miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

el riu que ens porta

El documental sobre els 25 anys de Tradicionàrius (un documental que es va presentar dijous en el marc del Festival Tradicionàrius 2013(aquí tota la programació), i que aquest diumenge s’emetrà pel Canal33) , pren el títol El riu que ens porta d’una idea que Roger Mas ha exposat en més d’una ocasió: la tradició és un riu d’on tothom pot agafar aigua i on tothom pot abocar-hi la seva. Avui amb les De Calaix omplint-me la casa de vibracions polifòniques a ritme de ball pla, sardana, jota, rumba i més, en un fantàstic assaig previ a la seva actuació VEUS AL BALL. avui al CAT, aquesta idea m’ha captivat i no deixa de rondar-me. (seguir llegint tot l’article)

 

La tradició és un riu d’on tothom pot agafar aigua i on tothom pot abocar-hi la seva. M’agrada molt aquesta idea, aquesta imatge, i la troba radicalment certa i vigent. Sense conèixer-la, se’m feia present el passat 5 de desembre escoltant el concert 1,2,3 Pica Bressolaun concert i un projecte que m’haurien passat per alt si no fos perquè l’amiga Catalina, que hi ha participat, em va posar la data a l’agenda. I em va regalar l’oportunitat de l’espectacle. He de dir que hi vaig escoltar cançons que feia molts anys que no sentia, i va ser el comprovar que havien estat re-interpretades per veus i instrumentalització jove i d’alta qualitat el que em va fer pensar en la mateixa idea que expressa Roger Mas, si bé llavors no vaig pensar en el riu com a metàfora. La pròpia actuació de na Catalina Canyelles, improvisant quartetes ben actuals amb una vella tonada mallorquina, em connectava directament amb el que ella mateixa i la gent de Cor de Carxofa m’havien fet descobrir fa pocs anys, i que vaig expressar a l’apunt imporvisada, una cançó que es reinventa i torna. 

Per als qui tenim una edat i ens vam alletar i berenar pa amb xocolata amb les cançons del Grup de Folk, de la Queta i en Teo i d’en Salvador Escamilla escoltades en la intimitat de la llar – llavors a l’escola apreníem “el patio de mi casa” “el cocherito leré” i “debajo un botón, ton, ton” – i vam créixer anhelant la llibertat nodrits per tota l’amplitud de la  Nova Cançó, pels Esquirols i en Xesco Boix, comprovar com tants anys després la música tradicional i el llegat folk són autènticament vigents i en creixement constant és força sorprenent i gratificant. 

Nosaltres vam conèixer la cançó tradicional del Països Catalans barrejada amb totes les altres fonts, ens venia una mica de nou, però formava part del “pack” de descoberta d’arrels, d’autoafirmació i reclam de drets d’un poble. I tant apreníem a estimar els poetes que ens apropava Raimon com a estimar els instruments i melodies antigues amb què ens enamorava la veu de la Maria del Mar Bonet o la singularitat d’Al Tall. I el Folk ens feia sentir universals des de la nostra arrel identitària. Però per a nosaltres molts sons, ritmes i lletres dites tradicionals eren totalment noves. I al costat de la cançó de protesta ña pròpiament tradicional semblava de menor valor. Després hi va haver la popularització, sobretot mitjançant els grups d’animació deixebles de Xesco Boix i del Grup de Folk, i des dels Esplais, els Agrupaments i les Escoles Catalanes es va difondre tot aquest llegat a les generacions joves, amb molta més normalitat. Crec que eren els Manel que es reconeixien plenament hereus d’aquest bagatge…

No sé com explicar-ho, però crec que aquesta motxilla musical que va posar la banda sonora a la nostra vida de resistència i militància ens era pròpia i estimada en primer lloc pel sentit de militància, de país. Això anava per davant de tot, després en segon terme hi havia les preferències, i diria que el gust pels sons tradicionals era força minoritari. Potser si la DHARMA hagués continuat el fenòmen de masses s’hagués produit llavors, encara que només fos per la popularització de les melodies tradicionals en clau actual que aquest grup va assolir.
Per això va ser tan important TRADICIONÀRIUS.

Ara, en canvi, hi ha moltíssima gent implicada en l’àmbit de la música tradicional, ja sigui poc o molt reinventada, però tredicional de totes totes. I gaudeixen i fan gaudir tocant-la i cantant-la. I ballant-la! 

Res, ja he fet bullir l’olla una estona. Ho deixo aquí. D’avui, de les veus al ball, en voldria destacar la sardana del Marcel Casellas, qui per cert és un gran exponent d’aquest missatge d’el riu que ens porta. Aquí podeu comprovar-ho.

 


  1. <a href=”http://www.dumpspoint.com/juniper-jn0-360-exam-30073.htm”>JN0-360</a> || <a href=”http://www.dumpspoint.com/juniper-jn0-530-exam-7123.htm”>JN0-530</a>

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.