miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

mas pi de verges, parada de referència

Desplaçar-se cap a la costa per sopar-hi pot fer mandra. De fet agafar el cotxe estant instal·lats a la masia, de vacances-colònies familiars sempre en fa força, de mandra. Però un cop asseguts al fantàstic jardí del Cafè – Restaurant  Mas Pi, a Verges, amb els amics que hi tenen filla i neboda treballant-hi (la meva amiga i la seva família són de l’Empordà de tota la vida), i que ens van parlar del lloc com d’un espai emblemàtic, acollidor, amb història…i el piano!; un cop allà asseguts i gaudint de la bona cuina, de la fresca que calma la xafegada i del bon tracte, el viatge va quedar totalment compensat. (segueix)

Impossible no pensar en els orígens de l’estança: qué tenen aquestes masies que han funcionat com a posades, que conserven aquest punt d’acollida al viatger, d’obertura i recolliment alhora? L’aire de modernitat i la funcionalitat que li donen els qui regenten aquest establiment d’uns cinc anys ençà sembla del tot encertat. No només dóna servei als passavolants, turistes o viatgers, sinó a la gent del lloc, i especialment al jovent de l’entorn proper, com a espai de trobada, punt musical, lloc on passar estones a la fresca. No en va mantenen el nom de CAFÈ per sobre del de Restaurant, i una sèrie d’espais amb nom propi, amb personalitat.

L’interior de la masia, amb petites sales sota sostres de volta, conserva aquest estil mig rústic mig bohemi, amb un element essencial: el piano on Lluís Llach va composar l’Estaca. El piano on el cantautor començava a actuar de jovenet. Això sol ja és un reclam prou digne per fer aturada en aquesta antiga posada, a la cruïlla entre Verges, La Bisbal i Torroella de Montgrí, aquella mateixa cruïlla des d’on els vilatants del país petit atenien a la seva manera als turistes “ja ho trobareu, ja ho trobareu”. Un gran símbol de la resistència d’un poble durant el tardofranquisme que s’està allà discretament present, discretament punyent, discretament actual.

Potser al nostre petit país ens en falten uns quants d’aquests petits referents sacralitzats, per mantenir viva la memòria històrica recent, l’esperit de lluita, per facilitar la seva transmissió a les noves generacions…

Un lloc per tornar-hi: perquè a més, s’hi menja molt bé!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.