Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

2 de juliol de 2010
0 comentaris

Fem pinya per la independència i deixem de banda la radicalitat per les formes

Molt cops penso que els catalans i els espanyols encara més, estem influenciats de la cultura aràbiga. No en va hem estat més en contacte amb ells durant molts segles que amb altres pobles del nord i centre d’Europa. Els àrabs els agrada molt exagerar. Els agrada molt fer crides exaltant les amenaces contra l’adversari i mostrar que són els més forts. Però molt cops , per sort, alhora de la veritat, res de res. Si féssim cas de les vegades que dirigents àrabs han amenaçat en aniquilar a l’occident, ja faria molts anys que ja no existiríem. (això no treu que poden fer atemptats terroristes, perquè no requereix gaire infraestructura).

Els espanyols, també actuen una mica com els àrabs. Són molt exagerats mostrant els seus sentiments de rebuig i d’amenaça. Com diria aquell, sempre els agrada marcar paquet. Aquests dies ho hem vist amb la sentència del TC.

Altres pobles del nord i centre d’Europa, a on les condicions climàtiques i la competència entre pobles pel mateix lloc, durant molt de segles els ha forjat la cultura per ser pragmàtics i alhora de ser estrictes amb la feina ben feta per poder aconseguir els objectius. No són molt amants del disseny sense funcionalitat practica o de l’estètica buida de continguts.

També la seva història, els ha forjat la tradició de seguir a un líder davant dels reptes difícils.
De fet, anar tots units darrera d’un líder era la millor manera de poder sobreviure i guanyar les adversitats. Els pobles que eren massa individualistes o es perdien en discussions estèrils entre ells i no aconseguien anar units sota un lideratge, eren esborrats del mapa sense miraments pels altres.

Això a les ribes mediterrànies no ha estat així. Aquí hagut més possibilitats de sobreviure sense lideratges i sense ser pragmàtics.
Això no és pas dolent. Permet el sorgiment més precoç de la cultura i de les arts que en altres contrades, però també fa que siguem més individualistes i poc curosos amb la feina. Un bon clima i bones condicions de vida, també ajuda a què es tingui més temps a distreure’ns amb l’estètica o amb les formes. Els objectius s’acostumen a aconseguir amb menys esforç, amb poca cura pels detalls de la feina i sense la necessitat imperiosa d’anar junts sota un lideratge, com si passa en altres contrades més al centre i nord d’Europa.

(continua)

.

Amb tot el poble català, degut a la repressió dels espanyols durant els 300 anys posteriors del 11 de setembre del 1714, ens ha fet adaptar-nos a ser també perfeccionistes, discrets i curosos per aconseguir els objectius, a semblança dels pobles del nord i centre d’Europa. Sobretot quan amb la revolució industrial havíem de competir contra els altres sense el recolzament de cap estat. Havies de ser el millor i el més competitiu si volies vendre els teus productes a Espanya sense que es notés que eres català o vendre’l a fora sense cap suport de l’Estat espanyol. Durant més de cent cinquanta anys es va instaurar una tradició catalana per l’esforç i de la feina ben feta.

En front de les estridències i la prepotència dels espanyols, els catalans anàvem fen discretament la nostra feina per aconseguir els objectius. Però també l’opressió dels espanyols, junt amb el que he explicat abans que és comú en els pobles mediterranis, els catalans mai hem tingut un lideratge amb prou força i temps, perquè generi una tradició d’anar junts per lluitar per un objectiu. Fer-ho representava molt de perill, ja que els espanyols ho visualitzaven ràpidament i donava a peu a una repressió dura i contundent o en altres casos a què fos objectiu per ser comprat o sinó es deixava, doncs era difamat fins inactivar-lo. En canvi sense lideratge visible, però cadascú a casa seva, treballant discretament, es podia fer la viu viu i aconseguir els objectius. Uns objectius que lògicament degut a la manca d’un lideratge que unís a més catalans, eren mínims i poc ambiciosos.

