VARIACIONS

Fa vint anys jo tenia vint anys, i vaig participar en un complot. No es tractava de derrocar cap tirà ni de confabular contra cap règim corrupte, tot i que llavors, com ara, hi havia força tirans per derrocar i força règims que mereixien confabulacions radicals. El nostre complot era de bon rotllo. Teníem ganes de riure, d’aprendre, de jugar i d’animar una mica les ensopides places de Pineda de Mar. Feia un cert temps que l’ajuntament tolerava les anades i vingudes d’un col·lectiu de joves que, batejats amb el nom de Kassal Expres (ja es veu que ni l’ortografia ni la fonètica eren respectades per la nostra radicalitat), intentàvem donar vida a un local que volíem convertir en el centre d’una moguda nova, diferent, creativa, estimulant…. Havíem organitzat alguna petita programació, tallers, activitats puntuals i unes quantes gresques, inofensives però amb voluntat provocadora. Ingènuament provocadores, potser. I el cas és que ens vam animar i vam creure que era possible organitzar un festival artístic al carrer. Així, com qui no vol la cosa. I vam fer el Complot.

Ens miràvem amb enveja la Fira de Tàrrega i imaginàvem el nostre poble ple d’artistes, de públic, de carpes, de cadires plegables, de festes, de música, de… Els cas, però, és que teníem ben poca cosa per començar. Quatre duros (en aquella època, efectivament, encara comptàvem els diners amb duros i pessetes), la tolerància permissiva d’un ajuntament socialista, un localet per fer reunions i… nosaltres mateixos. Era poca cosa per començar, però amb ganes i una certa “xuleria”, ens hi vam posar.

Vam pescar dos o tres espectacles de gira i els vam programar. Vam organitzar dues o tres setmanes de tallers de teatre, de dicció i d’expressió corporal i ens hi vam apuntar nosaltres mateixos. Vam investigar alguna migrada tradició pinedenca per lligar-la amb la nostra radical modernitat i ens vam empescar uns guions incipients. Amb el resultat migrat d’aquelles lleus nocions teatrals i amb una bona dosi de valor vam generar tres o quatre accions de carrer, ens vam vestir (en algun cas, desvestir) per a l’ocasió, i vam sortir a les places i carrers de Pineda per predicar la bona nova d’un nou “festival”.

Una dotzena d’activitats artístiques van constituir, al final, una programació prou galdosa, feta amb una dotació pressupostària que ara ens faria pixar de riure i tirada endavant amb més cara que esquena. I ens en vam sortir. El complot va triomfar.

Eren temps de l’ajuntament socialista de l’alcalde Josep Lluís Fillat, del regidor de Cultura Emili Biosca, i del factòtum Joan Carles Fayos, tècnic de cultura i del que fes falta en aquell consistori benintencionat i tot sovint un pèl estrany. El cas és que encara recordo el dia que Biosca se’ns va acostar mentre es realitzava una activitat a la Plaça del Carme (te’n recordes, Àngel?) i ens va dir que allò que havíem fet estava molt bé i que havia de tenir continuïtat, i que si ens semblaria bé que l’ajuntament ho assumís per a posteriors edicions.

Si n’èrem de bona gent! L’any següent l’Ajuntament de Pineda de Mar, gloriós en el seu cinisme, va decidir organitzar el….. primer Complot, Fira de Teatre al Carrer. Sí; van passar de nosaltres. Van posar-hi pressupost, van posar-hi personal, es van quedar el nostre nom, la nostra idea i, també, perquè no dir-ho, la nostra il·lusió. El nostre Complot va passar a ser, per tant, el Complot zero. I el Complot oficial va començar l’any següent.

Es van acabar fent sis o set edicions del festival (ara no sabria precisar quantes), amb unes dimensions realment importants i amb un èxit remarcable. El pressupsot és va multiplicar per moltíssim i Pineda de Mar va ser escenari múltiple d’espectacles i notícia per als informatius de la tele i per a les pàgines dels diaris durant força anys. Molt bé. De fet, ja era això, el que nosaltres, més o menys, volíem: un instrument de difusió artística, de promoció local, una màquina de generar activitat i creativitat. Llàstima que es van oblidar de nosaltres. Ni una sola vegada al llarg de tots els anys que van seguir van reconèixer públicament que la parida era nostra.

Quan l’ajuntament va canviar de color polític i va entrar CiU al govern municipal, es van carregar el festival d’un dia per un altre, sense alternativa ni compensació. Els socialistes pinedencs van passar a ser víctimes de la “insensibilitat” convergent. No em va agradar que es deixés de fer el Complot, que portava camí de convertir-se en una referència bàsica del municipi i del sector escènic del país, però alguna cosa de justícia divina hi devia haver en tot plegat, perquè ells van tastar la mateixa medecina que ens havien subministrat a nosaltres.

En fi. Ara ja en fa vint anys, de tot allò. Del Complot zero. Pràcticament tots els que hi vam estar implicats hem acabat fent coses interessants. Uns quants dedicats al món de la faràndula i de la gestió cultural, ves per on. D’altres no, però conservant sempre, en tots els casos, un gust per la cultura, per l’art, per l’expressió lliure, oberta i democràtica d’idees i projectes. I és que amb el Complot vam aprendre un munt de coses que després ens han servit, poc o molt.

Divendres passat, algun dels protagonistes d’aquell primer Complot ho van celebrar fent diverses accions a Pineda. Es tracta de mantenir viu l’esperit d’aquella idea. Un Complot com aquell ja no el tornarem a fer, però segurament continuarem tramant idees, complicant-nos la vida amb projectes creatius, estimulants i trempadors. D’aquells dies recordem, sobretot, les ganes de fer coses noves (com a mínim, noves per a nosaltres), d’aprendre i d’oferir coses interessants als que tenien la fortuna o la desgràcia de passar per davant nostre. Mentre fèiem el Complot ens vam adonar que erem i volíem ser generosos. M’agradaria pensar que encara ho som.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!