Una barroera recentralització
Al llarg de set lliuraments, he anat exposant la meva visió de la situació actual de les relacions Catalunya amb Espanya. Situació que, no ens enganyem, no té sortida dialogada, diguin el que diguin alguns. I no la té perquè la descarada, accelerada i francament barroera recentralització no és pas causada per cap falta de perspectiva, per tant modificable, ni cap error, per tant remeiable, del govern espanyol.
Ni tampoc és simplement un atac deliberat contra Catalunya, una Catalunya abstracta, com ho veu algun sector de l’independentisme més amant de sentir-se víctima de malvades trames, que d’intentar entendre què està passant. No, és pitjor. És simplement l’aplicació sistemàtica i, si m’ho permeteu, fredament calculada, de la solució que la FAES fa a aquell error del café para todos… No pas partint de la intel·ligent idea que no tothom volia cafè, sinó de la què el que cal es tancar la cafetera i també la cafeteria. De manera que mort els gos, s’ha acabat la ràbia.
I és aquí on sí que apareix l’etern problema català. A la pràctica l’únic tros d’Espanya que se sent nació, quan l’única nació és Espanya. Vet aquí una gran, i greu, contradicció. Irresoluble. A no ser que una de les dos cedeixi, esclar.
És aquí la raó per la què la recentralització xoca bàsicament, per no dir únicament excepte en casos molt concrets, amb Catalunya. Aquest estrany territori, vist des de Madrid, on fins i tot els obrers provinents de l’emigració, es manifesten contra la Generalitat amb banderes quadribarrades. I duent pancartes, i parlant, en castellà i en català indistintament. Com la cosa més lògica i natural del món. I on de vegades tornen del seu poble, Andalusia o Extremadura normalment, extranyament catalanitzats.
L’ombra de l’Ortega i del Gasset
Ara bé, penso que també ens equivocariem si pensàssim que el govern del PP ha recuperat, amb la seva barroera recentralització, allò de: España una y no cincuenta y una, per manifesta mala fe, o per cap anticatalanisme particular —adonem-nos que més raons hi hauria per l’antibasquisme, i no és així—, sinó que, i aquí està el greu de la qüestió, també per una concepció mental, fins i tot intel·lectual. La concepció de què la perifèria sols és això, perifèria, i que l’única nació existent a Espanya, és la castellana i els seus rodals i assimilats. Per la qual cosa, que Catalunya es defineixi com nació no és pas un conya, ni un delicte. Ni tan sols unes ganes de sentir-se important, sinó que una aberració intel·lectual. Que cal curar.
Allò que va escriure Ortega y Gasset a Espanya invertebrada: “España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”, segueix vigent. I sentir o llegir segons quines coses d’ara mateix, et fa entendre que el seu problema amb Catalunya no sols té una vertent econòmica, que la té, i molt, sinó que també altra d’absoluta manca de capacitat d’entendre què està passant aquí.
És, si em permeteu la boutade, com el que passaria al món científic si de sobte les coses deixessin de caure cap avall i comencessin a caure cap a munt, ja que algú havia descobert que la Llei de Gravitació Universal era un error de Newton.
En això, he tingut una petita discussió amb la Mercè —la meva senyora, ja sabeu—, respecte de l’afer Mas-Sáenz de Santamaria. Ella, la Mercè, com molts altres, hi veia en la vicepresidenta un afany de provocar. De tocar allò que no sona, per dir-ho en llenguatge col·loquial. Mentre que per mi és molt pitjor. És el convenciment absolut, i teoritzat, que qualsevol persona que representi el govern espanyol, que és el govern de debò, es superior a cap president regional. Per la qual cosa, marxant Mas d’aquella manera, no és que s’hagi ofès a ella personalment, sinó que s’ha ofès a Espanya. Que ella representa, esclar. I aquesta mateix setmana Rajoy, al crit de: cada uno en su sitio!, ha reblat el clau davant una trobada en la que com es trobaran presidents de nacions de debò, el de Catalunya no hi te espai.
I és evident, torno a dir, que en aquestes condicions i davant aquestes concepcions, la discussió no és possible. Perquè sols és possible que la submissió absoluta. A canvi en tot cas d’alguna concessió absolutament marginal. O dir prou, esclar.
L’ascens del feixisme
Però a més, aquesta recentralització descaradament dirigida des de la Faes —Falange Espanyola, no ens enganyam— enllaça amb un increment de posicions polítiques i socials del govern espanyol, no simplement pròpies d’una dreta ultraliberal radical, però democràtica, sinó que descaradament reaccionàries.
Que en molts, massa, aspectes enllacen amb grups i sectors obertament feixistes i exaltadores de la unitat indissoluble d’Espanya. I en aquest punt, és força possible que el “cas català”, comenci a estar servint per passar la matuta feixista sota la capa de la defensa radical de la unitat indissoluble de la pàtria i, paradoxalment, de la Constitució. Rebent fins i tot la justificació, i fins i tot l’aprovació, de sectors propers al PSOE i IU de la societat espanyola.
I aquí cal dir que, sortosament, ara per ara els sectors i grups obertament feixistitzants catalans són de signe absolutament espanyolitzant.
Petit resum d’alguns arguments
Al llarg de set cartes, he anat presentat un seguit d’arguments diversos, que he intentat fossin objectius, que m’ajuden a arribar a les conclusions finals. Permeteu-me fer un resum de quatre d’ells.
