miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

també era dissabte, com avui, i fa sis anys

Era un dissabte, com avui. També lluminós com el d’avui.  (segueix)

La nit abans vam anar a casa els pares, a instal·lar-los aquell aparell de DVD que feia temps havien comprat però no encertaven a fer funcionar. Abans aquestes coses els les resolia en Dani, el manetes de la família. Vam estrenar-lo mirant el DVD d’Homenatge a l’Ovidi Montllor, en aquella tele posada damunt un invent giratori que el meu pare va enginyar-se per adaptar la casa a les noves necessitats: la rampa s’emportava mig menjador, i la cadira de rodes necessitava molt d’espai per transitar amb comoditat. Les reformes i canvis de lloc del mobiliari volien imaginació i astúcia, i en això el meu pare era un crac.

La meva mare admirava tota la Nova Cançó, però a l’Ovidi li tenia devoció expressa. Vam xalar als acords de la fera ferotge i de teresa (com em commou el nom de Teresa!) i de tantes imatges emotives, i de tots els tons de la seva veu; vam xalar i ens vam emocionar, vam plorar totes dues, plegades en aquella complicitat tan íntima que la malaltia enfortia. Fer feliç la meva mare, en aquell marc cruel, s’havia convertit en un objectiu prioritari que sumava l’esforç de tota la família, compaginant com es podia inquietuds i calendaris. 

Era dissabte, com avui, i feia un dia radiant, també. Havia passat bona nit, malgrat les descompensacions de tensió que vam estar controlant fins tard del vespre. Es va llevar tan serena i contenta, tan compensada, que no vaig tenir recança en anar a les Jornades de Diversitat a l’Aula a la UB, llavors que estàvem en el final dels TAE i principi de les Aules d’Acollida…
Va ser tornant-ne en animosa conversa amb companys de sempre i noves troballes que just al sortir del túnel del Clot, enmig la llum d’aquella primera hora de la tarda, una perduda al mòbil em portà al desconcertant misstge del meu pare: “si pots passar per casa, que m’ha trucat la Marlen que no pot despertar a ta mare”
S’havia llevat tan bé que el meu pare no va tenir recança de fer una escapada a Vilanna, per al manteniment de la casa. “Vigila i no triguis” l’acomiadà ella amable i ben conformada, contenta de poder seguir conservant Can Solé, la masia estimada. Patidora com era, només demanava que ell tornés aviat, que l’enyorava. Després d’esmorzar va llegir-se el diari i va conversar una estona amb aquella dona forana que ja s’havia convertit en una més de la casa. Diu que li parlà d’unes flors molt boniques, que estava dolça i tranquil·la, sense queixes pel dolor, sense patiments ni angoixes. S’adormí al sofà estant, boi asseguda, amb el diari a la falda, com feia sovint, com altres vegades.

Després de Badalona el trajecte mai s’acabava. Passat del Cristall la vista albirà signes del drama. Del tren estant i en la quietud d’aquella hora assolellada, l’ambulància a la porta m’impedia respirar a fons per anar entomant tot el que arribava. De l’estació de Montgat a casa vaig córrer sense aturar-me, i em faltava l’aire. La casa era plena de sanitaris, hi havia familiars que em parlaven amb la mirada i jo no veia res ni ningú. M’hi vaig abocar “mama, mama, ja estic aquí, tot anirà bé, estic amb tu”, però estirada al sofà dormia en un son profund, no es despertava…
Hores d’ara ja deviem fer cap al Germans Trias, a la muntanya de Can Ruti, i abans d’arribar a mitja nit ens va acomiadar amb el seu darrer sospir.

Sovint sento que voldria haver estat asseguda en aquell sofà tot el matí, i no haver-me perdut les darreres paraules; però no caic a la trampa. M’aconsolo evocant l’encert d’haver instal·lat per fi el DVD aquella nit, però tampoc caic en aquesta trampa. Em consola de debò la suma de tantes coses que tots plegats vam fer possible en l’acompanyament de la seva malaltia i el seu final, i en l’acompanyament a la vida sencera. (ho expressàvem en aquest bonic text de comiat, que vaig publicar a avui seria el seu aniversari). I sé que l’enyor real, sentit, tots l’anem recol·locant per seguir vivint sense encallar-nos, i encara que ens emocionem parlant-ne, en molts moments (especialment dur quan és en Frederic qui la demana, i en parlem amb ell, però no calla!) sabem que és vivint amb un dol ben resolt que de debò li fem homenatge.

Al cementiri avui només hi aniré de forma virtual, des de l’hora dels morts que rellegeixo, i amb el meu pare, feixuc com mai, en parlem una mica, però poc. Era dissabte, com avui, la mateixa llum, i ara som a la mateixa casa. Sis anys són molts, i no són res. La gent va marxant i ens nodrim de les seves petjades.


  1. I fa sis anys i segueix estimada com sempre i així serà mentre visquin els qui l’estimaren. Estimar és quelcom extraordinari, una mena de tresor. Una abraçada.

  2. sé que no consola la frase: ” és llei de vida..” peró en certa manera així és. no hi ha paraules quan es perd a un ésser estimat, i sobretot cuan les paraules “ho sento” fan més nossa que servei..
     peró l’important es que dins el cor guardes el record d’aquella dona, que molt probablement de petita admiraves, i que el teu caracter de dona valenta la forgat en part la teva mare, una mare ,que s’ens dubte devia ser amorosa a més no poder, només cal mirar-te a tú, i l’herència que has deixat en els teuss fills, només fa falta miraru-se els ulls. el dolor no desapareix, pero s’allivia una mica, amb el pas dels anys, peró el seu record és el més praciat que podeu guarda d’ella, i l’heréncia de l’amor familiar que us va deixar, també pots reecordar els moments feliços, les abraçades que et va donar, i motes coses més. jo encara recordo L’avi, en Pere, i aixo que era molt petita quan ens va deixar, i un avi, mai es pot comparar amb una mare. peró mentre el record sigui amb tots vosaltres, mai s’en anirá del tot, i us teniu els uns als altres, per estimau-se i parlau-se d’ella. perque són les grans persones qui ens deixen com a heréncia, que encara que sigui dur, viure és molt bonic.
     

    precíos l’escrit, i preciós aquet record, que s’ens dubte viura per sempre.

    i avui, sí, deixem dirte que t’admiro , per tot el que has fet, la teva valentia,la teva fortalesa, la teva entrega els altres. no deixis mai de ser com ets, ja moltes persones que voldrien ser com tu. T’ESTIMO! ( No, no t’em emocionis, no es cap declaració d’amor..) 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.