Viver, la clau de la República
Abans de la construcció de l’Autovia Mudèjar que creua ràpidament la comarca, tothom havia de passar per Viver per pujar el famós port del Ragudo si volia entrar a l’Aragó. Corbes i corbes i desesperació si al teu davant se situava un camió de gran tonatge.
Actualment la carretera al Ragudo és solitària, amable, més pròpia dels amants de la natura, esportistes i descobridors de les petjades de la guerra civil. Just al cim, prop del punt geodèsic i al costat d’un immens aerogenerador, es troben les restes de diversos búnquers i llocs d’observació de les tropes sublevades.
Després de la caiguda del front d’Aragó en la primavera del 1938 i de la presa de Teruel, les tropes feixistes decideixen atacar la ciutat de València. Si els consellers alemanys li recomanaven a Franco anar cap al nord i atacar Catalunya, el dictador va decidir anar cap al sud i amb un objectiu precís: fer-se un cafè a la plaça de l’ajuntament de València el 25 de juliol.
El general Miaja (cap del Grup d’Exèrcits de la Regió Central) , però, juntament amb el coronel Matallana (cap d’Estat Major) de l’Exèrcit Popular, ja havien decidit la defensa. A partir de maig de 1938 es van construir tres línies de defensa encerclant la ciutat del Túria. La més pròxima al front i la única que va entrar en batalla va ser l’anomenada línia XYZ, que anava des de la Vall d’Uixò, seguia per la Serra d’Espadà, passant per Viver i arribava a Sant Cruz de Moya. Dues enormes i llargues serralades amb alçades de més de 1000 m. (Serra d’Espadà i el Toro) dificultarien l’avanç franquista.
La batalla es comença a forjar a mitjans de juliol. El dia 13 comença l’ofensiva franquista que trenca el front i pren la Muela de Sarrión amb 400 boques de foc. El 16 pren la població de Barracas.
Com que el camí a València passa necessàriament per Viver, el foc enemic es concentra en aquesta població. El 18 de juliol s’evacua la població civil en tren en vagons de mercaderies destapats cap a Sagunt i València. Han d’abandonar la seua llar amb el que poden portar deixant la resta i sense saber quan tornarien.
Dalt del cim del Ragudo s’instal·laren la divisió CTV italiana i l’Ejercito del Turia. Encara s’hi poden veure un búnquer i el punt d’observació. Aquests elements han aguantat el pas del temps ja que són molt resistents en estar fets de formigó.
Respecte a les forces republicanes, la divisió 54 s’instal·là en Viver, mentre que la 68 i la 70 se situaren en les muntanyes de la línia XYZ.
El nom d’aquesta línia sembla provindre del fet que si era sobrepassada per l’enemic ja no quedava res darrere, com passa amb l’abecedari. Però això no és del tot cert ja que encara quedaven darrere les línies intermèdia i immediata per protegir València, i d’elles ja n’he parlat en anteriors apunts.
Finalment l’ofensiva sobre Viver comença el dia 19. La part més dura durarà 6 dies, amb tancs, avions, bombardejos i foc d’artilleria. Les posicions resistiran i el front quedarà estabilitzat finalment durant 8 mesos, fins al final de la guerra. Es para aquí l’ofensiva de Franco i Miaja declararà que “Madrid renace en Viver”.
El punt de Viver estarà protegit per les altures que l’envolten. Damunt de la ciutat està el cim de San Roque, cap a l’est i cap a l’oest diverses colines com els cims T5, Cerro Cruz o T1 i l’alt de Morredondo. Tots aquests punts elevats havien estat molt ben fortificats amb búnquers, línies de trinxeres i refugis per a soldats per a amagar-se dels bombardejos de l’aviació.
Viver, la petita població al peu de les fortificacions republicanes, quedarà arrasat en un 90%. El fort foc d’artilleria que va convertir en un infern els punts de defensa caigué també sobre el poble.
