miozz mirades

Després d’una càlida celebració dels 60 anys d’un amic, dissabte al vespre ens vam endinsar en la gèlida nit barcelonina tot seguint el rastre de llum que ens proposava la programació de la Festa Major d’hivern, la de Santa Eulàlia. Tota l’estona vaig estar a l’aguait, esperant que en algun dels punts de l’itinerari hi hagués alguna protesta indignada per la despesa de “pa i circ” que se suposa que comporta qualsevol activitat cultural, i concretament la que comportava aquell muntatge audiovisual, espectacle de gran format. I de gran pressupost, sens dubte. Però no hi va haver cap protesta. (segueix)

De fet, a mi em semblava que les despeses en cultura havien quedat fora de l’objectiu diana contra el què protestar davant les retallades de drets socials, ja que la cultura és també un dret social. Per això m’ha sorprès molt que algunes activitats culturals – i no precisament les més sofisticades – hagin començat a rebre l’airada indignació del moviment indignat. És força desconcertant. És una indignació que no comparteixo, i crec que és un error estratègic començar a indignar-se per despeses socials-culturals en comptes de fer-ho de forma ostensible per despeses clarament indignants com les que genera la monarquia, el militarisme, els sous i pensions del món bancari i financer que ha estat resctat amb fons públics, la corrupció política, etc. Invertir energia del moviment indignat contra una manifestació de cultura popular, com es va fer  contra el tradicional ball de la imatgeria festiva de Barcelona, que servia d’inici a la festa major d’hivern de Santa Eulàlia, en comptes d’invertir l’energia contra abusos clarament relacionats amb la crisi és, al meu entendre, equivocar-se totalment d’ordre de prioritats.

I, si filem prim, encara hauria entès molt més una protesta contra l’Il·lumina Barcelona – una proposta innovadora i avantguardista però que no deixa de ser de cultura/espectacle – que no pas contra un ball d’elements de cultura popular catalana. Aquest, a banda de ser un error estratègic de cara a la credibilitat del moviment Indignat (per allò de l’ordre de prioritats) ho és molt més a Catalunya en clau de cohesió interna. Si les dificultats que hi va haver per poder discutir el Dret a l’Autodeterminació – un Dret Humà Universal – ja va despertar suspicàcies en molta població catalana, augmentades per la poca fortuna que té dins del moviment la idea de relacionar les coneqüències de la crisi i retallades a Catalunya amb el dèficit per l’espoli fiscal espanyol, ara aquesta acció contra el ball del bestiari popular augmenta la desconfiança, i, el que és pitjor, dóna raons als qui volen desacreditar aquest moviment.

Per mi l’acció de protesta obre un debat de fons respecte a si la cultura es considera o no una prioritat social, i em sembla perillós caure en la demagògia de considerar-la a l’engròs una despesa supèrflua. Aquest sembla l’argumentari d’alguns “Algú em dirà incult, però la gana apreta moltes panxes.” conclou algú que contesta comentaris a la xarxa, defensant que l’acció era contra les despeses innecessàries, i és un argument fàcilment creïble, amb cert sentit comú, però molt enganyós. On es posa el límit? Qui el posa? I amb l’esport, què farem? Es considera des del moviment d’¡indignats que cal suspendre totes les despeses públiques destinades a festes, celebracions i esports, totes les despeses destinades a art i espectacles? I a participació ciutadana? Diria que no és pas la línia…i si ho fos, per què carregar-se un ball de bestiari popular i no dir res davant altres actes culturals molt més costosos? És un terreny molt rellioscós!

En totes les societats – començant per les organitzacions familiars – la vida de les relacions personals i socials està nodrida de celebracions i rituals festius, d’art i de cultura, celebracions, rituals, manifestacions i pràctiques que construiexen espais comuns, participatius, construeixen referències, vincles, pertinença…i eliminar-los seria eliminar part de l’essència de la condició humana i de la vida comunitària. Fins i tot en moments de crisi i penùries econòmiques o humanitàries, els grups humans segueixen realitzant celebracions i actes culturals, per senzills que siguin. Pensar que perquè estem en crisi hem de deixar de valorar el patrimoni cultural és i significa una gran pobresa de mires. I més encara quan es tracta de patrimoni cultural participatiu i popular.

Hi ha desenes de definicions de què és cultura, però hi ha un cert acord en  donar-hi- tres sentits bàsics. I un d’aquests tres és el que fa referència al conjunt d’actituds, valors, objectius i pràctiques que caracteritzen a una institució, organització, grup o societat.

Dins la societat catalana els balls amb gegants i amb bestiari popular forma part d’aquest conjunt de pràctiques  festives que la caracteritzen. Arremetre contra això no és qüestionar cap administració pública o estament polític. És arremetre contra la pròpia societat. I estic segura que aquesta no és la voluntat del moviment Indignat.