29 de març de 2010
Sense categoria
0 comentaris

70a carta. Lluís Companys, un mort encara molest

Les dues condemnes a mort dictades per un tribunal militar contra Lluís Companys,  han estat declarades nul·les. No il·legals, sinó que nul·les. La qual cosa, en dreta llei, no vol dir que Companys fos innocent. I hi ha gent que se’n diu d’esquerres, que ha celebart aquesta decisió del Tribunal Suprem.
Amics i amigues:
    la sacrosanta Junta de Fiscals de Sala del no menys sacrosant Tribunal Suprem, ha declarat nul·les per aplicació directa de la Llei de Memòria (caldria dir desmemòria) Històrica les dues sentències a mort dictades contra Lluís Companys en un consell de guerra. O sigui per un tribunal militar, feixista. Potser és bo recordar que quan Companys va ser dut a Madrid, va ser torturat durant dies, i que a conseqüència de les tortures, els peus se li van inflar de tal manera que ja mai més va poder posar-se sabates. I fins el moment de la seva mort va haver de dur espardenyes, i de retaló,
    Tornat a la qüestió. Es tracta d’una resolució, diguem-ho clar, oportunista i farisea. Que evita que a partir d’ara es pugui presentar demanda de revisió del judici. Demanda que, de poder fer-se, i això és important, l’hauria de resoldre la Sala Militar del Suprem. O sigui, que la Justícia Militar del nostre bonic “estat social i democràtic de Dret” (Art. 1 de la Constitució) hauria de mullar-se el cul, bé ratificant les sentències de mort, la qual cosa seria escandalós, o bé declarant-les il·legals, la qual cosa possiblement aniria contra la seva consciència i conviccions. Ara, tot ja està solucionat.
    D’aquí la qualificació d’oportunista i farisea, perquè el que no s’ha fet és declarar il·legal el consell de guerra, sinó que nul·les les sentències. I és que, amigues i amics, l’anul·lació d’un judici no vol dir que l’acusat, i condemnat, sigui innocent, sinó que alguna cosa, algun detall, no s’ajusta a dret. Es va anul·lar el judici a Naseiro, però estava clar que era un xoriço; es va anul·lar el judici al violador i assasí de dues noies policies, i un nou judici ha tornat a condemnar-lo. Ara mateix tenim el cas Gürtel, en el que es poden anul·lar algunes proves de l’acusació…
   I és que l’anul·lació d’un judici no comporta automàticament la declaració d’innocència de l’acusat, per la qual cosa, si Companys, i els milers de condemanats a mort pels tribunals militars feixistes, estiguessin vius ¿caldria tornar a jutjar-lo? Perquè el que no diu la Llei de la Desmemòria Històrica és que a partir del1936 milers i milers de persones van ser jutjades i, condemnades, sota lleis que eren il·legals. I que a més podien aplicar-se, i així s’aplicaven, de manera aleatòria i fortuïta. Amb acusacions tan absolutament infames, i si no fos per les conseqüències, estúpides, com la d’”auxili a la rebel·lió”, aplicada bàsicament als militars i càrrecs públics republicans, que tot just van mantenir-se fidels al jurament que havien fet a la legalitat democràtica de la República.
    Va ser aquesta una acusació esgrimida com gran delicte per tribunals militars, els components dels quals tot just s’havien alçat contra el govern legítim, i havien començat el seu camí de sang la nit del 17 al 18 de juliol, assaltant casernes a Canàries i Àfrica, i assassinant, sense cap mena de judici, militars companys seus que sabien que no serien traïdors a la bandera i les lleis que havien jurat defensar. I els dies següents alcaldes, i governadors, i catedràtics, i intel·lectuals, i sindicalistes… I així van seguir durant vuit anys més!
