Generació...

Publicat el 13 de maig de 2008

de la meva memòria – II ( Maurice Sarrault )

Érem a l’apartament, en el HLM, al carrer del mateix nom del títol, no sabia qui era aquest bon home, ara si, el fundador de la Depeche du Midi,.

Els veïns, una família d’immigrants espanyols, que intentava entendre que coi feien aquella colla que vivien en un apartament tant sobre-explotat com el d’ells. Un pis com qualsevol d’estudiants, on s’hi feia xerinola, on hi passaven molts barbuts, i de tant en tant algun personatge no habitual, estrany, el Montes, tenia gràcia que a la maleta portés dues ampolles de brandi. Ells, en Victor i en Montes, parlaven hores i hores de les seves coses, tancats a l’habitació.

En Michel L. i jo ens agradava més anar al cafè Flo, que hi havia a la place de la Mairie, al Costat de Saint Sernin, la Catedral roja, pels totxos, de Tolosa.

Una vegada mentre la fèiem petar van passar uns coneguts del meu poble i em varen preguntar que hi feia jo allà? I els vaig contestar amb la mateixa pregunta. En Pim i la Teresa. Ell era un dels dirigents de l’escoltisme local a l’època i ella havia sigut l’Akela, la cap dels llops, tot quedava en família.

En una missió vaig anar fins a Saint Jean de Luz, m’havien deixat un vehicle, un Morris MG, d’en Albareda? un estudiant d’enginyeria Aeronàutica em sembla. Que en veiem sovint pels restaurants del campus i amic personal de’n Oriol.

Vaig contactar en una adreça que m’havia donat i havia de dir com a contrasenya Oropèndola (Oriol), era com es feia conèixer amb la gent d’Euskadi, m’acompanyava un membre de la LC, membre del Secours Rouge, anàvem a buscar un document dirigit a la immigració treballadora espanyola, de recolzament al presos pel procés de Burgos, que el règim franquista pretenia executar.

Després de 6 hores d’espera tancats en una habitació ens van entregar el document i a pa, carretera camí cap a Toulouse, però no teníem ni cinc i se’ns va acabar la benzina, i varem haver de xupar d’algun dipòsit i em vaig haver de beure molta aigua, perquè me n’havia empassat un glop i em trobava molt malament. Vam arribar, ara condueix tu ara jo, en vam fer multitud de fotocòpies, les vàrem repartir a tots els grups de suport i l’original el vam enganxar a la porta de vidre del campus. Hi va tenir un gran míting al palau d’esports em sembla, i una manifestació.

Un paquet de comunicats els varem portar a la parròquia espanyola allà, en “Carlos”, el capellà, com era com volia que l’anomenéssim, col.laborava amb nosaltres, s’havia prestat a utilitzar els despatxos, on ell era present en algunes reunions. Ell abans d’un altre acte de rebuig que ell havia organitzat dins l’església els va anar repartint a tothom que hi va assistir.

La vetlla de les execucions, que uns quants pretenien assaltar el consolat espanyol, darrera una manifestació controlada, aquell dia els CRS, van recular, masses còctels volaven per sobre i anaven a parar directament a les camionetes d’assalt.
No havia viscut, ni vist mai, el que és una batalla de carrer, l’olor de la benzina quan crema el foc i la tensió al cos pels esdeveniments. Amb una vegada en vaig tenir prou.

Me’n vaig anar, encara no havien arribat els bombers, se sentien les sirenes, era nit i tenia, tenia por, excitat i aterrit



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de societat anònima per romanidemata | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent