Astronomia i natura en “Cañas y barro”

252194

Acabe de llegir Cañas y barro, el drama rural que l’escriptor valencià Vicent Blasco Ibáñez escrigué l’any 1902. Un llibre oblidat en una estanteria aliena un dia de visita m’ha permés recordar la mítica sèrie de TVE quan eren més joves.

La tràgica història d’amor entre Neleta i Tonet passa principalment a la llavors illa del Palmar, però tota l’Albufera  és l’escenari on ocorre l’acció de la novel·la.

L’Albufera era, llavors, l’any 1902, un indret humit, fangós, que impregnava tothom, com l’autor mateix relata:

No eran gran cosa aquellas vírgenes del lago, con sus ropas lavadas en el agua púdrida de los canales, oliendo a barro y las manos impregnadas de una viscosidad que parecia penetrar hasta los huesos.

Però tot al llarg de la novel·la es nota l’amor que Vicent Blasco Ibáñez sent per aquestes terres i aigües aleshores encara quasi salvatges a només un pas de València. A més a més, coneix a fons els costums i les tradicions de l’Albufera, algunes de les quals es remunten a l’època de la Conquesta de Jaume I.

Així, ens descriu el tradicional sorteig del Redolins que se celebra el segon diumenge de juliol per repartir-se els millors llocs de pesca o la Demanà dels caçadors del dia de Sant Martí en novembre o, fins i tot, la llegenda de la serp Sanxa, metàfora de tot el que passarà al llarg de la novel·la.

Però la novel·la et permet també conéixer com era l’indret fa més de 100 anys. A través de la història de Tonet i Neleta podem resseguir el variat patrimoni natural de l’Albufera i la Devesa.  S’hi enumeren i descriuen aus com ara fotges, collverds, polles blaves (Porphyrio porphyirio), agró, martinet ros (Ardeola ralloides) o oroval, piuló, morell, singlot, flamenc, rates d’aigua i fins i tot lludrigues, actualment desaparegudes al llac. I naturalment diversitat de peixos com anguiles i llobarros.

Cent catorze anys després l’Albufera és el Parc Natural més estimat pels valencians, el Palmar ja no és una illa i, per tant la comunicació amb la ciutat de València ha millorat moltíssim.

D’altres coses han empitjorat des d’aleshores. Les aigües no són tan netes com abans, la Devesa està parcialment urbanitzada i, com que aquest és un bloc bàsicament d’astronomia, la contaminació lumínica al Parc, encara que controlada, ens fa perdre el cel estrellat.

I és que la lectura d’aquesta obra de Vicent Blasco Ibáñez permet fer, fins i tot, una ullada per comprovar com era el cel nocturn a principis del segle XX.

La barca quedó inmóvil (en medio del lago)…..
Había cerrado la noche. No quedaba otra claridad que el difuso resplandor de las estrellas, que temblaban en el agua negra.

O més endavant:

La calma del lago, la penumbra de una noche tranquila y estrellada, pareció darle valor. Ariiba el azul obscuro del cielo; abajo el azul blanquecino del agua, conmovido por estremecimientos misteriosos que hacían temblar en su fondo el reflejo de las estrellas.

Actualment la llum de la ciutat de València arriba al Parc. Les lluminàries del Port i de l’aeroport són les fonts més importants i s’hi veuen clarament. Ja no podríem dir allò que no quedava cap claror que no fos dels estels.

Albufera-Gola-Pujol2I continuant amb els temes astronòmics, Blasco Ibáñez descriu d’una manera excelsa l’eixida de la Lluna en el bosc de la Devesa que sembla vindre al rescat d’uns nens perduts:

Encima de los pinos, por la parte del mar, comenzó a teñirse el espacio de una blanquecina claridad. Las estrellas parecían apagarse sumergidas en un oleaje de leche. Los muchachos, excitados por el ambiente misterioso de la selva, miraban este fenómeno con ansiedad, como si alguien viniera volando en su auxilio rodeado de un nimbo de luz. Las ramas de los pinos, con el tejido filamentoso de su follaje, se destacaban como  dibujadas en negro sobre un fondo luminoso. Algo brillante comenzó a asomarse sobre las copas de la arboleda; primero fue una pequeña línea ligeramente arqueada como una ceja de plata; después un semicírculo deslumbrante, y por fin, una cara enorme, de suave color de miel, que arrastraba por entre las estrellas inmediatas su cabellera de resplendores. La luna parecía sonreír a los dos muchachos, que la contemplaban con adoración de pequeños salvajes.

També m’ha sorprés agradablement l’ús del valencià al llarg de l’obra. La novel·la és en castellà però de tant en tant apareixen expressions en valencià, així com referències en el text amb les quals es comunica al lector de la manera més natural que la llengua dels protagonistes és el català.

Albufera-Port-CatarrojaFinalment, el pitjor de la novel·la és el tractament del paper de la dóna i sobretot de la protagonista Neleta. Ella, com la serp Sanxa, és la culpable d’acabar d’una manera tràgica amb la vida del seu amant.

L’Albufera de València és un indret meravellós que heu de visitar. Ara que la conec una mica he pogut gaudir i visualitzar la majoria dels racons del llac que apareixen l’obra. I és que l’Albufera en conjunt és realment el protagonista principal de Cañas y barro.

Per si voleu llegir-la l’he trobada en la xarxa en pdf: Cañas y barro. Vicent Blasco Ibáñez, 1902.

Imatges:

1.- Portada del llibre Cañas y barro. Plaza y Janés Editores. 1976.
2.- Martinet ros. Enric Marco
3.- Mirador de la gola de Pujol. Enric Marco
4.- Port de Catarroja. Enric Marco

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *