Diletant i dissonant

El bloc de Pere Torres

23 d'abril de 2009
0 comentaris

Newtok (Alaska) no és tan lluny

Només són 320, però ja són 320. Em refereixo als habitants de Newtok, a Alaska, que han hagut de reconstruir el seu poble a uns 15 km d’on era: el desglaç de l’Àrtic ha fet créixer tant el cabal del riu que els seus habitatges han quedat en una zona condemnada a negar-se. Newtok enceta la llista de les relocalitzacions obligades a aquell estat nord-americà. Tan sols l’enceta: de seguida s’hi han afegit Shishmaref i Kivalina –mil persones més. I més en vindran.

No és una anècdota –sobretot, no ho és pels que ho pateixen. Ho haurien de contemplar com un avís seriós sobre la nostra actitud davant el canvi climàtic, que és parlar-ne molt però, en el fons, pensar-hi en clau de futurible i, per tant, de corregible més endavant. És un gravíssim error: convé reiterar, tantes vegades com calgui, que el canvi climàtic no és un vaticini oracular sinó l’explicació plausible d’un conjunt de fets ja observats. Sí, també hi ha un aspecte profètic sobre el que pot arribar a passar si les emissions continuen enfilant-se al ritme dels últims decennis, però aquests escenaris de futur no neguen les alteracions del present.

En una recent Cimera Mundial de Pobles Indígenes, els assistents van presentar els efectes que ja notaven: a banda dels riscos del desglaç de molts llogarrets àrtics, l’inventari acollia aspectes com la inundació de les maresmes costaneres, la desaparició de plantes medicinals, la pèrdua de collites per manca d’aigua o canvis estacionals, la minva de la caça… Hi insisteixo: no són temences que els neguitegen, sinó mals que ja pateixen. Els líders d’aquests pobles hi sumen un risc suplementari: la dificultat de mantenir les formes de vida tradicionals, que se sustenten en unes condicions que s’esvaneixen amb el canvi climàtic.

Segons les estadístiques oficials, els pobles indígenes només agrupen el 6% dels habitants del planeta. A més, estan repartits en comunitats molt petites i, en general, marginals, si més no en relació a la vida política i econòmica dels seus països. Per tant, el seu pes és escàs en les grans decisions. Ells que no han fet la Revolució Industrial, que tenen una petjada de carboni mínima, ocupen les primeres posicions del rànquing de víctimes.

Podem mirar-nos-ho amb una empatia inoperant, una indignació estèril, un sentiment genuí de solidaritat o una honesta indiferència…, però, sigui quina sigui la nostra actitud, continuarem actuant com si això, aquí, no pogués passar. Almenys, en molts anys. Potser fóra més intel·ligent, però, que apliquéssim aquell antic refrany: quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!