Des de l'Exili

Després del  trencament  de la fràgil unitat que hi havia entre els partits catalans sobiranistes, sembla que la sang torna a córrer en l’arena política.

Malgrat ens fa mal veure com els diferents partits sobiranistes es barallen, no és pas dolent del tot que així sigui. La nostra manera de ser i no parlo dels catalans , sinó com a animals simiescs agrupats en formes tribals, fa que sigui necessari que exploti la tensió i l’estrès acumulat després d’un any d’anar junts tants lideratges com afinitats divergents.

Els canals per poder deixar anar els nostres instints animals és ara per sort la política i els partits polítics són el millor mecanisme per expressar-ho. Abans eren els exercits i les comtesses militars. Ara són els partits i les comtesses electorals. El problema d’aquesta analogia és que ara aquesta comtessa sembla més a una guerra civil. Cal tenir clar que l’enemic de veritat no són els partits sobiranistes, sinó l’estat espanyol.

Però en  el furor de la comtessa pot passar que entre nosaltres surti la temptació de veure al que fins ara era el teu company de batalla, com l’enemic a batre. Per  moltes raons, que si és  el culpable  d’haver trencat la unitat, que posa problemes per tornar a anar junts perquè es creu que pot liderar millor que el que fins ara ho lidera, que el que ho lidera fins ara està retardant el procés perquè vol  pactar  amb l’enemic o té por de perdre el lideratge…etc . Tria la raó que vulguis, n’hi ha per donar i vendre.

En una comtessa sigui en forma de guerra o electoral, el més important és la rereguarda. En el nostre  cas és la societat civil representada principalment per l’ANC i Òmnium. Si aquests organitzacions són capaces de mantenir-se ferms amb la voluntat d’aconseguir la independència sense voler entrar a l’arena política a on els partits esbatussen,  anem bé. Si l’ANC i Òmnium hi entra, llavors haurem begut oli. No estem preparats i sobretot, perdríem la força que ens dóna justament ser la societat civil i no pas d’un partit polític.

Si aquesta guerra civil es queda dins de l’àmbit dels partits polítics, llavors la societat civil tindrà més força per fer-los veure que s’estan equivocant amb fer la guerra entre ells. Potser llavors la unitat d’acció entre tots els partits sobiranistes pot tornar.

Per aconseguir-ho cal dues coses:

1)     Que la societat civil s’allunyi de l’arena política per no tacar-se de sang de cap dels partits  sobiranistes.

2)     Provocar a l’enemic de veritat, és a dir l’Estat espanyol, que torni a presentar batalla i així aconseguir que els nostres partits polítics sobiranistes s’adonin que han d’ajuntar esforços si volen sobreviure a l’enemic.

Aconseguir una participació massiva al 9N és la millor provocació que podem fer a l’enemic  comú que  tenim. Sinó no ho aconseguim, llavors potser haurem d’esperar un o dos anys més segons com hagi quedat la divisió provocada per la guerra civil. Perquè tinc clar, que amb un 9N amb poca participació, la guerra civil serà més cruenta i al final, si és que es fa les eleccions anticipades plebiscitàries ningú guanyarà amb prou solidesa per poder comandar la batalla final contra l’estat espanyol. També donarà ales als partidaris de la inexistent 3a via per continuar engalipant als catalans porucs i cagadubtes, que n’hi ha molts més del que pensem, amb els cants de sirena dels partits d’esquerra espanyolistes i d’algunes elits catalanes que viuen del BOE. Només cal veure els moviments d’alguns partits catalans com a aus de carronya quan detecten que pot haver-hi sang.

Endavant les atxes!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!