miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

parir, infantar(I)

També era diumenge, com avui. Diumenge 28 d’agost. El dia abans, dissabte, em va semblar haver fet alguna cosa que podia ser el “tap mucós”, i a la platja ja només em vaig banyar mullant-me les cames. Per si de cas. . (segueix)

Portava el meu vestit de bany “pre mamà” estampat de tons verdosos
llampants que m’afavoria, i quan penso en aquell temps em ve sempre als
llavis allò de “era jove i boni ..i.. ca….” de la cançó del
Serrat. Recordo que em sentia vital, forta, segura i molt molt feliç.
Penso en aquell part i em ve al cap el bany serè del dia abans, a la
platja del Manresà, on jo ja sabia que el meu cos es començava a posar
en marxa per a la transformació final. De fet, l’últim bany d’abans de
ser mare.

No sabia si portava un nen o una nena – fa vint-i-tres
anys les ecografies ja ho delataven, però nosaltres vam voler mantenir
la incògnita fins al final, com s’havia fet sempre -, i era el meu
primer embaràs. El meu primer part. Un part que vam preparar-nos perquè
fos un part “fosc”, un part “com a casa” però a l’hospital. Amb molt d’amor, i amb una complicitat de parella que em fa somriure.

No ens vam atrevir en això de fer-ho a casa, malgrat ho coneixíem
d’aprop, i sabíem que era perfecte. No ens hi vam atrevir malgrat sabíem
que de totes maneres molts accidents greus en el part passen als
hospitals, és a dir que no és pas una garantia. Però ens vam sentir més
segurs amb aquesta modalitat: seguint l’esquema com si es fes a casa,
però comptant amb les instal·lacions clíniques per si calia. L’equip del
“part fosc” respectava el ritme natural, i l’espera es feia amb comoditat i llibertat de moviments, envoltats
de qui es volgués tenir al costat; no rasuraven, no posaven anestèssia,
participaves en el part ajudant a sortir la criatura i després feien el
bany “Leboyer”, que el feia el pare. No hi havia focus estridents ni
marxes forçades. Ara moltes d’aquestes coses ja no semblen tan
especials, però llavors parlar de part natural – i sense violència en dèiem llavors, seguint al Leboyer, de fet – encara era trencar alguns
esquemes.

No fa gaire vaig llegir una columna al diari ARA on la periodista – he perdut el retall, no recordo qui era – escarnia les dones que volen viure el part en positiu, i les que defensen la lactància. Deia que era una moda abominable, una corrent que ella es negava a seguir. Jo em sentia una mica contracorrent fent, llavors, tot el contrari del que manaven els cànons, que era la medicalització del part i el pas a alimentació artificial sense pensar-s’hi gaire. El part i la criança alternativa llavors eren minoritaris, i vistos per la societat com una raresa “hippy” o dels naturalistes radicals. Tot això de la “Lliga de la llet” i els grups d’autoajuda per al recolzament a la lactància al nostre país tot just començava, els parts a casa es jutjaven com una temeritat,  i el debat feminista per posicionar-se en aquesta girada de mitjó davant la vivència de la maternitat com un apoderament de la dona encara no estava gens madur.

Jo m’havia fet les meves teories. Volia creure que parir no podia ser allò tan terrible que mostraven les pel·lícules, amb crits esgarrifosos de dolor desesperant, i tot i que sabia, per la meva pròpia mare, que un part podia complicar-se i convertir-se en un drama espantós i angoixant, d’alt risc, volia confiar en que les lleis de la natura havien de fer fàcil allò que és natural i que inevitablement s’esdevé des de temps ancestrals de forma universal. Havia de vèncer un dels meus fantasmes d’infantesa (durant molts anys havia pensat que mai podria tenir fills perquè m’horroritzava haver de passar pel tràngol del part), i la càrrega dramàtica que hi aportava el del meu germà Frederic i el de tants infants greument discapacitats per seqüeles del part, infants que jo coneixia i tractava a la feina.

Vaig preparar-me a fons per conèixer millor el meu cos i controlar-lo, fent ïoga, homeopatia, i preparació de tot tipus. No sé si en tota la meva vida he tingut una etapa amb tan bona salut i tants bons hàbits, malgrat les meves escandaloses varices. Fins i tot vaig deixar de patir migranya en aquells nou mesos (això després m’ha servit per saber de la naturalesa hormonal del desencadenant de la majoria de crisis), i la meva activitat física i social va seguir gairebé el mateix ritme que abans d’estar embarassada, però va incloure a més aquesta profunda interiorització de l’esperar un fill i anar-se convertint en mare pel camí, anar-li fent lloc, anar fent créixer l’incondicionalitat com a base de l’amor cap a algú que encara no coneixem perquè no hi és, però de qui ja empatitzem amb la seva existència. Interioritzacions que aporten la il·lusió i les ganes dels fets volguts i desitjats, estimats, prioritzats.

