Pols d'estels

Fa uns dies l’astronàutica asiàtica va tindre un èxit inesperat. Per davant de la Xina i fins i tot del Japó, l’Índia va aconseguir situar en òrbita marciana la nau Mangalyaan. Només les grans potències espacials NASA, d’EEUU, l’ESA d’Europa i URSS/Rússia ho havien aconseguit fins ara. I mira que arribar a Mart no és una tasca fàcil ja que es calcula que un 50% dels intents han fracassat. Mireu, sinó, la llista completa d’èxits i fracassos.

Amb només 15 quilograms de càrrega útil, la missió índia és realment una nau d’assaig per demostrar el que es pot fer amb tecnologia pròpia. La missió principal de la nau ha estat desenvolupar les tecnologies necessàries per al disseny, la planificació, la gestió i operació d’una missió interplanetària. Però com a segon objectiu té la capacitat per fer anàlisis científics amb instrumentació pròpia per explorar algunes de les característiques de Mart: la superfície, la morfologia, la mineralogia i l’atmosfera marciana. En resum, amb Mangalyaan es tracta de demostrar principalment que la indústria índia és capaç de situar una nau a Mart i comunicar-s’hi a llarga distància.

Però més sorprenent encara ha estat que el desenvolupament, enlairament i posada en l’òrbita de la nau només ha costat 57 milions d’euros, un valor ridícul si el comparem amb el que ha costat la nau MAVEN de NASA que també acaba d’arribar a Mart (529 milions d’euros) o fins i tot el robot Curiosity que analitza la superfície marciana i que costà 1971 milions d’euros. És veritat que aquestes darreres no són missions experimentals sinó grans laboratoris químics i físics i que no es poden comparar directament amb Mangalyaan, però la comparació fa pensar.

A banda del comentari recorrent del perquè gastar-se diners en  l’exploració espacial en un estat com l’Índia amb tants pobres al carrer (els EEUU no tenen pobres?), la xarxa s’ha anant omplint d’articles comparant el malbaratament d’edificis sense ús a l’estat espanyol bastits a l’ombra dels excessos de la bombolla immobiliària amb el millor ús que se n’hagués pogut fer amb aquests diners per enviar una sonda a Mart.

D’edificis fruit de l’orgia valenciana hi ha molts. A un, però, li tinc especial mania. L’ Àgora, estructura sense ús definit i situada al complex de la Ciutat de les Ciències de València no només no està encara acabat, sinó que la seua grandària distorsiona la zona entre el Museu de la Ciència i l’Oceanogràfic, L’Àgora, caprici de l’ex-president Camps i construït per Santiago Calatrava, només s’utilitza una o dues vegades l’any quan es fa alguna desfilada de moda o un Open de Tenis. El seu cost va estar al voltant de 90 milions d’euros.

L’Àgora va costar molt més que enviar una nau a Mart. I si comencem  a sumar el valor de tots els edificis inútils, aeroports i campionats de tenis, F1, etc.. que hem anat pagant per a gaudi d’uns pocs i misèria de la majoria, podrien no només enviar una nau a Mart, sinó fins i tot tindre una agència espacial pròpia. Això si que impulsaria una indústria tecnològica potent, innovadora i la inversió pública tindria un gran retorn industrial. De fet, els departaments universitaris valencians treballen en diversos projectes espacials com ara Solar Orbiter o Integral i aquesta hipotètica agència espacial valenciana els vindria d’allò més bé.

Imatge 1:  L’Àgora a València. 90 milions d’euros. Wikimedia commons.
Imatge 2: Mangalyaan a Mart, visió artísitica. Wikimedia commons.
Imatge 3: Mangalyaan a Mart. Primeres imatges de la superfície marciana. India today.