Adéu estiu, benvinguda tardor
L’equador celeste és un cercle al cel que és la projecció del cercle de l’equador terrestre.
L’equador celeste creua el cel passant per l’est i l’oest i com avui el Sol es troba sobre ell, el nostre estel passarà per aquests punts cardinals. I donat que l’equador celeste presenta la meitat dalt de l’horitzó i l’altra meitat per baix, el dia i la nit duraran el mateix: 12 hores. Per això avui ens trobem a l’equinocci de la tardor. (A la figura el cercle Equinox és el cercle de l’equador celeste).
Però perquè es produeix aquest fenomen? I perquè es produeixen les estacions? La resposta és senzilla. la culpa la té la inclinació de l’eix de rotació de la Terra respecte al pla de translació al voltant del Sol. Donat que l’eix de gir de la Terra es manté constant al llarg de l’òrbita, en passar els dies la llum del Sol arriba amb distinta inclinació. Durant un temps s’il·lumina més l’hemisferi nord (primavera i estiu) que l’hemiferi sud. D’altres dies l’hemisferi nord rep una il·luminació menor (tardor i hivern). Però dos dies a l’any la il·luminació és idèntica en els dos hemisferis. Són els dies dels equinoccis de primavera (21 març) i de tardor (23 setembre). 
Els esquemes, com el que mostre ací dalt, ajuden a entendre la importància de la inclinació de l’eix de la Terra per a l’existència de les estacions. Però ara que tenim satèl·lits en òrbita ho podem veure en imatges reals.
La càmera Spinning Enhanced Visible and Infrared Imager (SEVIRI) situada al satèl·lit metereològic europeu Meteosat-9 de EUMETSAT va capturar quatre imatges dels quatre punts principals de l’òrbita terrestre. Recordem que el Meteosat mira a la Terra des d’una òrbita geocèntrica situada a 36.000 km de la Terra. Les imatges mostren clarament com la llum del Sol va caure sobre la superfície terrestre el 21 de desembre de 2010 (superior esquerra), el 20 de març (superior dreta), el 21 de juny (inferior esquerra) i el 20 de setembre de 2011 (inferior dreta). Cada imatge va ser presa 
a la mateixa hora. Veieu clarament que el 20 de març 2011 (equinocci de primavera) i el 20 de setembre 2011 (equinocci de tardor), el terminador, la linia que separa la foscor de la claror, és una línia recta que va des del pol nord al sud i el Sol il·lumina directament sobre l’equador. Unes imatges que valen més que mil explicacions.
En la cultura popular els dies dels equinoccis no són tan apreciats com els dies dels solsticis, però, tot i això, cal destacar l’ús que en feren els maies en diversos monuments. Els maies tingueren en compte aquests fenòmens astronòmics i els feren servir molt sovint en els seus temples, segurament per atemorir i per controlar la població. Així a la zona arqueològica de Dzibilchaltún, al Yucatán, la primera eixida del Sol de la tardor se situa perfectament emmarcat dins de l’edifici Casa de las Siete Muñecas.
L’ús més conegut ús de les llums del Sol equinoccial és troba a la ciutat més important de la civilització maia, Chich’en Itza. Allí és troba el temple anomenat “El Castillo” o piràmide de Kukulkan. Unes baranes de pedra flanquegen cada escala, i a la base de l’escalinata nord s’hi troben dos colossals caps de serps emplomallades, efígies del déu Kukulkan. En els dies dels equinoccis, sembla que una immensa serp amb el cap situat a la base de l’escala que va movent-se a mesura que el Sol transita pel cel. Podem imaginar l’admiració i la por que sentiríem els antics maies en veure descendir a la terra la serp emplomallada.
Imatges i vídeos: Seeing Equinoxes and Solstices from Space. September 23, 2011.
Imatges: esquemes dels moviments del Sol i de la Terra. Wikimedia Commons.