miozz mirades

Viure ran de mar és especial. Encara que entre la casa i la sorra hi hagi una àmplia superfície – carretera, voreres i via del tren -, és com tenir-lo a tocar. La seva sonoritat, l’olor i la seva imatge arriben ben potents fins el cancell. En nits com la d’avui, la veu i l’aroma del mar fins i tot travessen la finestra, i es passegen per l’estudi i passadís enllà.(segueix)

És com un mormol eixordador, que amorteix el soroll dels cotxes i els xiscles enjogassats dels grups d’adolescents que s’encaminen a la zona d’oci nocturn. Un mormol que ben aviat em farà companyia al costat del coixí, com una cançó de bressol. Una cançó gens amable per als qui coneixen la vida al mar, una cançó que parla de temporal, de lluita cos a cos amb les ones. Un soroll tràgic per als qui esperen la tornada d’una embarcació, i un atiador de records per als qui mantenen viva la memòria del passat pescador dels seus familiars, mantenen viu el tràgic temporal que, ara farà 100 anys, (l’any de les desgràcies) va dur al naufragi i a la mort a més de 80 pescadors catalans, entre ells 11 de Badalona (podeu trobar informació local detallada al bloc del Jordi Albaladejo)

La Montserrat Rectoret – besnéta d’una de les víctimes – té clar allò de que si vols que una cosa es tiri endavant cal mobilitzar-se, i actuar pro-positivament. Gràcies a una iniciativa seva convertida en popular – ha aconseguit el suport d’entitats i de molta ciutadania – Badalona homenatjarà als 11 pescadors morts en el naufragi (aquí més informació).

Dissortadament no s’ha aconseguit encara canalitzar el projecte de fer una escultura que immortalitzi aquest homenatge i recordi a la ciutat de Badalona no només aquells fets tràgics, sinó una part molt important de la seva història: la pesca i els pescadors. Aquest ofici humil i sacrificat era l’ocupació de la majoria de famílies de Baix a Mar, un ofici significatiu a la ciutat que mai ha obtingut tot el reconeixement que es mereix. La mort d’onze pescadors va suposar una sotragada molt forta per a les famílies, que perdien els seus membres i el modus de supervivència, quedant sumides en la pobresa. Una sotragada per al conjunt del món de la pesca i del mar, a la ciutat, una Badalona de principis del segle XX que començava a créixer amb la industrialització però que encara es mantenia al voltant dels 20.000 habitants  (l’any 1910 la població de fet era de 20.957).

La fotografia correspon a una postal que es va editar per recollir fons econòmics per ajudar a les famílies damnificades. Tal com va explicar l’historiador Emili Ferrando el dia que va presentar els 15 moments de sofriment i de glòria en la història obrera badalonina, a finals del segle XIX i principis del segle XX la solidaritat entre la població era la clau per fer front a la misèria en què quedaven les famílies treballadores que perdien els seus membres actius.

La fotografia l’he treta d’aquest bloc, el mar és el camí,  on val la pena capbussar-s’hi i nedar-hi una bona estona. El seu article sobre els naufragis aporta un documentat balanç de les principals catàstrofes en el món de la pesca, a la costa mediterrània i cantàbrica. Acaba així

” Des de llavors, la modernització de les embarcacions i les millores dels sistemes de previsió meteorològica i de salvament, han deixat enrere els anys de les desgràcies com aquests que hem recollit. Però, de tant, en tant el mar es cobra el seu tribut Posidó s’emporta algunes ànimes. Suposo que això sempre formarà part indestriable del fet de navegar.”