les llengües a debat

Aquesta setmana he assistit a l’acte de cloenda de la campanya “A la Universitat, en català”, de la Plataforma per la llengua. Han obtingut el suport de la comunitat universitària, -les 15.000 postals presentades ho avalen-  i del govern, representat pel conseller Huguet que els va rebre i els va esperonar a continuar, però no han tingut el mateix èxit amb els rectors.

Aquest desinterès és un símptoma ben evident que alguna cosa passa. L’impuls que durant aquesta legislatura s’ha donat a la política lingüística universitària des del DIUE no ha estat del tot correspost pels destinataris. Com és sabut, durant l’època en què governava CiU eren les universitats les que demanaven que el Govern treballés més en política lingüística. Ara que hi hem dedicat tants esforços,  la resposta que obtenim -no pas per part dels tècnics, és clar-  no és pas la que voldríem.

És per això que reclamo un debat valent, on es parli clar i tothom ensenyi les cartes. Un debat on es defineixi el multilingüisme universitari, on es deixin clares les prioritats, on es faci entendre que la internacionalització no està renyida amb la defensa de la llengua pròpia. Les universitats públiques ara tenen plans de llengües multilingües que els han de permetre avançar i organitzar-se, perquè durant massa temps la llengua ha estat un aspecte deixat de la mà de Déu.

Ara que el nou model de finançament per a les universitats en funció dels resultats inclou un paquet d’objectius lingüístics, per tal que les llengües avancin en volum -més assignatures de grau en català i tercera llengua, més assignatures de postgrau en tercera llengua- i qualitat, ara que tenim una nova legislació que permet definir drets i deures dels membres de la comunitat universitària en relació amb el coneixement i ús de la llengua, ara que les universitats s’han acostumat a treballar coordinadament per arribar a resultats compartits, ara que hem arribat fins aquí, no podem permetre que tot plegat se’n vagi en orris.

I val a dir que existeix aquest perill. Per això demano aquest debat obert en el qual han de participar agents interns i externs, i sobretot experts en la matèria. Perquè amb la  llengua, com amb el  futbol, tothom s’hi atreveix. És més: la llengua sovint s’aprofita com a instrument útil de confrontació entre uns i altres.
És hora de dir prou, perquè s’ha tibat tant la corda que s’ha trencat.

Quina és la sortida?
Hem assistit aquests darrers anys a un munt de jornades, congressos i simposis a Catalunya, a Espanya i a l’estranger, i coneixem diversos models d’universitats multilingües. Fins i tot alguns responsables d’aquests centres han vingut a explicar-nos-els. Ens hi hem de posar seriosament, a dibuixar el nostre model, que no serà necessàriament el que apunten des de la Plataforma per la Llengua, de català i prou, sinó que segurament s’acostarà més als que ens presenten els experts del Consell d’Europa per a zones multilingües, amb uns usos  ben definits i consensuats per a cada llengua, i amb una política lingüística explícita i amb unes garanties de qualitat que ara no tenim.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!