8 de juny de 2009
Sense categoria
0 comentaris

28a carta. 7 de juny: Visca la terra! Muyra lo mal govern!

Curiosament, mentre que l’Onze de Setembre, final d’una guerra causada per una disputa dinàstica de la monarquia espanyola, no ens enganyem, és celebrat amb pompa i fastuositat, el 7 de juny, on està l’origen del nostre himne, passa totalment ignorat. Vet aquí un motiu per fer-se preguntes, i aventurar respostes
CAmics i amigues:
    Ahir, 7 de juny, es van fer (dir celebrar, és potser una mica
exagerat, oi?) eleccions al Parlament Europeu. Els resultats han estat,
sorprenentment! que tots els partits participants han tingut una part
de victòria. Particularment el PSC. Sentir el nostre president-delegat
(o delegat-president, que per això no ens barallarem), quasi feia que
vergonya aliena. D’això ja en parlarem la setmana vinent.
    I és que estem en temps, juny i juliol, d’altres celebracions, o
commemoracions. Tot just el mateix dia de les eleccions, va fer una
pila d’anys, 369 per ser exactes (un altre dia comentaré no la prova,
sinó que la màgia històrica del nou) que: entraren a Barcelona / mil persones forasteres, / entraren com segadors / perquè era temps de sega,
segons diu el vell romanç. Endevineu de què parlo? Espero que sí. Però
per si de cas no és així, us diré que parlo del Corpus de Sang, nom
molt posterior als fets ja que va ser encunyat al segle XIX. Fins
aleshores, aquest 7 de juny era res més que el començament oficial de
la Guerra dels Segadors (1640-1659).
    No, no. No és la meva intenció explicar els fets d’aquell 7 de
juny. Ni tampoc els orígens i els motius de l’esclat. J.H. Elliot,
Pierre Vilar, Núria Sales o Joan Reglà, entre altres historiadors que
en major o menor grau podem considerar adscrits al materialisme
històric, ho han fet d’allò més bé, i jo no faria més que copiar
passatges (allò ara tan de moda, i tan nefast, de copiar i enganxar)
per tal de fer veure que sóc d’allò més erudit.
    Del que si parlaré, amigues i amics, és d’un fet curiós. La Guerra
dels Segadors ens ha donat un himne. Bell i impressionant. I puc dir
d’estrangers que sentint-lo per primer cop, així m’ho han dit. Un
himne, la música del qual prové d’una cançó de segadors (i segadores)
més aviat obscena, que algú, diuen que va ser Francesc Alió, va tenir
la feliç idea d’adaptar al vell romanç històric. I que ningú s’esveri.
Això de prendre una música diguem-ne que profana, per a usar-la dins
d’un àmbit diguem-ne que sacre, o patriòtic en aquest cas, ha estat un
procediment habitual durant segles. El cas més divertit és el d’una
cantata profana de J.S. Bach, una típica obra d’encàrrec, que du per
títol Hèrcules dorm a la cruïlla. En ella, la Sensualitat li
canta a Hèrcules una bellíssima cançó, com de bressol, amb la que
intenta adormir l’heroi per tal que no vagi a fer els seus famosos
dotze treballs i es quedi amb ella. Doncs bé, en la segona cantata de l’Oratori de Nadal,
feta un parell d’anys després, podem sentir la verge Maria cantant al
nadó una tendra cançó de bressol… que és nota per nota, la mateixa
que canta la Sensualitat a Hèrcules. I és que, amics i amigues, la
història de la música no d’usar i llançar, és molt més divertida i
plena de paradoxes que la de la música kleenex.
    Tornant al romanç sobre els fets del 7 de juny de 1640. Fixeu-vos que aquest diu, amb tota franquesa: entraren com segadors / perquè era temps de sega.
O sigui, que ni eren segadors, ni va ser un esclat espontani, sinó que
una revolta preparada. No segueixo, i qui vulgui pot consultar els
historiadors ja citats, i alguns altres més. Ara bé, el curiós del cas,
i és del que us vull parlar, és que si bé el Corpus de Sang, i el
romanç contemporani, han estat l’origen del nostre himne —un himne molt
més presentable que els d’alguns altres de països, nacions i estats
d’allò més importants, també cal dir-ho—, ningú, allò que se’n diu
ningú, sigui poder oficial, paraoficial, suboficial i fins i tot
cacaoficial, commemora el 7 de juny. Mentre que sí que es commemora amb
tota seriositat, pompa i fastuositat l’Onze de Setembre. Perquè això?
Perquè aquesta paradoxa?  Vet aquí la meva opinió.
    L’esclat del 7 de juny, va ser més que una revolta de pagesos més o menys patriotes. Va ser una revolta social. El crit de Muyra lo mal govern! (respecto la grafia clàssica), que seguia al de Visca la terra!,
no era solament contra el comte-duc d’Olivares, o contra el virrei. En
els dies subsegüent, a molt llocs, incloent Barcelona, es van assaltar
masos pairals, cases de rics, propietats de persones i famílies que res
no tenien a veure amb el poder reial. Perquè pels assaltants, el mal
govern, els qui mal governaven, també era una part de la societat
catalana, bona part, sinó el conjunt, de les classes dominants pròpies.
    La gran noblesa catalana feia ja molt temps que residia a Castella,
a la cort, perquè s’havia integrat a la gran noblesa castellana, però
la petita noblesa autòctona, els grans mercaders, comerciants i
industrials, propietaris sovint també de terres, escanyaven pagesos i
poble menut a cor que vols. El mal govern del rei, era força més difós,
com llunyà que era, que el mal govern dels poders locals. “A tots els rics ens diuen traïdors”,
recull Reglà. I penso, amigues i amics, que aquí rau en nus de la
qüestió. Allò que ha fet que dretes i esquerres per un igual, hagin
bandejat el 7 de juny del santoral patriòtic. No és una revolta
socialment presentable.
    I és per això, penso, que la creació d’una data nacional s’ha fet
en favor de l’Onze de Setembre. Una derrota! Heroica, és veritat. Però
la Guerra de Successió no va ser pas una guerra nacional, ni tan sols
patriòtica. Es debatia en ella dues formes de conformar la monarquia
hispànica, o sigui Espanya. Hi havia catalans allà, i castellans aquí:
els dos germans Villarroel, castellans, són un bon exemple. Els dos
estaven a Barcelona. però dividits. Un fora muralles defensava el
francès i l’altre, dins muralles, l’austríac. Fa pensar, oi? Però
aquesta guerra no va tenir res de social. En ella el poble menut, els
sense drets, lluitaven i morien per una causa que en cap cas, fos qui
fos el triomfador, de res no els serviria.
    És aquesta la causa per la que s’ha preferit l’Onze de Setembre
(amb èpiques inicials majúscules), al 7 de juny (amb modestes inicials
minúscules)? La data del final, suposadament heroic, d’una guerra
suposadament èpica, a la de l’inici d’una altra guerra que va culminar
amb una secessió, per més que fallida? Una guerra en la que, ens diu el
romanç, el primer dia:: mataren al virrei / a l’entrant de la galera, / mataren als diputats / i als jutges de l’Audiència (Déu-n’hi-do!),
i després es va cremar alguna mansió de gent rica, perseguir i
apallissar alguns creditors, i durant algunes setmanes no va estar gens
clar, per a la gent d’ordre, com acabaria la cosa?
    Deixeu-m’ho aquí. Perquè, com he dit, comença un bon temps per a parlar d’història i d’històriea. Sota el signe del 9 totes elles. La propera tot just a
finals de mést. Així que, amigues i amics, fins a dilluns que ve si Déu
vol. Amicalment
                            Francesc Font    Xaronet.

