16 de gener de 2013
Sense categoria
0 comentaris

157a carta. Sobre dictadures 1

Amigues i amics: el govern governa cada cop més a través de Reials Decrets Llei, o sigui lleis dictades per l’Executiu, sense passar pel Legislatiu. Un mode de govern que se situa, ens situa, més en allò que va definir Marx com dictadura del capital, que no pas en una societat democràtica.

 

Amigues i amics:

    aquesta setmana deixarem de donar voltes i més voltes —gairebé que coent-nos en la nostra pròpia salsa— als nostres problemes interns, a fi de fer alguna reflexió que vagi una mica més enllà. Una reflexió que se’m va presentar quan per enèsima vegada en els darrers temps, vaig sentir com un polític molt d’esquerres, per més que força ben instal·lat en el sistema, blasmava del capitalisme financer.

    Capitalisme financer! Vet aquí un lloc comú que darrerament llança sovint gent que va d’esquerranosa per la vida, gent més aviat de dretes, conservadora si més no, i gent que ni és de dretes ni d’esquerres, sinó que tot el contrari. El gran, el veritable culpable de la crisi, és el capitalisme financer! diuen molt seriosament els tertulians que tertulianegen per ràdios i teles… I havent trobat el gran culpable de tot el que passa, es queda tan ample.

    Però, ai amics i amigues! ¿és que hi ha un capitalisme que no sigui financer? Que no funcioni a través i ha partir de les finances, vull dir. Que no tingui arrels i origen en el capital, com ja expressa el seu mateix nom? Dir capitalisme financer, és com dir cansalada de porc. O sigui un pleonasme. Un simple lloc comú que no explica res, que no defineix res, però fa quedar d’allò més bé. I és que afegint-li l’adjectiu qualificatiu de financer, s’absolen els pecats del substantiu, capital. Perquè pel que sembla, hi ha un capitalisme perfecte, el capitalisme pelat, pur, i un capitalisme imperfecte, fins i tot nefast, el capitalisme financer.

    Siguem seriosos. És que en una societat basada en els valors i concepcions del capitalisme, més encara en una societat com l’espanyola que és l’única —si l’única!— que reconeix constitucionalment, “la llibertat d’empresa en el marc de l’economia de mercat”, art. 38, ¿hi pot haver una indústria, un comerç, una entitat financera, no basats en el model i els valors bàsics del capitalisme? En el guany més que no en el benefici? En el guany privat al marge, a costa si és possible, del benefici públic? No dic ja del col·lectiu.

    Que ningú no s’enganyi. És difícilment concebible, encara menys practicable, un capitalisme que no es basi en els valors financers, ni una activitat financera que no es basi en els valors del capitalisme.

    Però no és d’això del que vull parlar ara, sinó que de dictadures. De la dictadura de classe, concretament. I començo dient que quan ja les idees i anàlisis del binomi Marx-Engels (on comença un i acaba l’altre?) van ser reconeguts i van crear escola. Van aparèixer els marxistes. Sovint més marxistes que Marx, la qual cosa va provocar que aquest deixés anar aquell malhumorat: “tout ce que je sais, c’est que ne suis pas marxiste”. En francès, perquè va anar dedicat al seu gendre, Paul Lefargue, que li havia discutit unes opinions… en nom del marxisme!

    Doncs bé, quan deixebles i seguidors van començar a cantar les grans i moltes aportacions que Marx havia fet, aquest va dir que les seves aportacions —les nostres, va dir— sols havien estat que dues: la dialèctica, aplicada al materialisme històric, i el concepte de la dictadura del proletariat. I que ningú s’esveri per aquesta darrera afirmació, ja que entendre aquest concepte ens seria molt útil, millor, ens és imprescindible, si volem entendre una miqueta què ens està passat. Què és el capitalisme financer, i sobre tot què és el capitalisme a seques, sense adjectius. Anem primer per això de la dictadura del proletariat.

 
    El segle XX ha conegut diverses dictadures. No totes de dretes, parlem clar i honestament. I per tant la paraula dictadura crea, fins i tot en gent que confon legalitat amb justícia —que és tot just una de les bases de les dictadures—, una certa esgarrifança. Però al segle XIX, parlo d’Europa, quan Marx va crear la definició, no hi havia dictadures en el sentit modern d’aquest terme. Hi havia monarquies absolutes, i monarquies o repúbliques constitucionals.

    En les primeres hi havia un monarca que regnava per voluntat divina. Les lleis les feia o desfeia per per decret. Decret reial. I aquí no hi havia discussió sobre l’absoluta capacitat legislativa del monarca i la seva camarilla, que representaven els interessos de la classe dominant. Se semblava a una dictadura, sí, però no era ben bé el mateix. I ningú no li deia així.

    En les repúbliques o monarquies constitucionals, ja hi havia alguns elements diferents. Hi havia una constitució més o menys conservadora, més o menys progressista. Alguna mena de divisió de poders: òrgan legislatiu i òrgan executiu… Una certa legalitat… Uns apassionats debats als parlaments… Tot molt democràtic.

