miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

egun on!

Una victòria de la voluntat de continuar la lluita sense el llast absurd de l’amenaça i el dol d’atemptats i morts, de fer-la per
canals de no violència. De diàleg. De predomini de l’estat de Dret en
majúscules. ETA ha fet el que tocava – ja era hora, fa temps que fa tard però més val tard que mai – ara cal esperar que l’estat, els estats,
estiguin a l’alçada. Això, no ho oblidem, és un procés de Pau en el marc de la lluita per
l’autodeterminació d’un poble. No una rendició a cap preu. (segueix)

La fotografia és del Bombardeig de Guernika realitzat el 26 d’abril de 1937 per l’esquadró conegut com Legió Còndor contra la població basca de Guernika durant la Guerra Civil Espanyola. La
població civil va ser atacada amb l’aparent propòsit de produir la seva
destrucció total, i es van produir centenars de morts civils. A finals d’aquest setembre l’Acord de Guernika ja feia sentir un fort avenç en el suport del poble basc al procés de pau.

Hi ha fets històrics i fets històrics. Alguns els llegim i escrutem
immersos en el codi del llenguatge documental de la historiografia
científica, d’altres els vivim com a espectadors contemporanis amb més o
menys distància i implicació, i d’altres s’inscriuen directament a la
pell de l’ànima. No em fa vergonya dir que m’he emocionat i que he
plorat aquesta tarda, en la solitud d’un menjador enfosquit per la posta
tardorenca, davant d’un televisor engegat a l’atzar. ETA ha abandonat
la lluita armada i ens allibera per fi d’aquesta xacra. 1 a 0 a favor de la
lluita no armada, ETA finalment abandona les armes en un gest que la fa estar a l’alçada. El procés de transformació de la societat i del pensament abertzale han forçat aquest canvi definitiu.

Ja era hora, feia molt temps que aquest gest
ja tocava. Hi ha hagut molt dolor sobrer. Absurd. Molt. La desaparició del
terrorisme és una victòria principalment de la societat basca, que opta
pel desarmament com a condició ineludible en el procés de pau. Una victòria de la voluntat de continuar la lluita per
canals democràtics de no violència. De diàleg. De predomini de l’estat de Dret en
majúscules. Bilateralment. Una victòria de la voluntat de continuar la lluita sense el llast absurd de l’amenaça d’atemptats i morts, de fer-la per
canals de no violència. ETA ha fet el que tocava – ja era hora, fa temps que fa tard però més val tard que mai – ara cal esperar que l’estat, els estats,
estiguin a l’alçada. Això, no ho oblidem, és un procés de Pau en el marc de la lluita per
l’autodeterminació d’un poble. No una rendició política a cap preu.

Ja
sé que el terrorisme té sempre aquest component afegit de terror constant per
l’assetjament i risc sobre la població civil sovint desprevinguda, que suma quota
de crueltat al perfil ja cruel i injust de qualsevol lluita armada. Í que el terrorime deriva en criminalitat pura i dura. Però
a mi no em sembla tan diferent de la criminalitat del bel·licisme legalment acceptat, del sistema armat “oficial”·.
Malauradament la lluita armada segueix essent el pilar de la resolució
de conflictes de la majoria d’estats, països i nacions. De l’ordre mundial. Un sistema de
resolució – l’armat – que tendeix a perpetuar in
etèrnum els problemes, en una espiral de violència sense fi que sosté i
retro-alimenta una cursa d’odi que s’hereta, i una cursa armamentista que alhora està al servei d’una
estructura de funcionament mundial que perpetua la injustícia, les
desigualtats, l’explotació, la vulneració de drets fonamentals…
Quan
són oficials, els exèrcits legalitzen i normalitzen un sistema de
lluita, l’armat, que en canvi es criminalitza quen
és a mans d’exèrcits  populars o guerrillers, i per descomptat quan és a mans de
terroristes. Però tot són exèrcits, tot són estructures i organitzacions que justifiquen l’ús de la violència per aconseguir els seus fins. Uns, avalats i suposadament controlats per sistemes de govern – sovint parlamentaris – , d’altres a mans de sistemes opositors organitzats il·legalment, i d’altres convertits en autèntiques bandes criminals…

Un estat com l’espanyol, que tant ha patit i clamat per l’abandonament
de la lluita armada, per la fi del terrorisme d’ETA, hauria de ser un
estat crític amb el sistema de resolució de conflictes basat
exclusivament en el militarisme. Hauria de ser un estat que, precisment
per conèixer de forma directa el dolor que infringeix qualsevol lluita
que es val de les armes (en el format que sigui), es mesurés molt i s’abstingués d’enaltir l’exèrcit, de
promoure la industria armamentista i de mantenir amb despesoes
descomunals els presuspostos militars. I no és precisment el cas, el recent 12 d’octubre, dia de les Forces Armades, ens va permetre refrescar la memòria al respecte.
Un estat com l’espanyol, amb un historial de morts civils molt quantiós, – pels cops d’estat, pel pistolerisme, per la guerra civil, pel terrorisme – hauria de dedicar actius a invertir en la investigació per a la resolució de conflictes de forma no violenta. Després de tot, el procés de Pau basc té elements importants per a l’aprenentatge d’aquesta assignatura, la més pendent de la història de la humanitat.

La notícia d’avui és històrica però encara no hi ha motius per a l’eufòria, només s’està en un procés parcial, qui sap si a meitat del camí. L’acompanyament internacional és una garantia esperançadora, però no es pot oblidar que l’exigència és a tres bandes, i que els estats també han de saber jugar sense fer trampa.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.