Kepler-186f, un planeta com la Terra?
El descobriment d’un planeta nou a la constel·lació del Cigne ha estat portada de molts mitjans de comunicació els últimes dies. Es diu que és el primer planeta de grandària terrestre que s’ha descobert en la zona habitable del sistema estel·lar amb l’estrella Kepler-186a. Però hi ha per tant? La missió Kepler va deixar d’esser útil per buscar nous planetes l’any passat. El projecte, però, no ha acabat. Un bon grup d’astrònoms encara rebusquen en els fitxers de dades per confirmar o rebutjar alertes de possibles exoplanetes. Per tant, aquest nou planeta prové dels milions de dades encara per estudiar. Quan una missió tan important com aquesta mor, sempre ens deixa una herència que va creixent cada dia. Avui mateix hi ha 1774 planetes confirmats fora del Sistema Solar, la majoria dels quals provenen de l’observació d’una petita regió del cel a la constel·lació del Cigne, indret on va observar Kepler. Imagineu quants planetes hi haurà si mirem en totes les direccions del cel!
El nou planeta descobert rep el nom Kepler-186f. Això significa que orbita al voltant de l’estel número 186 del catàleg de la missió i que és el cinqué planeta descobert del sistema. Kepler-186a és l’estel, mentre que b,c,d i e són els planetes anteriorment descoberts.
Com tots els de la missió Kepler, Kepler-186f ha estat descobert pel mètode del trànsit (simulació), pel seu pas per davant de l’estel que fa minvar lleugerament la quantitat de llum que arriba al satèl·lit, una cosa com si veiérem passar una mosca per davant d’una bombeta de llum. D’aquest pas se n’ha determinat la gràndaria que ha resultat ser d’un 10% major que la de Terra (Radi Kepler-186f = 1,11 ± 0,14 radi Terra). De moment la massa del planeta és desconeguda però serà segurament rocós.
Kepler-186f orbita a la zona habitable de la seua estrella. La zona habitable es defineix com el rang de distàncies des d’una estrella on l’aigua líquida podria acumular-se en la superfície d’un planeta en òrbita. Mentre que ja s’han descobert planetes a la zona habitable de determinades estrelles, les troballes anteriors són totes de cossos almenys d’un 40 per cent més gran en grandària que la Terra i la comprensió de la seua composició és un repte. Kepler-186f recorda més a la Terra.
L’estel mare de Kepler-186f és una nana roja tipus M amb una temperatura d’uns 3800 K. L’òrbita del planeta (el seu any) és d’uns 112 dies mentre que la distància al seu sol és d’uns 0,36 unitats astronòmiques, una distància semblant a la que es troba Mercuri del nostre Sol.
Les estrelles nans rojos tipus M són molt dèbils. De fet el nou planeta descobert rep un terç de l’energia que la Terra rep del Sol, i està situat més a prop de la vora exterior de la zona habitable. A la superfície de Kepler-186f, la brillantor de la seua estrella en el migdia és similar a la del nostre Sol una hora abans del capvespre.
No obstant això, “estar a la zona habitable no significa que coneixem que aquest planeta és habitable“, adverteix Thomas Barclay, un científic del Bay Area Environmental Research Institute en Ames, i coautor de l’article del descobriment. “La temperatura al planeta depèn molt de quin tipus d’atmosfera hi ha al planeta. S’hauria de pensar en Kepler-186f més com una Terra-cosina en lloc d’una Terra bessona. Té moltes propietats que s’assemblen a la Terra.”
Després d’aquesta explicació, una cosa hauria de quedar clara. Que un planeta siga de la grandària de la Terra no implica que hi haja vida, encara que estiga a la zona habitable. Ara, això si, de moment només coneixem un tipus de vida, la del nostre planeta, i, per tant, d’alguna manera s’ha de començar: pels planetes més semblants al nostre. Que l’estrategia per trobar vida extraterrestre siga equivocada o no, ja es veurà en el futur.
Imatge 1. Kepler-186f, el primer planeta tipus Terra a la zona habitable
Una recreació artística il·lustra Kepler-186f, el primer planeta validat de grandària terrestre en òrbita d’una estrella distant a la zona habitable.
Imatge 2. El sistema solar de Kepler-186 i el Sistema Solar
El diagrama compara els planetes del nostre sistema solar interior amb Kepler-186, un sistema estel·lar de cinc planetes situat a 492 anys llum de la Terra, en la constel·lació del Cigne. Els cinc planetes de Kepler-186 giren al voltant d’una nana roja tipus M, un estel que és la meitat de la mida i la massa del sol.
Les recreacions astístiques de Kepler-186f són el resultat del treball conjunt dels científics i els artistes col·laborant per imaginar aquest món distant. Crèdit: Science@NASA
M’he plantejat diverses vegades quins haurien de ser els criteris d’habitabilitat d’un planeta, i he intentat, buscar alguns criteris raonables.
Òbviament la temperatura és important, encara que amb només un terç de la radiació que rep la terra, si no hi ha un efecte hivernacle important, segurament tota l’aigua estaria congelada.
Però resten els problemes de la rotació, a 54 milions de km d’una estrella amb el 50% de la massa del Sol, és molt probable que les forces de marea l’hagin frenat fins fer-la sincrònica, o ressonant , i em temo que això podria acabar fent perdre tota l’aigua del planeta, o sinó, congelar-la a l’hemisferi fosc.
I també hi ha el tema de les fulguracions, la majoria de les estrelles tipus M properes, en tenen, i no tinc dades sobre Kepler-186, i si en tingués probablement seria un greu problema per a la vida, si més no la que no és submarina.
És curiós però sembla que el tema acaba sent sempre antròpic, les estrelles amb més probabilitats amb els meus criteris, de poder hostatjar planetes habitables, serien de tipis F5 a K5, molt centrades en el Sol…
Clar que una cosa és habitabilitat per a nosaltres, i una altra possibilitat d’una vida autònoma completament diferent que probablement «trobaria» ideals les condicions de la seva estrella, fos de la mena que fos.
Igual val per a les dades planetàries.