    I com era de preveure, i perdoneu l’aparent cinisme de l’afirmació, aquesta resolució, que evita entrar en el fons de la qüestió de la repressió franquista, ha omplert de satisfacció PSC i ICV, als quals per més que cada 15 d’octubre vagin a fer el peperot al fossat de Santa Elena, la figura de Companys sempre els ha estat més aviat molesta. Ara, amb les sentències declarades nul·les –s’han dit–, ja podem donar carpetada, arxivar definitivament, tan enutjós afer, i dedicar-nos a coses serioses que no toquin el voraviu dels qui, al capdavall, van guanyar la guerra. I que mantenen una cota de poder, fins i tot constitucional, suficientment sòlida com per tenir àrees pròpies. Intocables.
    Tant, que la bandera catalana, absolutament constitucional, segueix absent de casernes i dependències militars, on si són presents símbols feixistes (també dits de l’“antic règim”). I ERC, i ICV, part del govern de Catalunya, prudentment calladets. És més, a Capità Arenas-Diagonal hi ha una residència militar que du el nom de Muñoz Grandes, el més pronazi dels militars espanyols. Tant que fins i tot hi ha indicis de què quan al 1943 el govern espanyol va fer una maniobra d’apropament als aliats, Hitler havia planejat fer un cop d’estat i que Muñoz Grandes el substituís. I la residència aquí la tenim. Malgrat una ministra socialista, Chacón, que prou la coneix i no té l’excusa que pot tenir Serra, ja que han passat més de trenta anys des de la transició.
    No sols això. Ara mateix, també tenim el cas de Garzón, qui pel que sembla s’havia cregut que, dins de les seves limitacions, la Llei de la Memòria Històrica tant ha de servir als qui durant setanta anys han estat recordats i honorats, com pels qui durant els mateixos anys han estat vilipendiats i oblidats. Pero ha topat amb la més poderosa del que sembla ultradreta espanyola, començant per la Falange a la que el Suprem està donant la raó. Altra dada amb la que cal parar compte.
    Aleshores, i amb tot això, i més encara, damunt la taula ¿a què ve la satisfacció expressada per Montilla i Saura? Ja he dit abans, que el de Companys ha estat, i encara és, un cadàver molest. No pas per a la dreta, que més aviat ha passat sempre d’ell —amb periòdicament alguns insults absolutament injustos, com ara mateix a compte de l’assassinat de sacerdots maristes—, sinó que per l’esquerra. Incloent sectors històrics d’ERC. Després explicaré perquè dic això, i anem al fons de la qüestió, que va molt més enllà de Companys, i de Catalunya. I anem-hi tot just a partir de la Llei de la Desmemòria Històrica que d’una manera més aviat ambigua ha considerat nuls —que no pas il·legals!— tots els judicis de caràcter polític dictats per tribunals de la dictadura. 
    En aquest punt, parlem clar. El judici a Companys va ser una farsa en si mateix, com ho van ser els milers i milers de judicis conseqüència de la guerra civil —provocada tot just pels qui jutjaven i condemnaven. Tots ells un absolut atemptat al més mínim principi de justícia. I en aquest sentit, pot ser van ser més honestos els simples assassinats, milers també, que sense cap mena de farsa judicial van dur a terme les milícies falangistes, les carlines, les monàrquiques, els descendents de les quals ara clamen contra Garzón, perquè vol establir una mica de llum i de veritat
    A que ve, doncs, torno a insistir, aquesta satisfacció oficial del PSC i ICV? Doncs, a què així es tanca un plet que molesta, perquè Companys, a diferència de Carles Rahola o els generals Batet, Aranguren o Escobar (per no sortir de Catalunya ni limitar-nos al sector catalanista) ha estat, i és encara, un cadàver incòmode ja que mai ha estat del tot enterrat. En aquest punt permeteu-me un record personal.
    El 1977 militava a l’URC, Unió de Republicans de Catalunya, un apèndix del FRAP, que per la seva banda era un apèndix del PCE m-l —cadascú té la seva història, i no és bo ni honest oblidar-la, i encara menys amagar-la—, i després de l’11 de setembre famós, per més que el primer va ser l’any anterior, a Sant Boi, se’m va ocórrer una idea —si, se’m va ocórrer, en primera persona—, fer un acte d’homenatge a Lluís Companys, com a president de Catalunya, i altre al Camp de la Bota, com símbol de tots els afusellats pel franquisme. Aprovada la idea, ens vam posar en contacte amb uns partits d’esquerres que, en aquells moments, no estava clar si eren encara semiclandestins, o ja semilegals.
