LA PELL DE BRAU

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”,”serif”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:ES;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

“De fet, la majoria dels nostres polítics –excepte els del
PP (només faltaria!) i els dos o tres que encara queden a Ciutadans– en
reivindiquen la seva figura. Si revisem les hemeroteques, podrem comprovar com
des de Convergència i Unió fins al Partit dels Socialistes, passant per
Iniciativa per Catalunya i, òbviament, per Esquerra Republicana i per
l’independentisme extraparlamentari, tots se senten hereus de la vida i els
fets de l’Avi. Des de Pujol i Mas fins a José Montilla, des de Joan Saura fins
a Carod i Puigcercós, el rostre de Macià ha estat modelat com si fos plastilina
fins a deixar-li la cara que més interessa per defensar les pròpies mancances
i, sobretot, per etzibar una coça al rival.



La gran trampa és agafar de la vida de Macià només aquella
part que interessa en un determinat moment del debat polític. Per exemple, fa
uns mesos, tant l’actual president de la Generalitat com el principal líder de l’oposició
es van tirar els trastos pel cap a través de la figura històrica de Macià. Això
sí, tots dos van atorgar-li la categoria de campió del pragmatisme i de
l’esperit unitari per haver acceptat, l’any 1931, la Generalitat de
Catalunya en lloc de la desitjada República Catalana que ell mateix havia
proclamat. D’aquesta manera, Montilla i Mas justificaven, respectivament, tant
el paper del govern català en ple procés de negociació pel nou sistema de
finançament, com el pacte que el dirigent convergent va fer l’any 2006 amb José
Luis Rodríguez Zapatero per desencallar / rebaixar (segons les versions)
l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament català el setembre del 2005.



Francesc Macià va ser alguna cosa més que una icona que,
setanta-sis anys després de la seva mort, és utilitzada com a arma llancívola
per la classe política. I també va ser alguna cosa més que l’home que, a
contracor, va renunciar a la seva República Catalana per acceptar una
descafeïnada Generalitat. I ho va fer amb valentia, reconeixent el seu fracàs i
proclamant que aquell era el dia més trist de la seva vida. Però Macià també va
ser aquell nen que feia volar estels a la platja de Vilanova i la Geltrú i que visitava amb
els pares l’àrida terra de les Garrigues, el jove que va decidir fer carrera
dins de l’exèrcit espanyol i l’home que va abandonar la milícia i, amb el
temps, va abraçar la causa del separatisme català.



Francesc Macià, recordem-ho, va ser el cervell de l’intent
d’invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló, la persona que, en el
judici a París per aquests fets va afirmar que lluitava per una República
Catalana Independent “que anàvem a implantar per la violència essent aquest
l’únic medi pel qual Espanya pot entrar en raó”. I també el polític que, a
contrarellotge, va crear Esquerra Republicana de Catalunya i va guanyar unes
eleccions municipals que van donar l’estocada definitiva a la monarquia
d’Alfons XIII, l’avi de l’actual Borbó.



En aquests temps de desafecció, cal recordar que Macià, en
el seu temps, va representar la il·lusió en el redreçament nacional i
l’esperança en el futur. I ho va fer des d’una pràctica política ambiciosa i
també arriscada que va despertar l’entusiasme d’àmplies capes de la societat
catalana d’aquells anys. I això que ni era un bon orador ni ens ha deixat
textos de pensament polític com Valentí Almirall o Enric Prat de la Riba. Francesc
Macià era, essencialment, un home d’acció amb una confiança cega en la seva
causa. Un personatge que connectava amb la gent gràcies a un magnetisme
extraordinari fruit d’una vida de pel·lícula i del fet de ser percebut pels
diferents estrats socials de la
Catalunya del primer terç del segle XX com un home honest i
conseqüent amb els seus ideals. Reduir-lo únicament a una part concreta de la
seva vida, la que sigui, és no entendre ni la grandesa del personatge ni la
complexitat d’unir en una mateixa figura el seny i la rauxa necessaris per
avançar.”