Diletant i dissonant

Les cuites dels últims linxs de Doñana o dels massa poc estimats óssos del nostre Pirineu tenen plaça fixa als noticiaris. També ens inquieta què passarà amb els grans ocells i, vet aquí, les campanyes a favor de la reintroducció de la cigonya, el trencalòs o el voltor negre. Fins i tot, les tortugues marines provoquen la nostra més sincera preocupació.

Som conscients del perill d’extinció –o, si més no, de greu reculada en el nostre territori– que amenaça el seu futur i ens rebel·lem d’aquella manera que sovint fem els humans: indignar-nos d’emoció, però aturar-nos al llindar d’allò que ja exigiria accions efectives sobre el nostre estil de vida.

Els savis diuen que el món pateix la seva sisena gran extinció i que, per primera vegada, no hi ha un culpable fortuït (un meteorit, el vulcanisme o un canvi climàtic espontani) sinó un responsable conscient dels seus actes: la humanitat. Ho sabem, tot i que no volem saber-ho, i, per això, la nostra solidaritat arriba tot just a reivindicar solucions per a les espècies més captivadores, les que tenen més èxit als parcs zoològics.

En canvi, el procés d’extinció va fent via per molts altres viaranys, més marginals al nostre centre d’interès. Els invertebrats en són un exemple ben clar. Fa tres anys, la prestigiosa revista Science publicava un article revelador en aquest sentit: comparava l’evolució de la població de tres grans grups d’espècies –els ocells, les papallones i les plantes– al llarg de 20 anys. Mentre la població havia disminuït en el 28% de les espècies de plantes i en el 56% de les espècies d’ocells, ho havia fet en el 71% de les espècies de papallones!

Un aspecte que encara li oferia més gravetat era la localització del problema: mentre que el retrocés de plantes i ocells podia explicar-se per la degradació d’alguns ecosistemes concrets, la reducció de papallones passava a tot arreu; era un fenomen generalitzat.

L’estudi només feia referència al Regne Unit, però passa el mateix a tot arreu. Si no ho sabem prou bé és perquè també la ciència acaba sentint-se més atreta per les espècies simpàtiques i hi concentra els estudis de manera desproporcionada.

De poc servirà que vulguem salvar els grans mamífers si deixem que la resta d’espècies declinin. La natura està organitzada en una autèntica xarxa i, quan pateix algun node –una espècie–, s’alteren totes les interaccions i l’ecosistema canvia, sovint fent-se més inviable com a tal.

Fa uns quants anys, un home gran, apassionat caçador –hi ha caçadors que són uns grans observadors i amants de la natura– m’ho comentava amb unes paraules entre nostàlgiques i dolgudes: Cada any, trobem menys ocells. És perquè desapareixen els insectes. I, sense insectes, què menjaran els ocells?

Els científics ho han mesurat i li han donat la raó, però ell ja ho havia notat. Potser perquè vivia en contacte amb la natura o, més ben dit, vivia la natura. Segurament, aquí rau l’essència de la insostenibilitat: pensar que podem viure al marge d’allò que ens sustenta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!