    Els dos partits socialistes d’aleshores, Reagrupament i Congrés, no van voler ni sentir parlar del tema. El PSUC tampoc. Cap sorpresa, sabent tot el procés d’acceptació, i assumpció, de la transició. Recordem que els presos polítics van ser amnistiats, o sigui perdonats. No pas reconeguts com injustament perseguits i condemnats..
     El que sí que va ser sorprenent, però, va ser l’actitud d’ERC. D’entrada, el sector dirigent, tampoc va voler participar. No era el moment encara, van dir. Però darrera d’això, vam constatar un fet que aleshores ens va semblar sorprenent: Companys no era, a l’ERC, una figura estimada, a reivindicar. Que hagués proclamat la república espanyola, amb la bandera tricolor, abans que Macià hagués proclamat la catalana, estava força present. Les seves bones relacions amb la CNT, a partir de la seva amistad amb Salvador Seguí —la qual cosa va fer que Companys fos respectat pels anarquistes després d’haver estat elements bàsics en l’esclafament a Barcelona dels militars rebels—, també va estar present en les converses. Recordo que algú va dir mig burleta si també havíem anat a veure gent de la FAI. Sols al Casal Bonavista, a Gràcia, el qual anava una mica per lliure respecte Barrera i el seu entorn, hi va haver una certa atenció, però finalment, Casanelles i Viadiu, que són amb els qui vàrem parlar a Bonavista, van passar del tema.
    Finalment, sols els organitzadors del moviment Pro Monument als Immolats de Catalunya, que s’ho va prendre molt seriosament, l’MC penso i el PCE m-l, esclar, van estar al Fossar de la Pedrera. No sé si hi va haver alguna organització política més, ja que jo vaig estar al Camp de la Bota, on sols hi van assistir que gent de l’URC i de Pro Monument als Immolats. Aquesta és la trista història d’aquell primer acte d’homenatge a Lluís Companys…
    Bé, amigues i amics. Aquí acabo per avui. Avisant-vos que la setmana vinent no hi haurà carta, o sigui, que descansarem tots, que ja toca. Per tant, fins d’aquí a quinze dies. Amicalment.
                    Francesc Font
   
PD. Lluís Companys, va ser afusellat el 15 d’octubre de 1940. Al castell de Montjuïc, un detall que sols es feia amb els condemnats d’una certa categoria, ja que el normal era dur-los al Camp de la Bota fent una exhibició pública. Doncs bé, entre el 17 i el 21 d’aquesta mateix mes d’octubre de 1940, al Camp de la Bota van ser afusellades 83 persones. En la resta del mes van passar de 200. I així des del 1939 fins el 1945. (Vegeu el llistat, amb noms i cognoms, a La repressió franquista a Catalunya, de Solé i Sabaté).
    I del sadisme dels botxins us farà idea que el trasllat es feia en camions descoberts, que carregats amb gent portada a l’escorxador passaven pel carrer Almogàvers i Pere IV tot just a l’hora en la que els treballadors anaven cap a la fàbrica, per tal que tothom tingués ben present de com era d’implacable la justícia de Franco. Hores després, els camions tornaven, camí del cementiri de Montjuïc, regalimant sang quan havien de fer alguna frenada. Això no l’he llegit a cap llibre, sinó que m’ho havia explicat la mare més d’una vegada, molts anys després. I encara s’estremia en recordar-lo.
    I ara ens diuen que els judicis, en els que aquests afusellats van ser condemnats a mort, judicis en els que de vegades es jutjava deu i quinze persones alhora, són nuls i no iniqües farses. I hi ha qui se sent satisfet…

   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!