Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Al Tall, la banda sonora de la meva vida

Al Tall vol aportar la temptativa de formalitzar una modalitat de folk a través de la qual, d’alguna manera, es rescata un poc de tradició viva i, alhora, s’aprofita l’estil o estímul per a un ús renovat i actual…”, deia Joan Fuster el 1976 en la presentació del primer disc, Cançó popular al País Valencià, d’un grup que s’havia format el 1975.

I des d’aleshores, Al Tall va formar part de la banda sonora de la meva vida, de les nostres vides… fins que un 19 d’octubre de 2012, el dia del meu aniversari, de cop algú va parar la música. No esperava aquest ensurt, Al Tall anunciava que es retirava a través d’un comunicat: “Ens sentim satisfets per haver assolit els nostres objectius, contribuint a despertar la consciència del nostre país, a reivindicar la nostra llengua i a rescatar la nostra forma tradicional de fer música en esta època”.

més… 

Per uns moments, els records i els sentiments s’amuntegaven al meu cervell, aquella tarantel·la mal ballada amb un mig nuviet holandès a la plaça de la Mare de Déu de València, l’actuació de Maó, de Perpinyà, d’Alacant, a Gandia, a Museros… Aquell “Viurem” inoblidable a les Cotxeres de Sants a Barcelona, el concert de l’Aplec dels Ports amb una bona colla d’amics a Morella, el cor a la gola amb la cançó de “Miquel Grau”… I en un puny a la plaça de bous de València en l’homenatge al Guillem Agulló després del seu assassinat… Cantant les cançons de Som de la pelitrúmpeli amb el meu fill petit… La pujada el Darrer Diumenge d’Octubre a la muntanyeta de la Patà, sentint el radiocasset en el meu vell Renault 8, els discos de vinil, els CD… Ara a l’Euromed amb l’iPod a les orelles.

Al Tall, des de la seva formació, ha editat 16 discos de llarga durada i alguns singles. Ha fet més de mil actuacions en directe, entre les quals figuren diversos escenaris de França, Portugal, Itàlia, Alemanya, Mèxic. Al Tall, com el grup mateix explica, crea i interpreta en la tendència folk de riproposta, terme italià que suposa la recuperació no ja d’antigues melodies i romanços sinó la creació moderna partint dels sons bàsics i les formes tradicionals de musicar. Així, des de la tradició musical dels Països Catalans, ha anat endinsant-se en el marc més ampli del conjunt de la música mediterrània, amb una fusió d’estils que configura la seva tasca musical com una alternativa important amb vista a situar la música actual del Mediterrani als àmbits internacionals de l’occident europeu. En els seus concerts, amb la lluïssor de les seves melodies, amb la correcció de l’execució musical, més de quinze instruments diversos de corda, vent, percussió, i amb el seu domini de l’escena, produeix una immediata connexió amb el públic, bé des de l’opció d’un repertori absolutament festiu, que provoca la participació lúdica dels assistents, com des de l’opció d’un repertori tranquil, que ofereix l’oportunitat d’escoltar temes més delicats i complexos.

Al Tall és la banda sonora de la meva vida. Però és moltes més coses: compromís, amor a la terra, la veu de la reivindicació. Una banda sonora precisa i necessària. Com diu Vicent Torrent: “Els besnéts del Tio Canya ignoràvem moltes coses sobre la nostra terra; i, a poc a poc, hem anat descobrint-la, estimant-la, defensant-la.

Amb una mica de distància i sabedora que la seva desaparició no té res a veure amb el meu natalici, tot i que avui fa el seu darrer concert a un dia dels meus 46 anys,  ho prenc com un gran regal, la banda sonora de la nostra vida, de les nostres vides continua sent Al Tall i tota una nova generació de músics en català d’arreu dels Països Catalans als quals deixen el seu testimoni. Concretament, aquí al País Valencià en són capdavanters. No esmentaré ningú, no cal, només heu de visitar la web del col·lectiu de Músics Ovidi Montllor.

Estic convençuda que Al Tall no desapareix, continuaran en la trinxera, allà on se’ls demani, compromesos culturalment i políticament en aquest nació nostra que ara albirem amb més il·lusió que mai i que canta amb més força si cal la cançó del Tio Canya, ara que encara estem a temps de posar-li un forrellat nou.

Gemma Pasqual i Escrivà



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per gemmapasqual | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent