Josep Pinyol

Declaració Unilateral d'Independència

27 de novembre de 2006
Sense categoria
2 comentaris

Dues concepcions del poder: Maquiavelo o Václav Havel

En el reportatge hagiogràfic dedicat al nou President de la Generalitat, emès avui diumenge dia 26 de novembre, José Montilla afirma: ?quan un pren decisions sempre hi ha alguns que no hi estan d’acord, i es creen enemics. Aquest és un fet incontestable de la política?. La frase ha estat oïda al vol i potser no és plenament literal, però el seu sentit es correspon a la realitat. La divisió entre amics i enemics com a principal línia divisòria de la política m’ha recordat de manera instantània la concepció del poder de Maquiavelo, de Hobbes o més modernament de Carl Schmith o Leo Strauss. És a dir el poder com objectiu en ell mateix i la política com a mitjà per accedir-hi i mantenir-s’hi. També m’ha vingut al cap l’alternativa antagònica: la manera d’entendre la política del dramaturg Václav Havel, el primer president de Txecoslovàquia després de la caiguda del Bloc Soviètic. Dissortadament a Catalunya els que creiem en la concepció de la política i de l’exercici del poder basada en l’ètica i la responsabilitat com defensava Havel, i com la va portar a la pràctica, som considerats ?somiatruites? incapaços d’adaptar-nos a la ?realpolitik?.
Malgrat el to d’enaltiment que els diferents personatges entrevistats han adoptat envers el President electe ha quedat clar que José Montilla no ha escalat tots els graons de la piràmide del poder per la seva gran visió de la societat. A la majoria de països d’Europa el primer pas d’un polític és escriure un llibre amb la seva manera d’entendre el futur de la seva nació. A la política espanyola i a la catalana això és impensable perquè el sistema polític de la monarquia postfranquista atorga tot el poder als partits. I dintre d’aquests són les coalicions de lleialtats personals i d’intercanvis de suport les que decideixen l’ascensió dels líders. Les correlacions de força a l’interior de les organitzacions determinen els càrrecs i l’ordre de les llistes electorals, i no pas els debats entre els diferents projectes. Per això en el reportatge molts dels que intervenen insistien que Montilla guanya molt en les distàncies curtes: té una memòria extraordinària per recordar les persones i les seves circumstàncies.

Aquesta mateixa concepció del poder com a simple correlació de forces s’aplica a l’hora de pactar el futur govern de manera que l’aritmètica decideixi el futur del país. Un cop al poder ja es mouran les tecles necessàries en forma de nomenaments, subvencions, concessions i d’altres mecanismes de poder i d’influència per manipular els mitjans de comunicació públics i privats. No és perquè si que Sergi Mas, l’actor que l’imita al programa Polònia, espeta als periodistes de ficció que molesten al seu personatge la llarga llista de mitjans de comunicació en els que no podran treballar si no segueixen la seva línia informativa.

A l’Estat Espanyol el fet de no haver-hi hagut ruptura ha mantingut el fons de la concepció corrupta del poder, impròpia d’una veritable democràcia. Com tothom sap a l’Estat Espanyol que algú dimiteixi perquè no havia pagat la seguretat social de les seves cangurs és impensable; en canvi a Suècia aquesta infracció ha obligat a dimitir a una ministre. El control dels mitjans de comunicació no escandalitza ningú. La impunitat dels crims contra la Humanitat del franquisme és la més gran corrupció de tota la història dels pobles d’Espanya. Però van ser Santiago Carrillo i Felipe Gonzàlez la que van legitimar-la. Aquest fons immoral forma part del subconscient col·lectiu i és una de les causes de la concepció de la política com a simple lluita per la presa del poder. La ideologia mecanicista de la lluita de classes i de les persones mogudes només pel joc dels interessos econòmics ha tingut un pes enorme en la concepció ?hobessiana? del poder subjacent en la classe política i en la ciutadania en general. El fet que la majoria de dirigents polítics, fins i tot del PP com Josep Piqué, es formessin políticament en organitzacions marxistes-leninistes ha contribuït molt en l’hegemonia d’aquesta manera d’entendre la política.

Per això són tant interessants els plantejaments sobre la política com a ètica de Václav Havel, lluitador contra la dictadura del Partit Comunista i contra el domini soviètic al seu país. En aquest sentit és paradigmàtic el discurs d’Any Nou tres dies després de ser elegit president. Havel, després de repassar la desastrosa herència de 40 anys de dictadura comunista en l’economia, els serveis socials o l’ecologia, afirmava: ?El pitjor és que vivim en un medi moral podrit. Estem moralment malalts, perquè ens hem acostumat a dir allò diferent del que pensem. Hem après a no creure en res?. . .? Al parlar d’un medi moral podrit no hem refereixo [als que han manat]. Hem refereixo a tots nosaltres, perquè tots ens hem acostumat al sistema totalitari?. La manera de resoldre l’enorme distància entre ciutadans i governants que s’havia creat per quaranta anys de dictadura i de manipulació de l’opinió pública proposa: ?Aprenguem nosaltres i ensenyem als altres que la política no ha de ser forçosament un art del possible- tinc al cap, en primer lloc, les especulacions, els càlculs, les intriges, els acords secrets i les maniobres pragmàtiques- i que pot ser l’art de l’impossible, és a dir, de fer cambiar per a be a cadascú de nosaltres i al món?. I reblava el clau sentenciant: ?No permetem que novament prevalgui el desig i l’interès propi sota el noble mantell del servei a la comunitat?.

Han passat trenta anys de la mort del Dictador, però no puc evitar pensar que els catalans no hem aconseguit superar el ?medi moral podrit? que ens va deixar com a herència. Pitjor encara ho tenen els espanyols que als seus carrers i places mantenen els símbols del franquisme i la meitat d’ells voten un partit fundat per destacats franquistes. Sense recuperar la concepció ètica de la política, sense substituir Maquiavelo per Havel, serà impossible el nostre redreçament nacional.
  1. És la diferència entre:

    1- El tacticisme de curta volada, l’especulació de vol gallinaci, el fer passes en funció del que més convé egocèntricament al polític des d’un perspectiva particular (individual), de partit, de capelleta, de grup o d’obediència/corretja de transmissió de grans poders, sectors o corporacions econòmics,

    i

    2 – La voluntat de servei a la societat, a la població (per la que ha estat elegit a les urnes) a la qual el politic teòricament es deu i ha de servir. La defensa dels interessos de la gent i la resolució de necessitats socials i nacionals en l’àmbit de la cosa pública, per a la majoria de les persones, dels sectors de la població que més ho necessiten (classes mitges i baixes).

    Coincideixo amb tu, Josep, que el dia que els polítics del nostre país tendeixin més cap a la segona de les opcons possibles (no gaire com passa ara), llavors la nostra nació podrà fer passes cap endavant, cap a un progrés i una normalització com a poble, dins el concert de països puixants econòmicament i lliures com a col·lectivitat nacional.

    Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!