no, de la tempesta.
Es veu que la brisa marina li va inspirar la vena nàutica, o potser va voler demostrar  que això de les naus i la navegació se li dóna prou bé (no cal que recordem el Prestige, oi?), tant o més bé que al president Mas, i diu que va comparar l’Estat amb una nau momentàniament encallada sota la tempesta en alta mar: “Que no es mogui no significa que corri riscos inevitables, sinó que està navegant amb mar de fons, amb circumstàncies més difícils de l’habitual”...
Que sant Cristòfor i sant Neptú en comandita hi facin més que nosaltres, doncs, i que no canviem això de navegar amb mar de fons a sotsobrar i anar-nos-en al fons del mar… (Això és, que el barco espanyol no arrossegui cap a l’abisme oceànic el vaixell català que té amarrat i amb el qual el capità Mas va dir que havíem de fer la travessia fins a Ítaca –després de segar les cordes, és clar).

Se suposa que amb tanta metàfora marinera allò que feia el president espanyol era parlar de la gran crisi global, perquè de la minicrisi local anomenada Bankia, res de res: terra a sobre, aquí tothom en silenci, i els mangants, que ja han cobrat la indemnització, a córrer tocant el dos i a viiure, que són dos dies!
Això sí, ja poden ploure pedres, o “chuzos de punta”, que diuen els castissos, que el Fantasma continua amb les seves fantasmades, com la de la candidatura a pinyó fix de Madrid com a seu olímpica (ara pel 2020…), i sense deixar de tenir la mirada fixa sobre la privilegiada perifèria, que no es mogui ni un pèl, i que si s’ha de moure, sigui per recular.

El primer ministre no vol que es parli de Bankia. Doncs en parlarem. No pas jo, que més enllà del meu paper d’escandalitzat, d’indignat, d’emprenyat i d’accionista majoritari escaldat, poca cosa més en sé, sinó de l’anàlisi de l’Estat oligopòlic castellà que va publicar fa pocs dies al diari (“L’autodestrucció d’Espanya”) un dels meus historiadors de guàrdia, en Xavier Díez, a propòsit de com afronta Espanya la crisi, que té la seva versió cañí en el cas Bankia. El copio aquí quasi sencer, que val molt la pena llegir-lo:

«Resulta temptador fer una comparació de l’Espanya actual amb la França de fa setanta-dos anys. Amb la diferència que cap De Gaulle ens desballestà el règim. Ans al contrari, la Transició permeté acomodar el franquisme a la Constitució, sense que les elits consolidades el 1939 veiessin minvada la seva posició. De fet, l’Espanya reaccionària, autoritària, monopolitzadora de tots els ressorts del poder, manté intactes els privilegis i, com ens mostra la FAES, exhibeix impúdicament la seva ideologia. I, si anéssim més enrere, veuríem les línies de continuïtat amb les mentalitats i les maneres de fer d’un vell imperi que no ha deixat de recular des del segle XVII i és incapaç d’acceptar que els temps han canviat i que ja no es pot viure d’activitats extractives, mentre encara busquen la plata de Potosí a les butxaques dels catalans.

La contradicció entre el món modern i les estructures corcades i anacròniques del vell imperi hispànic semblen metaforitzar-se en la caiguda de la monarquia al cementiri d’elefants a Botswana. Una institució anacrònica, símbol de la permanència de l’Estat en el vell ordre imperial, on la tramuntana de la crisi econòmica ha posat en evidència una feble façana democràtica, ha deixat al descobert les seves misèries. Una façana que cau a trossos i mostra les velles estructures de l’aristocràcia dominant, composta d’una conferència episcopal retrògrada, un alt funcionariat incapaç de comprendre el món, un empresariat dominant de vocació rendista i especulativa i una classe política de formes i continguts inquisitorials, que atribueixen les culpes de tots els mals a l’infidel nacionalista.

»La crisi ha fet caure la façana democràtica, perquè en pocs mesos els hereus ideològics (sovint també biològics) del franquisme i les nissagues imperials han dinamitat els precaris pactes de la Transició. S’ha trencat el pacte social, perquè la reforma laboral ha esbotzat la concertació social i les retallades han enfonsat l’insuficient estat del benestar. S’ha trencat el pacte polític, perquè l’estat profund ha impedit investigar les violacions dels drets humans durant la dictadura i ha perseguit els sectors que buscaven la veritat (el cas Garzón i els obstacles judicials davant el cas dels nens robats en són una bona mostra). S’ha trencat el pacte econòmic, perquè les elits, com la noblesa durant l’antic règim, s’han negat a pagar impostos mitjançant el frau, el paradís fiscal o la seva versió legalitzada, unes SICAV amb gran presència de grandes de España. I, finalment, la costura més desgastada, allà on es preveu més trencadissa: s’ha esberlat el pacte nacional, on a l’aspiració d’una Espanya plural s’hi interposà el cafè per a tothom, i ara els hereus d’un imperi d’estètica que s’acosta a la de Darth Vader imposen la vella aspiració comte-duc-olivariana de la recentralització hostil.

»Com a la França de 1940, la intervenció alemanya ha estat l’excusa perfecta per dur a terme l’agenda oculta, llargament anhelada pel cor de les tenebres de l’obsolet imperi: un retorn desacomplexat a l’antic règim; una societat del privilegi, el retorn dels estaments, l’autoritarisme despietat, la desigualtat extrema, el privilegi feudal de grans empresaris i legionaris de Crist. És per això que busquen posar fi a la sanitat, l’ensenyament, les pensions, la universitat, els mitjans públics, el català o qualsevol assaig d’igualitarisme i pluralitat. Tot plegat entre la suïcida incompetència de les elits i la indolent passivitat social. El Partit Popular ha decidit, doncs, apagar els motors i dirigir l’avió contra les muntanyes, confirmar l’autodestrucció a càmera lenta d’un estat condemnat a la insignificança. I, en aquest context, als catalans no ens queda altra sortida que pitjar el botó de la independència i ejectar-nos fora de la condemnada nau imperial, única opció realista de supervivència col·lectiva. És clar que també tenim aquí el nostre propi Vichy, que fa servir les retallades Merkel-Guindos com una justificació de la seva reaccionària agenda política, i que fa tots els possibles per escamotejar-nos els paracaigudes».

Per si no feia prou yuyu el nom de l’altre disc (Cansados de esperar el fin), en Jorge Martínez i els seus Ilegales (que en el seu temps ja eren depriments amb ganes) tenen en el palmarès aquesta altra (trobada buscant la de dalt), que esperem que no sigui premonitòria. En aquest racó peninsular som uns quants encara que veiem Europa amb simpatia, amb esperança i amb convicció (i amb il·lusió, President!).
__________________________________

[Imatge de l’entradeta: el President del Miniimperi espanyol, encara que ha vingut de visita a la colònia catalana a parlar de solucions per a la crisi, no per això ha deixat de preocupar-se per les coses veritablement importants, com l’espanyolització a fons d’Espanya entera]

Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 5 de juny de 2012 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.