El poc d’aquesta cultura catalana que havia sobreviscut després de la guerra civil i els quaranta anys de dictadura espanyola, s’està perden a marxes forçades. Em costa creure que només sigui culpa dels actors polítics i socials actuals, que no nego que tinguin part de culpa. Però penso que aquests actors són la prova fefaent de què amb el marc actual, amb uns mitjans de comunicació catalans molt influenciats pels mitjans espanyols, i una Generalitat que no deixa de ser una gestoria sense sobirania vassalla dels governs de Madrid, fa irreversible que els catalans acabem adoptant la cultura espanyola com la nostra.
Només cal veure l’actuació tant degradant i indigna de l’actual President de Catalunya aquesta setmana arran de la sentència del TC.

Amb l’arribada de la democràcia, hi ha hagut un relaxament general de la nostra cultura i malgrat al principi es va seguir amb aquesta tradició, sobretot els primers governs del president Pujol, al final i sobretot els darrers anys, la influència espanyola per les maneres exagerares, el discurs inflamat i la predisposició pels discursos retòrics i buits de continguts,  com també per l’incompliment sistemàtic del que es promet, per la manca de seriositat i de vanagloriar-se d’enriquir-se ràpidament sense esforç, s’està imposant dins de la societat catalana. Aquesta cultura espanyolitzant trenca amb la tradició catalana que els pronoms de la Renaixença i dels que, l’amic i editor Quim Torra ha batejat com els intel·lectuals de la Catalunya impossible, van mirar que fos la nostra cultura. Una cultura que hauria fet del poble català un exemple d’excel·lència a Europa i al món.

L’Estatut retallat i escapçat pel TC, donarà un marc polític i social, a on la degradació de la societat catalana s’accentuarà encara més. Si no trenquem amb el marc actual, al final, en una o dues generacions, s’haurà oblidat definitivament la cultura catalana per l’esforç individual i la feina ben feta, de la discreció i de l’educació fins acabant ser uns simples ciutadans provincians espanyols.
Uns ciutadans que al no tenir cap projecte col·lectiu, ens dedicarem a “lo nostro” i “els altres que es fotin”. Serà allò de “que me quiten lo bailao” i a veure qui es guanya la vida millor “sense fer ni brot”. Algunes dates senyalades, per dissimular o per desfogar el malestar per la nostra buidor, férem soflames incendiaries contra qui toqui, ens estriparem les robes i reivindicarem la nostra antiga història esplendorosa d’aquella Catalunya que la vam perdre pel camí.  Després l’endemà continuarem com si res i “viva la vida”.

Si no volem aquest futur pels nostres fills i descendents, demano a tots els catalans, que deixem d’emmirallar-nos amb la cultura que ve del sud i mirem cap al nord. Aprofitem el llegat dels nostres avantpassats per l’esforç i la feina ben feta, però alhora copiem dels pobles d’Europa que han esdevingut lliures. Veurem que molt d’ells ho han fet gràcies a un lideratge que es va mostrar ferm per aconseguir l’objectiu d’alliberar-se de l’opressor.
Gràcies a aquest líder fort, es va aconseguir la unitat prou gran que fa fer possible la independència de la nació. És l’únic que jo veig des del meu exili particular que ens manca als catalans per ser igual que la resta dels pobles europeus. Tenim una cultura pel treball, per l’esforç i la feina ben feta. Només ens manca la capacitat de construir un lideratge ferm i valent que ens ajudi a aconseguir els objectius ambiciosos. I realment la independència és l’objectiu més ambicions que pot afrontar un poble.

La unitat necessària per la llibertat, els catalans només l’aconseguirem si som capaços de deixar l’estètica o la radicalitat per les formes i ens dediquem a fer pinya, malgrat les diferencies i matisos que sempre hi són, a favor d’un lideratge ferm que ens porti a la independència.

Endavant les Atxes!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!