1. Per tres vegades, la ciutadania ha estat convocada per entitats de la dita societat civil. La primera la va fer Òmnium Cultural després del sagnant escarni perpetrat contra els ciutadans catalans amb allò de l’Estatut —escarni iniciat per Alfonso Guerra, recorde-m’ho—, amb una assistència més que massiva. Que ja va sorprendre. Les dues següents han estat les convocatòries de la Diada fetes per Òmnium i ANC, posant dempeus centenars de milers de ciutadans. La primera ja va ser impressionant. La segona desborda qualsevol anàlisi.
2. Bona part de l’èxit d’aquesta segona es degut a desenes de milers de voluntaris. Ciutadans, no gent sinó que ciutadans, que s’han fet càrrec de l’organització i de la logística. I també a què hi ha hagut una capacitat autoorganitzativa espontània: gent que sabent que hi ha punts territorials febles, s’ha desplaçat fins a dos-cents quilòmetres a fi de cobrir-los.
Això significa que aquests centenars de milers de ciutadans —moltíssims dels quals s’han mullat el cul donant la seves dades— no són pas una massa massificada. Molt menys un ramat que es concentra a cop de xiulet, i que crida tremolant d’emoció: Mana, comandant! Pàtria o mort! o qualsevol altre bestiesa semblant, ja que diguin el que diguin els qui parlen sense entendre, o que no volen entendre, res, no han estat accions de caràcter populista, per més que sí pregonament populars. Que és cosa molt diferent.
3. Després de l’èxit han sortit les veus de la gent de seny. L’èxit ha estat impressionant, diuen, és veritat. Ara el que cal és que la gent torni a casa i deixi pas als qui en saben. Als polítics de debò. Per més que, dic jo, no és pas fer demagògia dir que aquells qui si que saben, els professionals de la política, estan absolutament desacreditats com a gremi. I també individualment. I que tots els partits favorables a alguna mena de consulta, junts, amb els seus popes al front, amb sort haurien concentrat una dècima part dels qui en les dues darreres diades van sortir al carrer.
4. L’economia, a nivell mundial, està en crisi. Una crisi sistèmica. Vaig començar a escriure-ho ara farà cinc anys, a l’inici d’aquestes cartes, i ara tothom també ho diu. Però jo, i altres de la meva corda, esclar, em referia, i segueixo referint-me, al mode financer i de producció capitalista. Com també està en crisi el model d’estat-nació creat tot just per aquest mode.
Què fer, ara?
I és així com arribem a la mare dels ous. Estem en un temps de forta agitació. En el que les masses no massificades han començat a prendre la paraula, o a retrobar-la. I no sols aquí. No sempre amb encert, esclar. I a les que tot els que se’ls ofereix és mantenir-se dins les coordenades i les convencions d’un mode d’organització política que no sols ja no funciona, sinó que fa aigües a molts països. Alguns tot just dins de l’Unió Europea. Aleshores, i permeteu-me que plantegi una acció ambiciosa, ¿perquè una proposta d’independència —que no serà atorgada per cap acció de bona voluntat, que ningú s’enganyi— no hauria de servir també, tot just en la feina de crear els elements bàsics de l’estat: constitució, legislació, institucions públiques, etcètera, no possiblement per trencar, però sí per trobar nous camins, noves vies, a aquest model d’estat-nació que està fent aigües?
I això, amics i amigues, sols és possible que mobilitzant la gent, la ciutadania. Obrint camí perquè deixin de ser objecte polític per passar a ser subjecte. Vella aspiració, no sempre complerta, de totes les esperances emancipadores.
Les alternatives que veig, i ara espero que sí, la setmana vinent. I ara, rebeu com sempre una cordial salutació.
Francesc Font
PD. Com recordareu, faltant pocs dies per celebrar-se les darreres eleccions autonòmiques, va aparèixer un document policial amb acusacions a la família Mas sobre comptes a Suïssa. Vaig escriure aleshores que en qualsevol altra moment, em semblaria una història més que creïble, però que en aquells moments tan oportuns, feia pudor.
Un parell o tres de dies després estava Cospedal a Barcelona, i va deixar anar a costa de la notícia, que amb Mas al davant, Catalunya era una república bananera. I la nostra vicevedet regional, Sánchez-Camacho —no sé si us heu fixat que sempre que ve algú de la capital del centre, ella s’enganxa desesperadament a fi de sentir-se important—, li va riure, i molt, la gràcieta.
Doncs bé, aviat es va dir, gairebé que oficialment, que aquell document era fals. Després va saltar el cas Bárcenas, amb Cospedal dient unes imbecil·litats increïbles sobre un acomiadament a terminis, Rajoy mentint al Parlament, etcètera, etcètera. I ara ens trobem amb Cospedal havent de declarar davant d’un jutge, i amb Bárcenas acusant-la de defraudar Hisenda. I ara s’ha escrit que Sánchez-Camacho va participar en la fabricació del fals document.
No és que Catalunya sigui impòl·luta respecte les corrupcions. No. Però si parlem de bananerismes, no hi ha cap dubte que Espanya sí que és una gran monarquia bananera. En el terme absolut d’aquesta definició.
Per altra banda, tinc la impressió que a hores d’ara, i ja definitivament, Sánchez-Camacho i les seves manipulacions político-sentimentals, està més a l’alçada de la Belén Esteban que no pas de cap altra cosa. Cosa molt pròpia d’una organització política tan hipòcritament defensora, i transgessora, dels bons costums.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!