De res, massa

Telegrames des de Sarrià de Ter

9 de març de 2010
Sense categoria
5 comentaris

Des de la barrera.

Deu fer uns trenta o trenta-cinc anys que no vaig a cap plaça de toros. Recordo que una vegada, estant de colònies d’estiu a Sant Feliu de Guíxols ens hi van dur. I un parell d’ocasions hi havia anat amb els meus pares, a la plaça de Girona, allí on ara s’aixequen uns jutjats nous i uns edificis residencials. A la vidriera de la botiga de casa, en temporada, ens hi venien a enganxar cada setmana el cartell anunciador de la corrida del diumenge i, molt de tant en tant, l’empresa oferia un passi d’invitació.

 

Els turistes dels seixanta i setanta veien aquells affiches amb bons ulls i entraven a demanar-ne. Sempre en teníem de cargolats fent un cilindre perfecte assegurat amb una goma de pollastre. El meu pare deia que aquelles novillades eren ben bé per a turistes i badocs, i que no tenien cap mena d’interès de cara a l’afició. Ell n’era, d’aficionat als toros. Encara guardo a casa una caixa plena d’exemplars de la revista El Ruedo que col·leccionava fa cinquanta anys o més. Sovint explicava que a la plaça de toros de Girona, temps era temps, hi havien desfilat primeres espases del toreig i que hi havia un seguiment consolidat. També guardo un cartell de les festes de San Fermín del ’54, testimoni d’un seu viatge fracassat a cavall d’una BSA de tres cavalls i mig. Tinc la imatge de la plaça de braus d’Olot, enigmàtica i antiquíssima. Tinc el record d’uns bous embolats a Vila-real, un estiu, i el de la Camarga provençal fa un parell de primaveres. No havia vist mai viure tan intensament el fenomen taurí com a la Fira d’Arles, per Pasqua.

 

És una barreja estranya. Una confusió de records i de sentiments, de crueltat verificada i de pertanyença a un fet ancestral comú a tot l’arc mediterrani. Fa trenta-cinc anys que no hi he posat els peus i de ben segur que no hi tornaria, però no estic gens a favor de la prohibició. Prohibir és un dels verbs més perillosos que conec.

  1. El meu avi era molt afeccionat als toros i de retruc, com que venia a veure’ls a casa, encara ara no recordo ni el per què, no ens deixava canviar de canal per mirar els dibuixos animats quan arribàvem de l’escola, a les tardes. Total que, ma germana i jo, seiem al sofà i l’acompanyàvem. Saps a què és el què esperàvem? A que el toro enganxés al torero per alguna banda. Era l’única forma que teníem de distreure’ns, aquesta. Una mica forta.
    Una vegada vaig anar-hi. A la de Pontevedra. El que mai he entès és això de “la oreja i el rabo”. No sé com funciona…
    Perdona, quan l’has escrit aquest post? No t’he vist anunciat!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!