El dia 20 va ser el dia més dur. Les Flechas Azules italianes i la divisió de Navarra atacaran els cims. El punt T1 serà pres pel matí però un contraatac republicà el recuperà per la vesprada. El cim de San Roque i Morredondo aguantaran els bombardejos. La línia principal del front se situarà en la carretera Viver-Teresa. I les tropes republicanes resistiren.
L’èxit de la defensa va permetre que la república iniciara l’ofensiva de l’Ebre el dia 25 de juliol. Part de les tropes franquistes en Viver foren desplaçades cap a l’Ebre i la línia del front quedà estabilitzada en Viver i en la línia XYZ. Això no va impedir que cada dia hi hagués un bombardeig, una escaramussa, o algun assalt però això no canvià res la situació.
La divisió 54 republicana era considerada una divisió d’artistes. Hi havia músics que instal·laren, fins i tot, un piano i feren alguns concerts. De tot això tenim coneixement a través de les memòries del gandià Gonçal Castelló, que va ser Cap d’Estat Major a Viver. (referència llibre).
Acabada la guerra, els búnquers, tant franquistes com republicans, foren dinamitats per ordre del governador civil de Castelló que volia evitar que foren punts forts dels maquis que començaren a lluitar a les muntanyes contra la Guàrdia Civil. Només els situats als punts més estratègics, al Ragudo, entre les dues línies de tren (Ojos Negros i Sagunt-Teruel) van ser reutilitzats com a punts de control de la Guàrdia Civil.
Després els drapaires s’encarregaren d’endur-se les restes de metralla, bombes, ferros del formigó. De tant i tant s’hi produïa algun episodi desgraciat com el dia en que un llaurador amb el seu matxo entropessaren amb una mina antipersona i moriren.
El poble de Viver no té edificis antics ja que fou destruïts quasi totalment. Va ser inclòs dins del Programa de Regions Devastades però els diners només arribaren per reconstruir la plaça, l’ajuntament, el grup escolar i la casa abadia. En tornar al poble cadascú va fer el que va poder.
El nostre nombrós grup ha començat la visita anant als búnquers franquistes situats al cim del Ragudo, ha conegut dos dels cinc búnquers situats a la vessant de la muntanya. Després hem continuat cap a les vies de tren (línia de Sagunt a Teruel i l’antiga minera d’Ojos Negros, ara convertida en via verda), on estratègicament es van construir dos búnquers, encara intactes ja que fins va 20 anys encara eren utilitzats per la Guàrdia Civil.
Després hem vist les defenses republicanes a Viver. Primer les trinxeres al cim de San Roque i després les defenses i nius de metralladores del cim T5, prop de Cerro Cruz.
Malgrat la calor, la visita ha estat molt profitosa. Voldria donar les gràcies a l’associació BCM.PATRIMONIOYARQUEOLOGÍA per organitzar la ruta i per la seua labor de difusió del patrimoni de la guerra civil.
Un patrimoni ben interessant que, encara que està catalogat, no està gaire protegit. Cal que les línies de defensa de la València republicana es posen en valor, que la gent les conega i que les visite. Aquest és un deure que tenim amb els nostres avis que defensaren la democràcia a la vora de València ara fa 75 anys.
Una vegada més vaig compartir la visita amb Lluís, el blocaire amic de +Vilaweb, autor de la Paella Mecànica i que també ha escrit un apunt de la nostra visita d’ahir. Sembla que a banda de compartir l’afició a l’astronomia també ens apassiona la nostra història.
Més informació:
Pizorra, la guerra civil en Levante
Foto:
1.- Planol de la situació dels elements del front de Viver.
2.- Punt d’observació franquista al cim del Ragudo. En formigó.
3.- Defenses i nius de metralladores republicanes. Amb pedra i sacs terrers.
4.- Visitants al front de Viver.
Totes les fotos són d’Enric Marco.