Passeig estiuenc per la Tinença de Benifassà

Hem passat uns dies tranquils a la Tinença de Benifassà. Ens ha portat ací la feina de divulgació del problema de la contaminació lumínica i la defensa del cel quasi impol·lut d’aquestes contrades. Però, una vegada ací, hem aprofitat per gaudir dels seus paisatges, per fruir de la seua gastronomia i per fer nous amics que segurament ens faran conèixer, en el futur, nous paratges desconeguts. El dimarts 25 d’agost parlàvem dels mites associats a l’enllumenat públic a l’ermita romànica de Coratxà, un edifici solemne situat al cim del turó que domina la població. En acabar, tot just al seu costat, observàrem Júpiter i Saturn sota un cel dominat per l’exuberant Via Làctia.

Carda de paraire (Dipsacus laciniatus)

Coratxà, un petit poble situat  a 1231 m d’altura, es troba a l’extrem oest de la Tinença de Benifassà. Situat en un pas natural entre els Ports i el Matarranya, a l’Aragó, l’anomenat canal de Pavia o de Coratxà, va ser destruït per les tropes de Felip V en la Guerra de Successió i, per aquesta raó no disposa d’habitatges solemnes, antics, llevat de l’ermita de Sant Jaume. La gran plaça del poble és el resultat de la crema del poble.

Sí que es conserven alguns equipaments posteriors com l’antiga escola, amb els seus bancs de fusta, que tancà pels anys 60 en baixar el nombre de xiquets i eliminar la plaça del mestre. També hi ha l’edifici de la Casa de la Vila, amb el rellotge i la seua campana.

Però el que domina el poble és la moderna Hostatgeria Sant Jaume, regentada des de fa uns anys per Mery i Carles, que ens acolliren amablement i ens donaren bons consells per moure’ns per les sendes de la Tinença. Allí, a l’hora del desdejuni del primer dia ens trobàrem enmig de la gravació d’un episodi d’un nou programa televisiu d’À Punt, El meu lloc al món, en què el còmic i actor Xavi Castillo feia de protagonista. Un personatge de l’Star System valencià voltava per les Muntanyes de la Tinença i amb ell tinguérem ocasió de parlar després, en acabar el rodatge.

Un dels trets característics del poble és el magnífic til·ler, quasi centenari perquè fou plantat el 1927, just al costat de l’hostatgeria, on s’aixopluguen els visitants per xarrar i prendre la fresca i algun refresc els dies calorosos de l’estiu.

Trencall que du a Pena-Roja de Tastavins pel camí de la Rogativa

I per visitar l’ermita de Sant Cristòfol deixem el til·ler a mà esquerra i, girant per darrere de l’Hostatgeria, agafem el camí que envolta el poble pel Nord. A l’esquerra veurem dalt del turó l’ermita de Sant Jaume mentre el camí davalla suaument entre vegetació d’alta muntanya.

Un pilar al principi de la caminada ens assenyala que estem en el camí entre Vallibona i Pena-Roja de Tastavins, al Matarranya. L’any 1347, set germans de Vallibona van caminar per aquesta senda fins Pena-Roja a la recerca de dones amb les quals poder repoblar el seu municipi, assolat després d’una intensa epidèmia de pesta. Allà van trobar set companyes, gràcies a les quals el municipi va renàixer de nou. Des de llavors, els de Vallibona van cada sis anys en peregrinació fins a Pena-Roja, per agrair el fet i unir-se i celebrar el seu històric agermanament.

El camí baixa de manera suau entre prats assolellats i zones arbrades. Als prats, separats del camí per fils electrificats, pasturen ramats de vaques impassibles al nostre passeig. La vegetació és d’alta muntanya, amb pi negre i carrasques. Passem per la Font del Catxó, protegit per un aljub de ciment. Els camps abancalats, record d’un temps llunyà en què l’agricultura jugava un paper fonamental, estan actualment abandonats. Els murs de pedra, tan ben fets que aguanten encara després de decennis d’abandó, mostren la duresa de la vida d’abans i la resistència de la població.

Sargantana prenent el sol a la Font del Catxó

Després de passar una gran zona d’ombra amb pins altíssims, a poc a poc la ruta, fent una ziga-zaga s’enfila cap amunt pel Coll de Serra Vilalta o la Creu del Rallo. És una zona sense ombra i la més dura en estiu. Però en arribar al cim s’obté un regal inesperat. Allà lluny s’observa la població de Pena-Roja, només a uns pocs quilòmetres. Els peregrins de Vallibona, no passen per ací ja que agafen el trencall per un camí que va més directe, però en albirar de lluny el poble, segurament sentiran la mateixa emoció que sentírem nosaltres.

