Generació...

cerimònia d’enterrament
 

i escolto aquestes paraules per un dels oficiants, abduint, les masses compungides, mentre sonava un violí i un piano interpretant una peça d’Albinoni,  crec… i paraules escrites, llegides d’un llibre gran, en un llibre que un dels sacerdots del temple en un racó per sobre dels assistents en un moment donat quan acaba de llegir :

aixeca per sobre les espatlles i per sobre del seu cap (teatre!) quasi s’em escapa el riure i a la vagada em ve un calfred quan diu : paraula de deu!

i jo ja m’estic fent el meus discurs intern de rèplica dient-me (serà el teu papus que t’has inventat per tenir aquests que t’escolten sota control, programant-los, en el teu teatre)

ritus de menjar-se el mort, que deu ser ancestral, tribal, de molt lluny…
I tots en fila, en comunió, a menjar pa i beure vi…

no hi ha poesia, no és gens poètic, més aviat em fa fàstic, ni vulguen entendre la metàfora!

em sembla que ja en tinc prou, no aniré a cap més soterrat que es faci a l’església, ni per compromís, al tanatori i acomiadar-me allà…