Pols d'estels

Retornem al País Basc. Ara, però, venim de vacances i a gaudir sobretot de les seues meravelles naturals. Venim a omplir-nos de tots els colors del verd, recorrent muntanyes i valls, zones costeres i ries. Deixem de costat els pobles i ciutats que ja visitarem fa tres anys amb els amics del Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna.

Ens allotgem en la casa rural de Garai, al municipi de Zubiaur, (Orozko), que regenten Mila i Gabriel i situada estratègicament al centre de Biscaia a només uns 20 km de Bilbao. Tot i la proximitat de la gran ciutat, l’entorn és realment impressionant, dintre d’una vall envoltada de muntanyes plenes de pins, roures, carrasques i mil espècies més. Ens trobem a les portes del major parc natural de Biscaia i Araba, el Gorbeia, nom del cim de 1400 metres que domina el parc i fita del muntanyisme basc. Tanmateix, des del poble el cim que domina el poble és l’Itxina, una immensa mol·le  calcària que quan li pega el Sol, se’ns apareix amb un blanc farinós que li dona un aspecte misteriós, fantasmal, que dóna ganes d’explorar i de perdre’s. La elevada temperatura dels dies que passàrem per aquelles terres, però, ens feren desistir de fer llargues caminades a ple sol.

Coneguérem la lluita dels apicultors contra la vespa asiàtica. Insectes invasors que sembla que arribaren en algun contenidor arribat a algun port de França ja ataquen els ruscos bascos, menjant-se les abelles meleres per alimentar les seues cries. Bitxos enormes com tancs front a abelles menudes i fràgils com bicicletes. Vespres com tres abelles. I, les ruscos envoltats per senzilles trampes per a vespes a bases de xacolí i pomes agres….

Però en la volta que férem al parc, en busca de llocs tranquils, bells, sempre vigilats per la mole immensa del mont Gorbeia de 1.482 metres d’altura i amb el cim coronat des de 1899 per una creu metàl·lica, de la qual hi ha hagut diferents versions. L’actual és de 17,23 metres d’altura. És un dels cinc Montes Bocineros de Biscaia, des d’on es convocaven a Juntes generals mitjançant fogueres i el toc de banyes.

Seguint per la N-240, en arribar a dalt del port de Barazar (605 m), s’obri a la dreta el camí que porta als Aiguamolls de Saldropo (Humedal de Saldropo). Un indret idíl·lic amb cavalls rebolcant-se per la pols i vedells pasturant. El camí que envolta els aiguamolls es pot recórrer en mitja hora, travessant boscos amb pins altíssims. Tanmateix la zona humida no es veu des del camí. Es troba amagada darrere d’una densa vegetació.

Havent dinat a Legutio front a l’immens mar d’aigua al fons del qual Gorbeia es fa present, acabem la volta al parc en Murgia. Fins arribar-hi hi ha diverses sendes que amb una caminada d’unes 4 hores permet accedir al cim del Gorbeia. Ho deixarem per a millor ocasió.

Des de Murgia, cap al sud puja una carretera cap al santuari de Santa Maria del Oro (Oroko Andra Maria). Un lloc elevat i magnífic per veure el parc des del Sud i gran part de Biskaia i Araba. Per acabar-ho d’arreglar la natura ens regalà una preciosa posta de Sol darrere d’unes llunyanes muntanyes potser ja de Cantàbria.

Imatges:
1.- Zubiar des de la casa rural Garai
2.- Zubiar, Orozco
3.- Itzina, des del camí a Artea
4.- El mont Gorbeia des dels Aiguamolls de Saldropo
5.- Bosc als Aiguamolls de Saldropo
6.- Santuari de Oroko Andra Maria
7.- Posta de Sol des del Oroko Andra Maria
Fotos d’Enric Marco