miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

buscant itineraris accessibles

Per molt que la LISMI sigui del 1982, – de fa gairebé 30 anys -, i per molta“Llei de promoció de l’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques 20/1991”, que tinguem des de fa 20 anys! i per molt Decret legislatiu 6/1994 des d’en fa 17, desplaçar-se per la ciutat segueix essent un dret excloent, i trobar itineraris accessibles o adaptats una autèntica proesa.
(segueix)
Dissabte passat en Dani em va acompanyar a Barcelona, per comprovar plegats si l’itinerari que dimarts féiem amb els i les alumnes de 2n d’ESO en una sortida complementària del currículum de socials, era accessible. Això de preveure els itineraris només ho tenim en compte els qui coneixem el dia a dia de moure’s en cadira de rodes, ja sigui en primera persona o, com és el meu cas, com a acompanyant. Sabem com és d’arriscat no assegurar-se’n, i més havent de pujar al Metro – itineraris molt limitats – o anant amb una alumna – com seria el cas –  que es mou en cadira de rodes, d’aquestes automàtiques que pesen una tona.

Per visitar el barri gòtic vam concloure que el millor seria baixar a Passeig de Gràcia i caminar fins portal de l’Àngel, i per tornar enfilar des del Liceu: ambdues són accessibles (Jaume I no!). El lloc on pitjor ho vam passar nosaltres dos va ser a l’estació de Renfe de Catalunya, per manca d’informació: des del capdemunt de la Rambla costa veure quina és l’entrada accessible – on és l’ascensor? – i un cop dins trobar l’accés a les vies ens va suposar perdre el tren. Però en general per aquella zona de Barcelona ens vam moure força bé. Vam descobrir que l’entrada accessible a la Catedral és per la porta del darrera i que cal avisar perquè l’obrin, i que el Museu d’Història de la Plaça del Rei malgrat té mesures d’accessibilitat, són precàries.

Tornant de Barcelona vaig topar-me, ja ben aprop de casa, amb aquest nyap que recull la fotogrfia (en podeu conèixer més detalls aquí). I vaig poder incloure una mirada local actualitzada a l’article que havia d’escriure per a líniabadalona, en nom de Deixem de ser Invisibles… és aquest:

DEIXEM DE SER INVISIBLES

L’expressió “deixem de ser invisibles” que va acabar donant nom a la plataforma – i més endavant a l’entitat que se’n va derivar – que reivindicava  l’aplicació a Badalona de la “Llei de promoció de l’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques 20/1991”,  i la seva modificació pel Decret legislatiu 6/1994, i l’esperit de la LISMI (1982),és una expressió que fa referència a la necessitat d’acabar amb la invisibilitat que té en l’espai públic ciutadà i en la dinàmica cultural i participativa, la ciutadania amb diversitat funcional (abans en dèiem persones amb discapacitat sensorial, fisíca, psíquica o mental).  És una expressió continguda en aquell  manifest, i que  reivindica la supressió de totes les barreres (no només les físiques) que actualment impedeixen a com a mínim el 10% de badalonins (segons barems de l’OMS) exercir els seus drets de ciutadania en un pla de normalitat, i fer-se totalment visibles en el paisatge ciutadà de la vida activa. La feina d’aquesta plataforma, que va tenir una forta presència pública amb impactants i eficaços actes de denúncia  durant els anys 2002 i 2003, va fer evident l’encert del terme: malgrat la llei empara i regula el dret de la població amb D.F. a integrar-se i exercir els drets ciutadans amb igualtat, fent  ús dels mateixos equipaments, serveis i programes que la resta, vint anys després les condicions de la majoria d’aquests perpetuen un sistema de discriminació i exclusió que ho impedeix. I impedeix alhora a la societat en conjunt avançar en la inclusió: Les poques oportunitats de conèixer aquesta realitat es retroalimenten: encara ara hi ha comerços o entitats – i el propi ajuntament – que no han previst que els seus locals o les activitats que organitzen siguin el màxim d’accessibles i inclusores. El resultat és que només una petita minoria de persones amb D.F.  s’arrisquen i s’afronten dia a dia al repte de fer ús de l’espai i els servies públics – inclòs el transport –  i que molt poques formen part d’entitats plurals i transversals. Actualment per a una persona amb D.F o del seu entorn, cap decisió que impliqui desplaçament i accés es pot prendre amb llibertat i normalitat. Cada gest ha d’estar  planificat i estudiat, i es viu sovint com a restringit. I encara així el resultat pot ser decebedor:  una vorera insalvable que impedeix seguir l’itinerari previst, una sala anunciada com a accessible que no ho és, un ascensor o una plataforma que no funciona, una rampa que no s’activa, una plaça d’aparcament inexistent…

Això per no parlar dels gestos, de gran trascendència, com escollir escola o intentar apuntar-se a una entitat “normal” per fer-hi activitats, o senzillament participar en actes públics  a la ciutat.

Badalona ha estat dels municipis que han trigat a tenir elaborat el Pla de d’accessibilitat a què obligava el Decret 6/ 1994, no va ser fins el 2003 que va iniciar l’estudi per desenvolupar-lo, i  fa tot just fa 3 anys es va presentar  el document base al Consell de Ciutat. En la seva presentació es va fer èmfasi en què  el Pla d’Accessibilitat de Badalona preveu la construcció de guals en la majoria dels carrers, en d’altres, eixamplar voreres, però sobretot re ubicar alguns elements del mobiliari urbà situats en llocs poc oportuns.  Curiosament ara que s’instal·len els nous contenidors, sembla que no s’ha tingut cura d’aquestes indicacions.

Aquesta situació d’incompliment i de manca de seguiment eficaç  obliga a les persones amb D.F. i a les del seu voltant a afegir a les dificultats pròpies de viure en un entorn no adaptat, la càrrega reivindicativa i de vigilància constant. Sens dubte, una càrrega que cal compartir amb la resta de la societat civil, perquè abans que amb diversitat funcional o amb discapacitat, som ciutadans: veïnes i veïns.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.