Pena-Roja de Tastavins des del Coll de Serra Vilalta o la Creu del Rall

A partir d’ací el camí baixa de manera suau cap al Pla del Mas de Vilalta. A la dreta la vista d’un gran corral abandonat, el Corral de Vilalta, ens acompanya una bona estona fins arribar a un encreuament de camins o sendes. A la dreta sembla el camí natural, mentre que a l’esquerra, sobre pedres i sense senda aparent, un cartell indica la via cap al poble Castell de Cabres i l’ermita de Sant Cristòfol. Agafem el camí de la dreta, segons ens aconsellaren, i al cap d’uns 10 minuts, descobrim la figura imponent i solitària de l’ermita de Sant Cristòfol.

Corral de Vilalta

La llàstima, però, que del bell monument romànic del temps de la conquesta, només en queden runes. De ser un lloc de culte i pelegrinatge per als habitants de Castell de Cabres, va ser destruït pels anarquistes l’any 1936 i, espoliat en el anys següents. Encara queden en peu els murs i la porta formada per un arc de mig punt dovellat, que es remata per un cordó modulat que segueix l’arc. La portada està llaurada amb grans peces de pedra calcària del país. Es tracta d’un exemple d’ermita de conquesta de planta rectangular, que tenia una petita espadanya en el buit de la qual hi havia col·locada una campana fabricada el 1767. Seria interessant que les restes, ara protegides per unes reixes, pogueren ser restaurades en un futur.

Ermita de Sant Cristòfol

La porta principal mira cap al sud. Ara, si ens situem a part de l’absis, la part de darrere de l’ermita, veurem grans valls plenes d’arbres en direcció a Morella, on una munió  d’aerogeneradors omplen el Port de Torre Miró.

Safrà silvestre (Crocus nudiflorus)

A l’ombra de l’ermita dinem i descansem, tots envoltats de flors de safrà silvestre ben violeta, mentre els voltors planegen, fent cercles cada vegada més a prop nostre, tractant d’endevinar si allò que veuen és comestible o no.

——————————–

Més informació de la Ruta de Coratxà – Ermita de Sant Cristòfol amb mapes i tot pot veure’s a la web turística de la Pobla de Benifassà.

Ruta de Coratxà- Ermita de Sant Cristòfol

 

L’endemà tractàrem de visitar el Salt de Robert, una cascada d’uns 25 metres d’alçada enmig d’una vegetació d’alta muntanya, que és una microreserva de flora i fauna. Ens aconsellaren agafar la ruta des del pantà d’Ulldecona ja que des de Fredes, la ruta més curta, és també la d’un desnivell més gran. El Salt de Robert és on naix el riu de la Sènia.

Cingle en Blanc de camí al Salt de Robert

A mitjan matí, agafant la pista de terra que ix des del pantà férem uns 3 o 4 quilòmetres en cotxe fins arribar a la cadena que tanca la part més delicada del Parc. A la dreta una altra pista porta quilòmetres enllà al Pi Gros i al Faig Pare. Ja la farem un altre any.

A partir d’ara la ruta serà doncs a peu. Ens diuen que només son uns 4 km però ja és avançat el matí i el sol ja pica. El camí discorre al costat d’un barranc sec, el Barranc del Salt, que suposem que portarà força aigua de la cascada en època de pluja. Poc després del primer quilòmetre la vegetació augmenta, ple de pins, mentre la val va fent-se estreta i els cingles són cada vegada més alts.

Card marià?

Passem pel Mas del Peraire i al  poc de temps arribem a la Casa Forestal, situada a l’altra banda del barranc, Casa Forestal del Viver de la Tenalla. Prop d’allí haurem vist l’avís de no collir plantes ja que és una zona de microreserva de flora.

Passem el riu per un pont i arribem en pocs metres a una zona molt frondosa amb cartells que ens indiquen que a l’esquerra s’obri un camí al Portell de l’Infern, un indret espectacular dalt de la muntanya que bé val una visita. Ja férem aquesta ruta l’estiu del 2014 i no la farem ara. Estem al mig d’una zona de muntanya, envoltats d’arbres i de cims grandiosos, És una de les millors vistes de la ruta. Tanmateix no veiem voltors i àguiles, encara que sabem que hi són. Avui ens deixen tranquils. A la vora d’un rierol descansem i gaudim del paisatge i de la solitud.

A partir d’ací la ruta cap al Salt de Robert comença a pujar suaument. Uns amics que han eixit a fer la ruta una hora abans ja tornen i ens diuen que encara ens queda mitja hora de caminada. Però no podem continuar. Estem exactament a 3,5 km del cotxe i hem quedat a dinar a Castell de Cabres en una hora i mitja. Hem de deixar l’excursió ací i tornar enrere. L’any que ve més.

