miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

desconfiar d’entrada

Durant el vol de retorn a Barcelona em pesen com ploms tres targetes de viatge vigents que es malbaraten a la meva butxaca. Són vàlides per moltes hores encara, i no són barates: un bon obsequi per algun viatger que arribi avui a London, hem pensat, i pugui aprofitar-les. (segueix)

Permeten fer servir qualsevol transport dins la zona (en aquest cas la
1-2, la més cèntrica de la ciutat), i ja estan pagades. Però no he
aconseguit regalar-les. Qui es refia d’algú que regala alguna cosa?
Ningú ha volgut escoltar-me, alguns m’han acomiadat amb un somriure
complagut, d’altres abaixant la mirada i fugint de mi apressats
(actituds que no em són del tot alienes…): la descomfiança ja no
permet imaginar bones intencions de desconeguts que es dirigeixen a
desconeguts. Encara que sigui per oferir una avantatge. Durant el vol,
abans d’endormiscar-me, hi he pensat força estona: en les relacions amb
estranys, en els límits entre el confiar i el desconfiar, i els límits
entre l’acolliment i la distància. Sovint alertem als nostres joves
perquè siguin desconfiats davant els desconeguts – o coneguts – que
poden enganyar-los, robar-los, drogar-los, raptar-los… i sabem que en
el fons aquest és un mecanisme clàssic de protecció, de salvaguarda.
Però alhora volem que siguin sensibles, empàtics, acollidors. I faig una
ràpida repassada a la meva biografia, i actitud actual, i la d’altres.
Jo sóc de mena confiada, desconfio molt poc d’entrada davant els
desconeguts, el meu gest i les meves paraules són d’acolliment…si bé
amb l’experiència dels anys he passat de la candidesa absoluta a unes
certes prevencions i he après a guardar les distàncies: però encara tinc
sorpreses!. (el que sí que ja no faig MAI! és obrir correus electrònics
d’adreces desconegudes, buf! quantes batalles de virus he lliurat?).
Conec qui desconfia d’entrada sempre, i està permanentment sospitant que
el desconegut (o no tan desconegut!) voldrà enganyar-lo. Un punt
d’hostilitat traspua en el seu gent i en les seves paraules. Són
actituds que parlen de les pors i  també de com afrontem els imprevistos
a la vida, de com estem d’oberts o tancats a la improvisació i a les
oportunitats. Podria anar estirant la troca de la confiança, però
sobrevolem els Pirineus i la vista m’hi marxa.
Els bitllets ara ja
són un paper més a la pila dels records i fulletons, però aquest tema de
la confiança m’ha deixat una escletxa oberta en relació a quin i com ha de ser
l’equilibri correcte, l’actitud adequada, per ser previngut i sincerament empàtic a
la vegada.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.