PD. Potser que algú s’hagi estranyat d’aquest si Déu vol, però és que
darrerament les meves conviccions atees (i consti que sóc ateu des que
vaig néixer, com tothom. Però no he fet pas cap camí de conversió i
desconversió) trontollen. Sí, trontollen. Fixeu-vos. L’any passat
teníem una secada de colló de mico. L’honorable Baltasar (no el rei
negre, sinó el conseller), va pregar a la Moreneta, i de seguida va
començar a ploure a cor que vols. Casualitat? Podria ser. Però fa un parell de mesos
l’Espanyol estava amb un peu a la tomba, Pochetino va anar a
Montserrat… I victòria! Home, tot just és el meu racionalisme qui em
diu que alguna cosa sí que hi ha d’haver allà dalt.
    Ara bé, si el miracle de la pluja no va perjudicar ningú —un
miracle neutral, podríem dir—, el de l’Espanyol ja no és així.
Salvant-se ell, un altre club ha quedat perjudicat, i això va a missa,
per la qual cosa la intervenció de la Moreneta ha estat una mica
sectària. Partidista. Per més que com a català, celebro que la nostra
patrona celestial sigui més poderosa que sant Nicèfor, patró de Sòria,
la Macarena sevillana, i el que ja és el súmmum, la verge del Rocio.
Renoi!
    I dins d’aquests enfrontaments celestials per causa del futbol,
tenim altre fet ben curiós. Sant Jordi és el sant patró de Catalunya i
d’Anglaterra. La lògica, per tant, hauria estat un empat entre el Barça
i el Manchester, penso jo. Però no. Va guanyar el Barça. Potser que
sant Jordi té trastorns bipolars, o brots esquizofrènics, i per això
unes vegades guanya el Barça i altres el Manchester. Són aquests, uns temes dignes de ser tractas pels teòlegs. Sí senyor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!