miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

la muntanya pelada

Enfilant el passatge Ceuta, el cel humit del vespre encara arrossegava fils de llum de la posta, enterbolida pels núvols baixos. L’olor d’herba, els crits dels falciots, i tot el paisatge singular d’aquell carrer fet d’escales i replans entre enjardinats i silvestres, em fa oblidar, per uns moments, que sóc a Barcelona. Un cop al Camí de les Coves d’en Cimany, i després de travessar el tram amb construccions a banda i banda, la ginesta comença a treure el nas entre els matolls del camí de la dreta. I sota els meus peus, una vista impressionant de l’orografia barcelonina.
Com si sabés del cert que aquella era la ruta adequada, he resseguit el camí dibuixat entre els tous d’herbes, que pinten de verd i groc tot el paisatge (sembla camamilla, més, ai, no estic segura que ho sigui). 
Però en realitat és la primera vegada que trepitjo aquell paratge, i m’he deixat guiar pel punt més alt de muntanya: m’ha atret fins al cim sense dificultat, i m’ha transportat a un miratge.

La Muntanya Pelada
és com una illa alçada, enmig de l’oceà urbà. Un insòlit espai verge dins l’imperi de l’urbanisme mil·limetrat, fent les funcions de mirador sense que cap rètol en parli.

Sen’s hi ha fet fosc. Els rat-panats sobrevolaven la nostra mirada àvida d’identificar espais urbans referents. L’aire fresc s’anava emportant les notes de  l’acordió i les tonades de la cançó improvisada: garrotins, corrandes i nyacres per plasmar un vespre singular de dilluns feiner. Dalt d’una muntanya, en fraternal companyia, al bell mig de Barcelona, per assajar i gaudir de la glosa, amb l’equip de les VOPB (Viles ocupades del Pla de Barcelona)…

(informació sobre què és la glosa, aquí)


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.