Vista del Portell de l’Infern

Per a aquesta ruta hi ha molta més informació però quasi tota descriu la ruta al Salt de Robert des de Fredes des d’on el desnivell és molt important.

Informació:

Ruta Embassament d’Ulldecona – Portell de l’infern – Salt de Robert

També hi ha informació en la web de la Conselleria

Fredes – Portell de l’infern – Salt de Robert

Si desitges visualitzar la ruta a través de Google Earth (arxiu KML) punxa ACÍ.

Una hora i mitja després arribem a Castell de Cabres, que amb només 18 habitants censats, passa a ser el municipi més petit del País Valencià. Aquest i la Pobla de Benifassà (i els seus nuclis associats: Fredes, Coratxà, el Boixar i el Bellestar) són els dos pobles de la Tinença.

El nom tan curiós del poble prové, segons la llegenda escrita a un mural de la plaça del poble, d’una batalla que els castellencs guanyaren omplint el castell amb moltes cabres i nuant una teia a cada una de les banyes de les cabres per aconseguir d’aquesta manera intimidar l’enemic que, pensant que el castell estava ple de gom a gom, aixecà el setge.

Allí, al restaurant L’espiga, ens esperaven uns amics. L’estada tranquil·la, relaxant, compartint hostaleria, excursions i ara taula, fa fer amistats. Això sí, sempre respectant les mesures de seguretat anti-covid-19. Un passeig posterior pel poble ens portà al Calvari des d’on es domina el poble i tota la vall que davalla cap a l’oest en direcció a Morella i al Matarranya.

L’endemà, amb noves coneixences personals i paisatgístiques, i a l’ombra del til·ler gegantí que presideix la plaça de Coratxà marxàrem cap a la nostra vida rutinària, amenaçada per pandèmies i d’altres problemes de la civilització. Retornarem per gaudir del seu aire, del seu cel i per explorar els camins ombrívols que encara no coneixem.

De camí cap a casa, dinàrem al restaurant de l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels a Sant Mateu, des d’on s’albira una magnífica vista de la Vall de l’Àngel i fins i tot el Penyagolosa guaita allí lluny. Mentrestant, una tempesta es preparava per descarregar anunciant el final de l’estiu.

Galeria de fotos. Algunes no s’han inclòs al text.

 

Imatges: Enric Marco.

2 pensaments a “Passeig estiuenc per la Tinença de Benifassà

  1. Molt interessant la teva sortida, m’has fet venir ganes de tornar a la zona que no visito des del 2012. Malauradament com em passa sovint, no vaig tenir la meteorologia de la meva banda, i tot i que quan vam passar pel pantà d’Ulldecona estava completament sec, se’ns va posar a ploure. Això sí, vaig arribar a fer fotos de Ballestar i Castell de Cabres, abans d’acabar a Morella que és on volíem dur uns parents. Malauradament des del 2016, tinc certes dificultats per a caminar més enllà de pocs quilòmetres i ara el turisme el faig bàsicament motoritzat.
    Aquest estiu tan rara, una mica abans del teu viatge, també vaig fer la meva excursió amb interessos astronòmics, a la conca de Tremp, ben prop de l’Observatori del Montsec. I vam tenir un magnífic sol de dia i uns magnífics núvols de nit…
    I havíem quedat amb un amic de la meva dona que és molt aficionat a la fotografia astronòmica, amb una rèflex, i que s’ha jubilat a un poble d’uns 40 habitants, ben alt a la muntanya i ben aïllat de turistes i llums.
    Al final les fotografies van ser de paisatges, arquitectura i animals.
    Sí també vaig retratar una sargantana a Cabdella: https://i.imgur.com/OGFS7re.jpg
    A la serra de Bou Mort:
    Voltors, des de molt lluny: https://i.imgur.com/KrutE7K.jpg
    També una guineu bevent a un rierol: https://i.imgur.com/6OWhtx9.jpg
    Una curiosa formació geològica, amb guixos molt blancs a les torrenteres: https://i.imgur.com/V6MlrbY.jpg
    Cabirols —en plena nit, gairebé xoquen amb el cotxe—, llebres i conills no va ser possible retratar-los per manca de llum i de la velocitat de les bestioles.
    Ara, de perseid que era una de les idees de la sortida, ni un. Zero de zero, això que eren els dies del màxim.

    • Gràcies pels comentaris. A la Tinença també es poden rutes curtes. Les que descric són molt planes i fàcils de fer. El problema va ser la calor que feia….

      I a uns metres del poble sempre pots veure la Via Làctia i fotografiar-la.

      Enric