mai havia reflexionat, ni s’em havia ocorregut de pensar en l’afinitat, de quin “material” era la afinitat, sols d’alguna manera l’havia intuït, viscut, sentit. Saps que tens afinitat i prou! i no et fas preguntes, ho vius… allò que es defineix per la paraula mateixa… que uneix.
No conceptuo, no ho veig com d’abans de la consciència, però ho sento com un sentiment de l’ànima, primitiu, primer… sublim, eteri… l’afinitat!
(això és una resposta que he inserit en el post : AFINIDADE
– ARTHUR DA TÁVOLA
del bloc A Arte dos livres pensadores)
salut i bon estiu.