miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

badacanta

Si fa vint anys algú ens hagués dit que organitzar un Karaoke en català a 2011 (per cert, no us el perdeu, és aquest diumenge!) seria una innovació i gairebé una proesa, no ens ho hauríem cregut. Perquè en aquell moment la suposada normalitat lingüística havia fet sorgir el Rock Català, i pensàvem que cantar en la llengua amb què vivíem i somiàvem començava a ser natural. Amb la força amb què el Rock Català va començar a trepitjar llavors el panorama musical  vivencial de masses – per cert, si encara no ho heu fet, aneu a veure Cop de Rock – era fàcil de suposar, a vint anys vista, un escenari de normalitat on la cançó catalana formés part de l’imaginari i els referents col·lectius de generacions diverses, i molt més enllà dels estils i àmbits acotats en què es movia fins llavors. I sí, en aquests vint anys han passat moltes coses, però malgrat la seva contrastada qualitat, la cançó catalana no ha aconseguit passatge per viatjar en igualtat de condicions pels potents circuits on la música funciona com a força cohesionadora. Parlo essencialment dels circuits de l’oci i la diversió on la música i la cançó aconsegueixen diluir barreres culturals i lingüístiques convertint-se en referent compartit per persones de procedències i tradicions diverses. (segueix)

Normalitat seria que de la mateixa manera que els joves de tradició catalana incorporen Estopa o Jarabe de Palo en el seu repertori de cançó cantada o escoltada per plaer – per posar un exemple – els joves de tradició no catalana incorporéssin amb naturalitat, en el seu univers de referents propis, lletres de Sau, d’Els Pets, de la Plateria, dels Manel o dels Amics de les Arts. O els acords accelerants de la Dharma. Per posar alguns exemples. I no parlo ara de les lletres de Llach, Raimon, Serrat, Esquirols, o de les de tradició popular o pròpies d’animació infantil, o de tants i tants altres autors, perquè aquí la circulació intergenaracional, interprocedències i intercercles d’interessos té molts altres paràmetres a tenir en compte, i ara del que vull parlar és de per què la música i lletra que triomfa en l’actualitat, o que ha triumfat, quan és en català no arriba a aquests circuits d’oci on s’aconsegueix diluir barreres culturals i lingüístiques tot fent gresca. Cantant, ballant, o escoltant.

En Lluís Gavaldà, al llibre Rock&Cat de Jordi Roigé i Sira Abenoza diu, referint-se al moment de normalitat que va viure el país entre 1988 i 1992, en relació a la producció de Rock català: Potser a aquest moviment el que li va faltar va ser un públic objectiu. És a dir, que hi havia gent que l’adorava pel sol fet que estava fet en català, i hi havia qui l’imfamava pel mateix motiu.
Encara ara, i immersos com estem en el dolç moment que viu la música catalana i en català des del punt de vista de producció, vendes i concerts (i no només en el pop folk o pop rock, on l’èxit és indiscutible; al bloc n’he parlat poc i molt per sobre, però en podeu trobar petjades a de vegades ens en soprtim , a torna MUSICA’T, i a Inspira i a la iaia ), aquest fenòmen segueix sense normalitzar-se en molts circuits, perquè no hi ha hagut mai una acció decidida per entrar en els terrenys on la gent es barreja per viure la música i la cançó des d’un consum col·lectiu i 100% vivencial. Fins i tot alhora de programar concerts de Festa Major encara ara es programa música en català pensant que només interessa al públic català!

Essent com n’és de poderosa la música, sempre em demano per què no s’ha utilitzat estratègicament per a la contribució de la normalització d’una cultura i una llengua, (la catalana, minoritzada) a la cohesió social, a l’arrelament i a la construcció de país en una societat tan diversa i fragmentada. I la realitat és que no s’ha fet.