    Ara bé, tots dos modes de societat, tenien amb un element comú. Eren propietat d’unes minories, unes classes dominants, que feien lleis, imposaven modes de relació social, declaraven guerres i signava paus, d’acord amb els seus interessos de classe i sense cap consulta a la immensa majoria de les seves poblacions. Que no comptava per res.

    I és que malgrat l’existència d’uns elements aparentment democràtics en les constitucionals, el govern estava reservat, i controlat, per a unes minories posseïdores dels béns de producció i de canvi —també dites gran burgesia— que confonien patrimoni amb pàtria. I tant era així, que per a elles la divisió de poders era pura i simplement que el poder estigués dividit entre elles. Sense que la gran massa de la ciutadania, les classes baixes, hi tingués ni accés ni participació, gràcies al dit vot censatari. Aquest consistia en què al cens electoral sols hi podien accedir que aquelles persones que hi paguessin unes contribucions relativament elevades, per la qual cosa hi quedaven exclosos de la capacitat de votar i de ser escollits regidors o diputats, obrers, petits pagesos, artesans i menestrals. També les dones, per riques que fossin.

    Aquesta model restrictiu de participació en la política, tenia la seva lògica. Qui pagava contribució contribuïa a mantenir l’estat, i per tant tenia dret a participar en la seva governació. Mentre que qui no contribuïa, no tenia cap dret a fer-ho. Ni passiva, com elector, ni activa, com elegible. I naturalment, fins en les societats regides per governs progressistes, les lleis socials es feien d’acord amb els interessos de classe dels qui tenien capacitat de legislar, i sols havien de donar comptes que als seus electors. O el que era normal molt sovint, als seus patrocinadors dels qui eren delegats a les Corts o els Senats.

    Breu, el model democràtico-burgès era en aquells temps un model honestament —si se’m permet dir-ho així— democràtic per a classe dominant, l’alta burgesia, sovint aliada a les restes de l’aristocràcia encara existent. Les lleis que es feien, eren única i exclusivament d’acord amb els interessos de la classe dominant. De la burgesia, industrial o financera, sense distinció, que les utilitzava, de vegades de manera ben contundent, contra el seu enemic de classe: els obrers.

    I naturalment, d’acord amb la legalitat vigent, els obrers i assalariats podien ser acomiadats de manera immediata segons les necessitats o les dèries de l’amo. Els horaris eren interminables. Els jornals estaven sotmesos a les dures lleis de l’oferta i la demanda. I els mítings o vagues eren molt sovint dissolts violentament. Amb ferits, morts i empresonats, si calia.

    I és això el que Marx, va definir com dictadura de la burgesia, o dictadura del capital. Una dictadura que un dia o altre, va pensar, hauria de ser substituït, en un període transitori cap a una societat nova per la dictadura del proletariat. En la que les formes de govern, electorals, i per tant la legislació, havia d’estar al servei no de la minoria, sinó que de la majoria. El proletariat aleshores. Sí, ja sé, ja sé que em direu sobre algunes experiències ben concretes, però d’això parlaré a la segona part.

 
    Esclar, dirà més d’un, que això són coses del passat. Ara, posem per cas, hi ha sufragi universal. I tothom té dret a participar activament en la política al marge de quin sigui el seu patrimoni. Ara qualsevol pot ser diputat o senador, i dic qualsevol amb totes les seves connotacions positives i negatives, perquè veient segons quins diputats, alcaldes i ministres…

    Ara bé, allò de dictadura de classe, dictadura del capital, és de debò cosa del passat? Les monarquies absolutes governaven a cop de decret reial, com també governaven a cop de decret les dictadures del segle XX, de dretes i esquerres, repeteixo. Però tots els governs democràtico-burgesos europeus tenen procediments legislatius “d’urgència”, que els permeten saltar-se la legalitat constitucional. Procediment a Espanya dits de manera força arcaica Reial Decret Llei, que emana de l’Executiu sense necessitat de passar pel Legislatiu. Cosa que no és massa democràtica, especialment quan s’abusa d’ell. Com està passant amb el govern del PP.

    A banda d’aquest fet, que nega per principi al caràcter de democràcia constitucional de qualsevol govern, tenim el conjunt de lleis i actuacions que, exactament igual que passava al segle XIX, estan dirigides a beneficiar les classes dominants. Que estan espoliant sistemàticament les cada vegada més nombroses classes baixes. Que han incrementat els beneficis del capital a costa de rebaixar salaris etcètera…En tres anys, els salaris espanyols han perdiut el 6’5% de poder adquisitiu, i la Nissan intenta que els nous contractes siguin un 20% més baixos. O sigui, una cosa força, massa semblant, a la dictadura del capital de la que va parlar el vell Marx.

    Però això ho deixarem per la setmana vinent. Fins aleshores, i amicalment com sempre

                                                                                            Francesc Font

 
PD. Us heu fixat en la gens subtil campanya de La Vanguardia contra el “nacionalisme”. No els descarats, i plens de sofismes, articles de Francesc de Carreras, ni els ambigus de Puigverd, Ònega o Zarzalejos, o sigui gent de la casa que ja sabem de quin peu van coixos. Sinó que assenyats articles de gent de fora sobre el nacionalisme en abstracte, dels petits, presentat com un fenomen abstracte i erroni. El dels petits, no pas el dels grans, esclar.
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!