miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

per molts anys teresa

Per molts anys, Teresa. Avui en fas cinquanta i jo et dic per molts anys encara que a algú pugui semblar-li un eufemisme (segueix)

En fa uns quants, pensar que celebraríem juntes els 50 també ho semblava, i, ja ho veus, aquí estem, aquí estàs. En aquesta felicitació del teu aniversari no em puc treure del cap les teves filles, i allò que em vas dir d’elles quan et van diagnosticar el càncer i et donaven tan poques esperances de sobreviure. “Almenys uns anys més per no deixar-les tan petites”. Ara són unes precioses jovenetes, actives, vitals, amb projectes, compromeses… Ens hem fet grans, Teresa. Arribar als 50 amb capacitat i ganes de viure és un regal. I veure la vida dels nostres fills créixer en els valors en què els hem acompanyat a descobrir, o els que han descobert pel seu compte, veure com afronten amb més llibertat que nosaltres el seu propi camí a la vida després de tots aquests anys…per mi – i sé que per a tu també – és un plaer inigualable.
Et dic que ens hem fet grans i a mi encara em costa d’acceptar-m’hi, tinc tan properes les vivències de tot aquest temps que se’m fa difícil, sovint, veure’m amb la mirada dels altres i descobrir-me com a persona gran, com les senyores que quan jo era jove en tenien cinquanta…
Vivències en les que tu i jo, nosaltres, amb parelles i fills corresponents, hem fet força camí plegades. No han estat camins lineals ni estables. En Xesco cantava “la vida és un cercle, surt el sol i es pon….”, jo més que un cercle veig la vida com un espiral, un espeiral que avança fent els cercles amplis, però que sempre tornen a passar d’alguna manera per aquell meridià conegut, encara que des d’una altra perspectiva més oberta… Tor torna, el cicle no s’atura. Els nostres fills ja no comparteixen banyera a Queixans ni nits de cridar els reis a les fosques, però després d’anys de gairebé ni veure’s es retroben com a joves en el món dels estudis, de l’esplai, dels amics, de la vida ciutadana. I es reconeixen com a propers.

“Les nostres vides s’entrecreuen constantment amb les vides dels altres. Uns cops de manera fugissera, uns copa de manera perdurable; amb ritmes esporàdics, intermitents, ocasionals o estables. Teixint llaços ferms o teixint llaços fràgils. Passant desapercebuts, deixant petjada o essent transcendents en una mesura remarcable.” (de l’apunt obrir un calaix…) 
De les teves petjades en les nostres vides en tenim constància palpable, uns cops amb elements més tangibles, – fruit de la teva creativitat generosa – , la majoria amb elements invisibles – que són els importants – i molt remarcables.
I potser el més important és que amb totes les vivències acumulades (Mas Pujolar, Coordinadora, alletament, jocs al carrer, contes a la llar de foc, Queixans-Cerdanya, Vilanna, nits de reis, castanyades, passejades, confessades, neguits de criança, festes veïnals, adversitats familiars, contratemps de salut, solidaritat-intermón, espiritualitat, reflexions d’ensenyament, taizé, cançó, sopars plaents etc etc), amb tot,el que més importa és un pòsit d’amistat sincera, d’estima profunda, de saber-nos l’una en l’altra de forma incondicional i perdurable.

Per molts anys Teresa, m’agradaria poder seguir gaudint, per molts anys, de ta teva amistat, la teva donació, la teva companyia. Les teves reflexions, la teva fortalesa, els teus ensenyaments, el teu aprenantatge,els teus dubtes, la teva veu. La teva veu!

La teva veu impressionant que identifico clarament cada cop que escolto la gravació de la sessió d’en Xesco Boix amb els Esplais de Badalona, la teva veu que va destacar en el nostre multitudinari “hippi-kumba” casament, la teva veu que encara sento cantant Guantanamera tota una nit sencera,(tot això passava als vuitanta…),  la teva veu que ara m’acarona l’esperit amb els acords de Gospel que cantem plegades cada dijous al vespre, esgotades però contentes de saber-nos amb vida i amb capacitat d’estimar i sentir.

Saps que som moltes les persones que opinem que els teus escrits diaris mereixen ser públics. Són llum, són força, són paraules que curen. Són exemple per afrontar la vida en majúscules, després de la mort anunciada.

Espero que ben aviat sigui possible!
Com dius tu, un somriure i una abraçada.

A una Teresa d’aquelles especials, us en parlava temps enrere)


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.