El llistat de greuges és extens, començant pel repertori en català ballable per incorporar a les orquestres i disc-mòbils que amenitzen les festes majors i aplecs: en tots aquests llargs anys d’acció política a favor de la Normalització Lingüística no s’ha actuat – o s’ha fet amb molt poca repercussió –  per afavorir una major visibilitat i popularització de peces catalanes ballables, que n’hi ha i moltes. Com a mítiques excepcions tenim un “Boig per tu” que ha aconseguit penetrar en els repertoris de festes de casament o d’embalats d’estiu, i alguns acords de la Dharma en poupurris de final de festa, on sí que es recuperen les típiques cançons populars que perecedeixen el passiubé fins l’any que vé… i  ben poca cosa més. I si entrem en el terreny dels Karaoke llavors el panorama ja és desolador. Només la feinada gairebé arqueològica que han hagut de fer els Joves d’Òmnium per aconseguir un repertori de 70 cançons de karaoke en català – incloent temes actuals – per al Badacanta que se celebrarà diumenge, ja ho il·lustra amb contundència.
Un altre terreny que sempre m’ha semblat molt escandalós és el de la música que sona a l’ambient, a les festes al carrer, a les places i als camps d’esports, en els esdeveniments diversos. O en els entreactes d’un concert. La música que porten els tècnics de so per fer proves o per omplir els llargs moments d’espera, o la que programen per amenitzar actes, exclou sempre la música en català. I ja no cal dir a les discoteques o sales de ball. I aquesta falta de presència, aquest no ser-hi, és un buit constant que impedeix que els temes es converteixin en part del paisatge, en part de la plaça pública. Impedeix que la cançó catalana o en català es conegui i es visqui com a quelcom normal. I ja se sap que conèixer és un pas previ per pdoer estimar… 

No fa tant, l’estiu de 2006, quan TV3 va produir el CANTAMANIA, cridava l’atenció que en cada població que s’anava, fos de l’interior, del sud o del nord, o de l’àrea metropolitana, sempre, sempre, la proporció de cançons escollides per ser cantades en català era molt inferior a les escollides per cantar en castellà, o en anglès. Segurament que molta gent va atribuir aquest fet a la normalitat lingüística del país, però es tractava un cop més d’aquesta normalitat imposada. Com la del cinema…. Aprofitant que van venir a Badalona i que la meva filla hi va concursar, vaig investigar-ho per mi mateixa, demanant el llistat total de temes que els concursants podien escollir: més de mil. D’un conjunt de més de mil temes, les opcions per cantar en català eren 8, o 10, no ho recordo exactament perquè no tinc a mà la carta de queixa pública que vaig escriure llavors. Llavors vaig veure clarament que mentre la Normalització Lingüística no entrés en el  terreny de l’oci on la gent s’apropia de les coses per convertir-les en populars, sempre estarem estancats allà mateix i no aconseguirem mai l’autèntica normalitat.

Normalitat com la que vaig viure la setmana passada a Gràcia, quan els novells canaris El Faro, en la seva curta gira pel Principat català, (portats per dimelorápido, aquí tota la informació del grup)  van incloure al seu repertori el tema “Magradria ser un Lemur” de l’Estanislau Verdet, cantant-la en català amb tota naturalitat.

I anormalitat que no hauríem de permetre que es convertís en normalitat, com la que vaig viure a la classe de secundària, en un institut de Badalona, on un bon nombre d’alumnes van expressar escandalitzats el seu rebuig explícit en proposar-los que escoltéssin “Si hagés nascut a Roma”, dels Manel, per una tasca de Ciències Socials. Segons expliquen no suporten escoltar música en català, els fa fàstic només pensar-ho (tot i que no n’escolten mai).

Tenim molta, molta i molta feina si volem de debò construir una societat inclusiva arrelada al país, amb referents compartits. I en aquesta feinada tenir material per poder incorporar cançons catalanes a la pràctica del Karaoke és un gran què. Cal felicitar Joves d’Òmnium per la iniciativa i pel treball de recopilació de materials. Espero que l’activitat no quedi com un fet puntual, sinó que serveixi per crear adeptes.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.