Els dies i les dones

David Figueres

TINC ERGO SÓC

La trucada, oculta, em fa tremolar. Que la veu se’m presenti en nom de l’entitat financera on tinc els quartos -poquets, molt poquets- encara més. Però després d’identificar-me correctament, la veu se’m posa a la meva disposició fent-me saber que si tinc cap negoci entre mans, l’entitat m’avançaria fins a set mil euros en unes condicións més que acceptables, per posar en pràctica els meus plans d’expansió.

Li dic que de moment entre mans només hi tinc l’entrepà que endrapo amb els meus vint minuts reglamentaris de descans, que gràcies però que els meus plans d’expansió quedaran perfectament establerts d’aquí no gaire entre el Sr. Roca i jo i que passi-ho bé, estigui bonet.

És un signe dels temps. Arreu hi ha cartells oferint quantitats semblants a baix interès. L’usura torna. Tothom ha après a fer-se un o dos o tres forats al cinturó i avall que fa baixada. Clíniques de cirugia estètica, viatges a destins inimaginaris, cotxes on el de menys és conduir. 

 Tots els neguits i dubtes que no sabem on posar, queden dissimulats amb la vulgaritat de fer passar el plastiquet per la màquina una vegada i una altra. El posseir ens calma totes les incerteses del viure. Les satisfaccions fast food. Ni amb l’art ja no ens atrevim. S’ha de fer massa esforç. Fugi, fugi, gastem!

A l’altra banda, els dimarts que l’Ajuntament de Barcelona ha decidit instituir com el "Dia dels Trastos". Els dimarts en què la població metropolitana en massa es posa els dits a la gola i perboca tanta tinença desproporcionada. I ho dic perquè el que escriu, gràcies al meravellós "Dia dels Trastos", entre andròmines desballastades ha aconseguit un micro-ones nou, una planxa nova, un escritori arxivador atrotinat però servible i un moble al rebedor la mar de xulo.

 Passejar els dimarts al vespre per Barcelona amb una furgoneta és una de les coses més profitoses que es poden fer avui sense haver d’atendre les diligents propostes d’un no menys diligent comercial de banca.



  1. Només poseïm allò que no ens poden prendre. El pis?, els diners?, els fills?, la dona?, la moto?. Tot això només ho tenim (si en tenim) però no és nostre, l’únic que posseïm es la nostra forma de ser, de pensar, d’estimar i de veure el mon per un forat mes o menys gros, tot l’altre ho tenim com qui demana en prèstec una escala al veí per posar un llum al sostre, per fer una funció, no per ser.
    I ens ofereixen tantes coses perque les poseïm perque no volen que siguem. Heus ací la trampa.

  2. O d’allò que molt gustosament he trobat en algun viatge com els teus, en el canvi de vivenda d’amics, familiars i parents de més lluny.

    La veritat és que, per aquells que maldem per ser, ja ens va prou bé tenir allò que els altres no volen. Al final, la caixa serà de fusta manllevada i l’únic que quedarà de nosaltres serà la femta per conrear la terra. Que ella si que ho sap fer tot biodegradable, no com nosaltres.

    Apa siau i gràcies per aquest post, David.

  3. *
    I ara torno -són les sis-
    pel carrer de prop de casa.
    Els escassos vianants
    trepitgen la lleu rosada.
    Algun cotxe dreturer
    desvetlla alguna veïnada.
    Les fulles dels arbres quiets
    ensumen sense immutar-se
    la frescor de la calçada.
    Jo no sé on aniré, 
    sense diners ni mesada.
    ¿Caminaré cap al centre,
    davallaré cap al Port
    o bé em quedaré a la plaça?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de No passaran! per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent