Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

6 d'octubre de 2007
Sense categoria
6 comentaris

L’Executiva Nacional d’ERC no admet la meva afiliació

El passat dia 21 de setembre vaig rebre per burofax la carta que adjunto (escanejat) de l’Executiva Nacional d’ERC. Com a resposta vaig enviar la carta que també reprodueixo (Document 1) a la llista de correus electrònica de la secció local, que com podeu comprovar acaba demanant a la secció local que plantegi davant del Consell Nacional la decissió de l’Executiva tal com contemplen els Estatuts. Vaig rebre la resposta del President de la Secció local que també podeu llegir. Dilluns dia 1 d’octubre en l’Assemblea Local que s’anuncia en el document número 2 es va deixar la qüestió en mans de l’executiva local que em temo que decidirà no fer res. Com que la meva situació és d’absoluta indefensió només em queda el recurs de publicar tots els documents en aquest bloc i que els que el llegeixin jutgin.


Document1

En
defensa pròpia

Companys
i companyes de la secció local d’ERC de Cornellà

He
rebut el burofax que us adjunto segons el qual la Comissió
Executiva d’ERC no admet a tràmit la sol·licitud
d’afiliació a Esquerra Republicana de Catalunya que havia fet
el mes de juliol, avalada per en Joan Tardà i per l’Ignasi
Sayol, a qui agraeixo sincerament la confiança que em van
demostrar.

Com
podeu comprovar la no-admissió a tràmit de la meva
sol·licitud no està motivada: no es poden saber les
raons han induït l’Executiva Nacional a prendre aquesta decisió.
Un partit polític no és una organització privada
en la que la seva direcció es pugui reservar el dret
d’admissió sense donar explicacions. La legalitat espanyola
vigent atorga el monopoli de la representació democràtica
als partits polítics i estableix que els ciutadans només
poden votar les seves llistes electorals i no a persones. A la
Constitució Espanyola de 1978 els partits tenen la
consideració d’institució bàsica al costat, per
exemple, de les Forces Armades. Aquesta situació de privilegi
legal ve acompanyada per unes amplíssimes subvencions amb
diners dels contribuents i obliga els partits polítics a tenir
un funcionament intern democràtic. La motivació de les
decisions dels òrgans executius és una condició
indispensable de la democràcia interna; sense ella esdevenen
arbitràries. Un partit no té una estructura democràtica
si la seva direcció pot impedir la incorporació de nous
membres sense explicar quins requisits no acompleix, perquè
situa als sol·licitants en una situació d’indefensió.

Crec
reunir tots els requisits per tornar a ser militant d’Esquerra
Republicana de Catalunya. Vaig entrar a militar-hi l’any 1991
procedent de Nacionalistes d’Esquerra acompanyant, amb altres, a
Jordi Carbonell
.
El seu lema l’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi
?que
la prudència no ens faci traïdors?

ha estat una màxima en la meva trajectòria política.

En
tots els anys de militància he intentat aportar al partit el
que millor ser fer: analitzar i escriure. La independència de
criteri també crec, modestament, que és una de les
meves contribucions. Sempre he tingut una disposició a
treballar en positiu. Ho vaig demostrar només començar
a militar amb la proposta al Secretari General del partit
d’aleshores, Àngel Colom, de redactar el llibre ?República
Catalana? que va contribuir a presentar la independència com
a projecte polític, més enllà de la proclamació
ideològica que havia predominat fins aleshores. També
vaig proposar-li, conjuntament amb Carles Bonet, convertir la
denúncia de l’espoli fiscal i la reclamació del Concert
Econòmic en un dels eixos centrals del programa d’ERC.
D’aquesta proposta va sortir la campanya pel Concert Econòmic
amb mil actes per tot el territori que va culminar en el gran acte al
Parc de la Ciutadella de 1993. Aquest eix estratègic ha estat
fonamental en la implantació de l’independentisme a la
societat catalana.

Però
no he callat quan la direcció emprenia una línia
política que perjudicava al partit. Com va passar el mateix
1993 quan, poques setmanes després del gran campanya pel
Concert Econòmic, Felipe Gonzàlez acorralat pel cas GAL
es va veure obligat a convocar eleccions anticipades. Àngel
Colom va abandonar la línia de les preocupacions socials i va
optar pel ressò mediàtic a ultrança de Pilar
Rahola. Va començar aleshores una de les derives més
vergonyoses d’Esquerra Republicana amb expedients d’expulsió i
tota mena de mides antidemocràtiques. La situació va
esdevenir tant greu que un grup de militants encapçalat per
Carles Bonet vàrem presentar una candidatura alternativa al
Congrés de Manlleu. La democràcia interna i l’ètica
eren els eixos principals del nostre programa. El grup de Carles
Bonet vàrem perdre, però la nostra acció va
resultar una gran contribució a la marxa del partit.
L’esperpèntica fugida d’Àngel Colom i Pilar Rahola per
fundar el PI va donar la raó als que havíem tingut el
coratge d’oposar-nos-hi.

Al
Congrés de Vilafranca que havia de refer el partit després
d’aquesta crisi, s’havia acordat una nova direcció encapçalada
per Josep Lluís Carod Rovira i quatre vicesecretaris generals,
entre ells Carles Bonet, dels quals dependrien unes secretaries amb
presència a l’executiva del partit. En aquesta distribució
em corresponia assumir la secretaria de formació. Però
a les votacions dels representants del Congrés al Consell
Nacional els responsables d’organització del partit van
organitzar una de les maniobres internes característiques de
l’època colomina: usar la informació privilegiada per
guanyar tant els 18 llocs al Consell Nacional que corresponien a la
majoria com els 7 llocs que corresponien a la minoria. Aquesta
voluntat d’acaparar el poder, aquesta falta de respecte a les
minories, aquesta absència de joc net en un dels moments més
delicats del partit va portar a Carles Bonet a renunciar als llocs
que s’havien acordat. Finalment Carles Bonet va reconsiderar aquesta
decisió i va acceptar el càrrec de vicesecretari
general. En canvi jo em vaig negar a guanyar als despatxos el que
havíem perdut a les votacions.

L’any
2000 a la Conferència Nacional de Manresa l’actual direcció
d’ERC plantejava el pacte amb Convergència i Unió, que
depenia dels 12 diputats del PP,
oferint-li el suport
dels nostres 12 diputats. El 1999 havíem aconseguit que Joan
Tardà fos elegit regidor amb un programa clarament
d’esquerres. Si ERC pactava amb CiU tota la tasca que havíem
fet per implantar l’esquerra nacional a l’àrea metropolitana
se’n anava per terra. Per això vaig presentar una esmena a la
totalitat contra el pacte amb Jordi Pujol que va tenir el suport de
la
secció local de Cornellà
. Novament vaig
perdre contra la direcció. Però cada un dels meus
arguments contra aquest pacte han estat repetits per justificar
l’anomenada ?aposta estratègica per l’esquerra federalista?.
Jo perdia, però la meva independència de criteri havia
fet un servei important al partit.

L’any
2001 al Congrés de Tarragona la direcció d’ERC va
presentar una estratègia basada en dos eixos: l’Estatut
Nacional i la nostra definició com a ?partit de govern?.
Una altra vegada vaig presentar una esmena a la totalitat,
assenyalant que el problema no era l’Estatut sinó la
Constitució Espanyola; la redacció d’un nou Estatut
estava condemnada al fracàs.
Al cap de cinc anys, l’opció final de les Assemblees
Territorials pel ?no? han demostrat que les meves tesis no anaven
desencaminades. Però aleshores les meves tesis van ser
refusades de manera espectacular. A la vegada havia presentat la meva
candidatura per formar part del Consell Nacional elegit directament
pel Congrés. Novament la secretaria d’organització va
repetir la maniobra per copar la majoria i la minoria i no vaig
obtenir un lloc en un òrgan de més de 200 persones.
Aquest fracàs sense pal·liatius em va fer evident que
les meves tesis no tenien cap possibilitat d’influir en la marxa del
partit. Tanmateix les continuava considerant vàlides, però
era inútil continuar donant-me cops de cap contra un mur
impenetrable. Em vaig donar de baixa com a militant i vaig publicar
un article al diari El Punt explicant-ne els motius.

El
fracàs del nou Estatut ha vingut a donar la raó a la
meva tesi de que no hi ha solució possible dins la Constitució
espanyola. Al mateix temps han aparegut dins del partit corrents
d’opinió amb centenars de militants que comparteixen els meus
plantejaments. Això m’ha retornat l’esperança en el
redreçament d’Esquerra Republicana de Catalunya. Per això
he sol·licitat el reingrés, per aportar el meu gra de
sorra a la renovació estratègica del partit. No puc
saber que passarà, però un imperatiu ètic
m’impulsa a intentar-ho de nou i no em permet quedar-me a casa mentre
la supervivència de la nostra nació està
amenaçada i la reacció del partit no està a
l’alçada de les circumstàncies segons el meu parer. Ara
la meva sol·licitud està a les vostres mans perquè
l’executiva local pot recórrer la resolució de
l’Executiva Nacional al Consell Nacional
.

Document 2:

Benvolguts companys i benvolgudes companyes,

Us demano les meves sinceres disculpes per l?ús indegut de les vostres
adreces de correu electrònic per part d?una persona que no és militant del
partit, un fet que considerem lamentable i injustificable.

A Esquerra totes les opinions tenen cabuda i imperen els valors de la lluita
i del respecte, de fet a la última assemblea del passat dijous dia 20,
tothom va poder participar, parlar i dir la seva, fos o no fos militant del
partit. Aquesta ha estat la nostra dinàmica i així serà mentre el que signa
sigui president de la secció local.

El que no es pot admetre són les afirmacions parcials i subjectives, on les
persones al·ludides no poden defensar-se i donar els seus arguments. Estic
profundament dolgut pel to de l?escrit, intentant enfrontar uns companys amb
els altres. A Cornellà sempre hem realitzat assemblees obertes on tothom ha
pogut parlar i dir la seva, el que no és admissible són aquest tipus
d?actuacions que no porten enlloc, sino a tirar per terra tota la gran tasca
realitzada pels militants i simpatitzants de Cornellà durant els anys que la
persona que envia el mail s?ha abstingut de col·laborar amb la secció local.

Entre nosaltres no val tot, i aquest mail malintencionat va en contra de la
forma de treballar i de relacionar-nos que hem tingut sempre a Cornellà,
caracteritzada per la transparència i per la col·laboració positiva de tots.
Molts cops hem discrepat els uns dels altres, però sempre ens ho hem parlat
a la cara, dient les coses pel seu nom. Em sembla injustificable utilitzar
aquestes formes que moltes vegades provoquen l?efecte contrari al que volen
aconseguir. De fet, aquest tipus de mail, carrega de raons a l?executiva
nacional per la decisió que va prendre i no coaccionarà de cap forma a
l?executiva local en les seves decisions.

Finalment, us demano tancar aquest debat mitjançant la xarxa, tot
convidant-vos a participar activament en la reunió mensual de la secció
local de Cornellà del proper dilluns dia 1 d?octubre, on tothom podrà
expressar lliurement la seva opinió i on tothom serà escoltat, tal i com sap
perfectament l?autor del citat correu electrònic.


Ignasi Sayol i Santamaria

President de la secció local d?Esquerra a Cornellà


Cornellà de Llobregat a 26 de setembre del 2005.
  1. No defalleixis, és del tot normal que hagi aquest tipus de reaccions. Hi ha molta por a la militància discrepant.

    Independent de si tu no hauries de haver dit el que has dit en el teu document1, el què es de rebut, és que tens que rebre per part d’ERC els motius pel que no ets acceptat.

    En tot cas Josep, les teves aportacions que has fet en aquest bloc siguis militant o no, sempre per a mi, seran llegides amb detall, malgrat que pugi està en contra o no.

    Espero que ho bé, siguis admès de nou a ERC o bé et donen els arguments per no acceptar-te.

    Nota: Al President d’ERC de Cornellà. No veig amb bons ulls que les assemblees que feu siguin obertes al militants i no militants, sobretot quan es tracta de temes relacionats amb la vila. Ho dic per experiència en  Per l’Alcaldia de Malgrat tot s’hi val!

  2. Un partit que aspiri a representar una majoria social en favor de l’autodeterminació no es pot permetre actituds sectaries que contradiguin, al seu si, allò que es proposa per a la comunitat.

  3. M’he assabentat d’aquesta carta via el blog de’n Josep Sort, amic meu dels bons de fa molts anys. I no m’ho creia.

    La meva solidaritat. No conec un cas semblant al teu, en cap altre partit. Quin concepte tan magre de la democràcia que hi ha a ERC!. Tan assambleari i tan sectari… quina deriva més estranya que ha agafat aquest partit històric. Potser si que en Josep té raó i la cosa vol agafar el model EE.

    Ànims. Segur que una persona com tu, patriota, pot trobar altres vies per poder servir aquests país tan ple de gamarusos!.

  4. Josep un català com tu ha de formar part d’ERC, i sino ti volen t’ho han de justificar. És vergonyosa aquesta direcció. PErò ja hauràs vist, que en el Consell Nacional ens han fotut 69% en contra l’esmena a la totalitat. Aquí res es mou tot segueix igual, i fer un altre partit és passar a les cavernes, o no? Depen de quin personatge posem al capdavant.

    El país necesita gent que l’ilusioni i no quatre porcs traïdors

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!