Hi ha el part, i hi ha el fet d’acabar-lo amb un infant, una vida, als teus braços. El part podria relatar-lo per les seves empremtes i per les reflexions que em va suggerir ja llavors, recordo que “em va tocar” explicar-lo a les companyes que parien més tard i es preparaven amb mi, i que vaig dir-los algunes coses com:

EL DOLOR:
– Per molta ïoga que fem, de “sense dolor” res de res. M’ha sorprés el dolor, és immens. Les contraccions ja alerten, i cap al final són descomunals…
– Però amb tot, és un dolor, sec, curt, controlable. En ser intermitent deixa temps per refer-se. I quan arriba el punt en què sembla que ja no podràs suportar-lo, llavors ja està. A mi em semblava que se’m partiria el còccix. Que m’esberlaria per sempre més…
– És l’expulsiu. Una sensació un punt orgàsmica, per cert.
– El dolor del part no em deixà petjada física per gaire estona, un cop ja ha passat ja ha passat. Potser el còccix adolorit, una mica sí. Uns dies. Però aquell dolor immens del moment no torna. És un dolor terriblement intens, però prefereixo mil vegades un part que no pas una migranya.
– I sens dubte, el control de les respiracions, la capacitat de relaxar i focalitzar, tot allò après…una eina d’autonomia molt eficaç!
– Jo personalment estic contenta d’haver parit així, sense cap anestèsic ni calmant, haver-ho viscut 100%, amb tots els seus registres. Però tampoc cal culpabilitzar qui no s’hi atreveix. Cadescú que esculli, Jo repetiré! (i sí, vaig fer-ho).
– Sé que hi ha dones i corrents dins el pensament feminista que defensen que cal no oblidar aquest dolor i que cal evitar-lo de totes totes

EL TALL

– No vaig voler la episiotomia, de tant convençuda com estava que els meus exercicis d’enfortiment de la pelvis havien estat eficaços, i pensava en les índies que parien soles al riu i tot plegat…vaig confiar massa en mi, i em vaig equivocar. El cap del meu fill – va ser un noi – va necessitar aquell espai, allò no es donava… i em vaig estripar. És pitjor estripar-se que no pas haver-se fet prèviament un tall ben fet. Coses que passen! Al final tot queda en res, els punts ho arreglen tot i no hi va haver conseqüències. Però vaig aprendre a acceptar que no sempre voler és poder.

TOCAR EL CAP, AJUDAR A SORTIR

– Veure el cap de la criatura que està apunt d’emergir de dins el teu cos, tocar-lo, és un estímul molt gran per seguir en l’esforç d’ajudar-lo a néixer. Tocar el seu cos greixós, suau, i sentir-lo damunt el ventre, damunt el pit – xuclar el pit des del primer minut, molt important per a l’estimulació de la producció làctia- , tot just acabat de sortir, pell amb pell… una experiència molt visceral i emocionalment intensa. No sempre es pot viure, i segur que no passa res. Però jo la vaig viure, i encara en conservo la textura.

PREPARAR-SE PER AL DESPRÉS

– Tanta preparació per al part, tants mesos per a la feina de només unes hores, i tant poca preparació per al després! I és després quan tot comença. Quan cal aprendre-ho absolutament tot en un context d’inquietud i feblesa. Va bé preparar-se per als canvis, per afrontar inseguretats, adversitats, pors…
– Tothom s’atreveix a donar consells, a dir com s’han de fer les coses, i aquesta primers moments són moments per a una gran intimitat, per conèixer-se, per anar-se adaptant mútuament. Tenir algunes coses clares prèviament ajuda molt, però per més llibres llegits que es tingui, la realitat és nova sempre, i ho supera tot.
– Nosaltres no vam deixar que s’mportéssin el nadó a la “nurseria”, portavem les regnes dels ritmes de mamar, netejar, bressolar, dormir… en la intimitat de l’habitació, i llavors això es criticava força. Ara és pràctica habitual.

(Ja m’estic allargant massa. Deu ser hora de tancar l’apunt, que s’està fent quilomètric, malgrat no he parlat gens del fet de passar a tenir un infant directament vinculat a la teva vida)

Avui fa vint-i-tres anys em vaig estrenar en això d’infantar una criatura. Quan ara em miro aquest tros de xicot, en Francesc, em sembla increïble que fos aquell nadó rodanxó i greixós a qui vam haver de tallar el cordó umbilical que l’unia a la massa carnosa i sangonosa que és la placenta, (i que s’ha de parir després) perquè respirés pel seu compte. Ho va fer el seu pare després d’una estona pausda en què ell i jo bategàvem encara amb el mateix cor, mentre l’acaronava. Ja era dolç llavors, tot just néixer. Teníem els noms d’Arnau i Francesc, i en vauere’l vam saber que s’havia de dir Francesc, que li esqueia.

Sempre es felicita l’aniversari de qui fa anys, és el que toca, i jo sovint penso també en les mares. Parir és un fet per celebrar. No cal sacralitzar-lo, també és cert. Hi ha milers de mares que no han parit, i són tant mares com les que han vist sortir el fill del ventre. De ventres i mares fa temps que en vull parlar, perquè el drama de seguir preguntant als infants “qui és la teva mare autèntica” quan són adoptats no és un drama menor. Gens. Però avui, no sé per què, l’aniversari del meu fill m’ha portat a pensar en el seu part. I en els parts, que de vegades semblen un tràmit hospitalari més, quan, en realitat, poden ser també una experiència vital on la dona hi posa molt de si mateixa I on el pare també s’hi pot sentir plenament involucrat.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.