De res, massa

Telegrames des de Sarrià de Ter

29 d'abril de 2009
Sense categoria
4 comentaris

En vies d’extinció (5).

Ara que el record dels dies de Setmana Santa encara és present, és el moment de sortir als carrers dels nostres pobles i ciutats.  Si amb els ulls ben oberts mirem enlaire, a les baranes dels balcons, ens adonarem que un altre costum ben arrelat fins fa pocs anys també ha anat pel camí irremeiable de l’oblit.

La jornada del diumenge de Rams solia ser un dia de joia i nervis. Era corrent estrenar la roba primaveral, o sabates, i sempre hi havia corredisses per arribar puntualment a la cerimònia de benedicció de palmes i palmons. Els més joves de cada casa hi solien fer cap portant aquests productes –en gran part procedents de les manufactures d’Elx- i els més grans, usualment, duien rams de llorer, que si l’època acompanyava es presentava ben florit. Aplegats a l’exterior de l’església, una gentada escoltava les paraules del mossèn i, arribat el moment en que aquest procedia a l’aspersió d’aigua beneïda, els congregats agitaven els palmons, palmes i rams, aixecant una característica remor d’elements vegetals en moviment, tal com un immens brancam mogut pel vent.

La celebració del Ram seguia amb una visita als padrins per anar a recollir el tortell, tal com mana la tradició. Tortell que havia de ser dels de tota la vida, de massapà i fruita confitada. Els de nata i pasta de full són artificis moderns de recent implantació. Arribats a casa (hi havia qui ho feia abans o després de dinar, fins i tot hi havia qui no ho feia d’immediat, sinó que esperava uns dies), era el moment de penjar els palmons i palmes beneïts a la barana del balcó.

Fruit d’una tradició i creença ancestral, els balcons fixats a la barana del balcó eren una assegurança contra els mals esperits, pestes, infortunis i tota mena d’enemics exteriors.. Eren un element de protecció de la casa que els acollia i dels habitants de la mateixa. S’hi havien de mantenir durant tot l’any i, acabat el cicle, es solien cremar. La cendra d’aquesta combustió, en segons quins llocs era aprofitada per a la cerimònia del dimecres de cendra. En d’altres indrets s’escampava per sembrats i conreus com a incentiu de renovada fertilitat. Qui havia anat a beneïr armat amb un ram de llorer, el desava convenientment al rebost i les fulles servien per aromatitzar guisats, estofats i rostits durant l’any.

Alçant la vista i mirant balcons, ens adonem que aquesta tradició ha desaparegut absolutament. Fixats a moltes baranes exteriors només hi veiem rètols, vistosos i fluorescents, de venda o lloguer de pisos que, en la situació actual ningú compra ni ningú arrenda. Hem deixat escapar l’ocasió d’aprofitar el cost del palmó o la palma de Rams per disposar d’un vigilant de seguretat infal·lible a l’entrada de casa, amb contracte per un any. Que, tal com estan les coses, tampoc hauria de fer cap nosa.

 

  1. Són coses d’uns altres temps, no creus? Amb uns referents ideològics i culturals que afortunadament ja queden una mica lluny per a molts.
    Encara que no facin gaire nosa, els costums canvien.

  2. a fora, a les muntanyes, hi tinc una petita palma posada just a l’entrada i , com que no tinc balcó, volia posar, la d’aquest any, just rera la porta del jardí. Ara l’Alexandra ja és gran i la vol petitona…però no la vaig penjar massa bé i el vent i la pluja la van fer caure. A mi aquestes tradicions m’agraden, com totes, i sempre tinc el meu ram de llorer i la meva particular palmeta beneïda penjada a casa.

  3. Feia anys que no seguia el “dia de beneïr la palma” per motius laborals. Aquest any si he pogut, volia comprar-li la palma a la meva neboda de tres anys. La sorpresa rau quan em vaig decidir anar-la a comprar, a Guíxols a la parada del mercat de tota la vida que sempre en tenen per les dates només vaig trobar palmons (dels de noi). Osti tu què faig!!  Vaig acabar a l’Hipercor, aprofitant un viatge a la capital, on si en tenien. Deunidó!

    La descripció del que simbolitzava m’ha fet reviure el dia mentre llegia: nervis, nervis i nervis pels més marrecs. Gràcies.

  4. De petita sempre anava amb els meus pares a beneïr-la, era tota una tradició. Ara, m’ho miro des d’un altre punt de vista, i tot i respectar-ho, crec que està caient en l’oblit.Una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!