miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

d’això de resar al carrer

L’alcalde Albiol diu que a Badalona ara estarà prohibit resar al carrer. Mmmm. Significa això que la nostra Processó del Silenci quedarà prohibida? I totes les altres? També es prohibirà la de Llefià, on per cert ell hi participa cada any? I les benediccions de Rams? Costa de creure! (segueix) 

Recordo quan, en plena crisi per la mobilitat al barri de Baix a Mar, al centre de Badalona, em vaig dedicar a pensar abastament sobre un dubte que cal considerar existencial des del punt de vista urbanístic comunitari: de qui és el carrer? ( i, en conseqüència, hi ha res que es pugui privar de fer-s’hi? Qui ho decideix? Com es regula?)

Indignada amb els qui consideraven lícit i lògic que el carrer fos ocupat per emmagatzemar-hi els seus vehicles privats per damunt d’altres necessitats – com la de tenir espai per caminar o per entrar i sortir amb comoditat de la porta de casa – jo em demanava coses com què passaria si a l’espai que jo no ocupava amb el vehicle que jo no aparcava al carrer hi posés una taula de ping pong, per exemple, o unes butaques per prendre la fresca… Per què s’ha de considerar correcte guardar espai a la via publica per als vehicles, i no fer-ho per a altres ocupacions privades? O ni tan sols per a algunes ocupacions públiuqes? El debat, mai resolt, dormia silenciosament al fons del meu estómac, però l’alcalde Albiol me l’ha ben despertat, i no pas per un assumpte de cotxes: es tracta ni més ni menys que per l’assumpte de pregar al carrer, assumpte que ja va provocar força enrenou quan vam tenir la visita del Sant Pare en la santificació de la Sagrada Família. Llavors els arguments laicistes que qüestionaven que hi hagués ocupació de via pública per a un acte religiós van rebre contundents respostes i argumentacions… doncs sí, ja la tenim armada!

La desvetllada fa que amb els sucs gàstrics ben revoltats se m’amunteguin imatges i records de debats apassionats i tensions viscudes amb l’ai al cor i la pell encetada: la batalla de les plantes al carrer va ser èpica, i la dels comerciants criticant als veïns – i alhora clients – per uns canvis que els acabarien afavorint de totes totes (només cal observar en quin eix comercial no s’ha convertit el tram nord del Carrer d’en Cueta) encara em cou i em fa passar de llarg d’alguns establiments. I em vénen a la ment totes aquelles nits d’insomni recompensades per l’exuberant presa dels carrers feta pels veïnats amb el Dia sense Cotxes – un dia per viure el carrer – i altres celebracions on l’ocupació popular del carrer feia imprescindible buidar-lo de vehicles.

Les grans qüestons existencials ressonen ben alt i llampant, il·luminades amb llums de neó:

De qui és el carrer? Què s’hi pot fer? Què no? Qui ho decideix?

A part de caminar-hi, xerrar-hi, córrer, circular, menjar, beure, saludar-se, esternudar, pensar, llegir, cantar, jugar, badallar, abraçar-se, petonejar-se, passejar, arrossegar, escombrar… al carrer s’hi fa esport, curses, concerts, sopars, espectacles, exposicions, cercavil·les, correfocs, rues, fires, discursos, rutes guiades, i també s’hi fan manifestacions, concentracions, processons…

Recordo com, en el primer any que la Confraria de Sant Anastasi, en el seu esforç per recuperar la passada del sant, per les Festes de Maig, va convocar entitats i veïnat buscant col·laboració, es va obrir un altre debat existencial: essent una activitat marcada religiosament, era lícit que des de l’entitat veïnal – laica – es cridés a la col·laboració? Aquell cercavil·la amb entitats de cultura popular però també amb el sant i els pendons, no era massa semblant a una processó? Una altra bateria de rètols de neó s’encén amb estridència:

On és el límit entre acte/manifestació cultural que incorpora elements populars d’origen religiós, i acte purament religiós?

