Buscant l’origen en la pols d’un cometa
Els resultas preliminars de l’estudi de les mostres cometàries portades per la sonda Stardust han estat publicats per la revista Science. L’esforç fet per uns 200 científics d’arreu del món ha permés obrir una important escletxa per veure el que va passar en els primers instants de la formació del Sistema Solar.
En un post de l’any passat ja parlava del retorn a la Terra de les mostres cometàries portades per la sonda Stardust. Ara set articles a la revista Science expliquen en detall el que s’ha trobat.
Els cometes són agregats de gel i pols que orbiten el Sol i que són detritus del disc d’acreció a partir del qual es formaren els planetes. En aproximar-se a la nostra estrella, el gel del cometa passa a fase gasosa (se sublima) arrossegant a l’espai tones de pols i roques petites.
En els últims anys hem mirat de prop aquests objectes.
La Deep Impact va bombardejar el juliol del 2005 el cometa 9P/Tempel 1 amb un projectil de 250 kg per estudiar in situ el material que expulsà.
La Stardust, llençada a l’espai el 1999 va recórrer un llarg camí per a recollir mostres de partícules del cometa 81P/Wild 2 en gener del 2004 des d’una distància de 240 km. El propósit era portar-los a la Terra per a la seua posterior anàlisi als més ben equipats laboratoris terrestres.
El 15 de gener 2006, ara fa un any, arribà a la Terra la cápsula de la sonda Stardust amb milers de partícules atrapades, algunes d’elles amb una grandària menor d’un micrómetre (10-6 m).
L’exit de la Stardust s’ha basat en dos fets fonamentals: el primer va ser aconseguir una trajectòria per a que la nau s’aproximés al cometa a una velocitat de només 6 km/s i el segon el disseny del medi de captura de les partícules cometàries, l’aerogel.
Calia agafar les partícules del cometa de manera efectiva (moltes en poc de temps) i de manera pràcticament inòcua (sense destruir-les). Calia, per tant una superficie col·lectora gran i poc densa. Es va utilitzar l’aerogel, que en poques paraules podriem definir com fum gelat. L’aerogel és una escuma de silici altament porosa amb una densitat comparable a la de l’aire. Aquestes propietats el fan extremadament lleuger (fantàstic per portar-lo a l’espai) i permeten frenar les partícules que xoquen en menys d’1 mm aproximadament. Així les partícules atrapades no són pràcticament escalfades ni foses. Es mantenen tal com són a l’espai.
Els primers resultats mostren que les partícules atrapades en l’aerogel són realment petites roques, mescla de diversos minerals, principalment silicats. Aquests només van poder formar-se prop del centre de la nebulosa primitiva on el Sol ja estava format i la temperatura era tan alta que només les roques podien solidificar-se. Els minerals trobats són: silicat cristallí, olivina, piroxena i troilita. Són materials comuns en els planetes i meteorits.
Trobar aquests materials en l’interior del cometa Wild 2 és ben curiós ja que sabem que aquest cos es va formar dins del cinturó de Kuiper, més enllà de Plutó, on la temperatura és molt baixa.
Com poden anar a parar materials formats al centre del Sistema Solar a les zones exteriors? Ara es creu que els materials creats en la nebulosa primitiva es van dispersar per tot el Sistema Solar.
Molt més s’ha de fer amb les partícules del Wild 2. Per exemple s’han descobert components orgànics en els impactes de l’aerogel, similar en part als meteorits carbonacis pero també s’ha observat excés de deuteri i nitrogen 15 de clar origen presolar.
La Stardust ha aixecat uns dels múltiples vels que amaguen els secrets del Sistema Solar.
Foto: Camins de frenada de diverses partícules cometàries en l’aerogel.