Un tema delicat, aquest, en vaig parlar força en un altre article – on trec a tema el curiós fenòmen de les processons laiques… (per cert que la Passada s’ha consolidat com a acte festiu popular i la societat laica troba normal i accepta aquest paper del sant com a element radicional)

L’alcalde Albiol diu que a Badalona ara estarà prohibit resar al carrer. Mmmm. Significa això que la nostra Processó del Silenci quedarà prohibida? (per cert una de les més antigues de Catalunya, vegeu PDF) I totes les altres? ( com per exemple la de Llefuà on per cert Garcia Albiol hi participa cada any?) I les benediccions de Rams? Costa de creure!

No, tots sabem el que vol dir l’alcalde Albiol és que estarà prohibit que al carrer s’hi faci pregàries de segons quines confessions religioses, i molt concretament es refereix a la pregària musulmana que es fa a la Plaça Camarón de la Isla. Si aquesta Plaça estés ocupada històricament per fer-hi celebracions evangelistes per part del veïnat del barri que professa aquesta religió, sel’s faria fora igual? Costa d’imaginar.

 Ara, el que és aberrant és que d’una banda es digui que els creïents musulmans cal que es busquin i paguin un local per resar en condicions fora de l’espai públic, i que al mateix temps es negui l’obertura d’un oratori en un local privat que ja compleix totes les condicions… (ho podeu llegir a moratòria aturada)

És com si es prohibís estrictament l’aparcament d’un tipus de vehicles concret als carrers de tota la ciutat i al mateix moment s’impedís l’obertura de qualsevol aparcament que oferís places per a aquests vehicles concrets…

Als defensors dels cotxes privats sempre els he sentit dir: el cotxe és una realitat i una necessitat, no es pot negar que existeix, i si no es vol que s’aparqui al carrer cal fer aparcaments soterrats… Doncs això, les religions existeixen i si no volem que la gent resi massivament al carrer caldrà deixar que ho facin en els seus temples.

I pel que fa a prohibir que es pregui al carrer, veurem quin joc de mans s’inventa aquest govern per prohibir-ho només a algunes confessions. En són capaços, com si ignoréssin que existeix un dret al culte religiós!


  1. Segur que en García Albiol no prohibirà les processons i altres actes marianos. El què potser prohibirà serà l’apertura de llocs de culte no-catòlics romans (encara que tinguin les llicències d’apertura i d’urbanisme en regla), com ho prohibeixen varis ajuntaments catalans (Salt, Torroella de Montgrí…). La Generalitat també està preparant una legislació específica que augmenta les trabes administratives per fer difícil el dret al culte religiós no-catòlic romà. Les prohibicions, en qualsevol cas, també afecten als creients evangèlics. 

    Respecte al galdós paper d’algunes organitzacions veïnals, li faig partícep d’un altre exemple: l’Associació de Veins del barri Universitat de la ciutat de Lleida s’ha posicionat -amb manifestacions inclosses- en contra de l’apertura d’un local [de culte] d’una comunitat evangèlica i senegalesa (total: heretges i negres!). Local que té tots els papers en regla per a la seva apertura, però que dita associació veinal s’hi oposa sense donar cap argumentació lògica (diuen que s’hi oposen per “prevenció” pels sorolls i aglomeracions que aquest local -diuen- comportarà). Aquest tema -com també la de la financiació i altres privilegis que té l’Església catòlica, apostòlica i romana- crec que no s’arreglarà fins que dita Església no es posicioni a favor d’una real llibertat religiosa i abjuri dels seus privilegis. Els polítics, siguin del color que siguin, no tenen cap intenció d’arreglar aquest tema.

    Atentament  

  2. Ell ha pensat hem de legislar per no veure moros resant al carrer… I ja se sap els problemes de legislar ad hoc. Felicitats per posar-ho en evidència, Dolors. Ara fins que no veiem que la pèrdua de llibertat dels altres també vol dir pèrdua pròpia els Albiols, Anglades i altra fauna i flora no pararà de créixer!!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.