Música a l’espai

Chris Hadfield no és un astronauta qualsevol. A banda de ser el comandant en cap de l’Expedició 35 a l’Estació Espacial Internacional (ISS), durant els dos mesos que hi ha estat, s’ha fet enorment popular a Twitter amb quasi 1.000.000 de seguidors (@Cmdr_Hadfield). Però segurament serà recordat per gravar el primer videoclip musical des de l’espai. El dia 12 de maig, un dia abans de baixar, es va estrenar la seua versió de la famosa cançó de David Bowie, Space Oddity.

Tanmateix aquesta no va ser la primera cançó gravada a l’ISS. L’honor l’ostenta Jewel in the Night, emesa la vespra de Nadal del 2012, que també va ser gravada pel canadenc Hadfield.

Els psicòlegs de les agències espacials sempre han recomanat la música a l’espai i han fomentat que els astronautes portaren instruments musicals a l’Estació Espacial.

En un ambient presuritzat con el de l’Estació, el so que produeixen els instruments sona exactament igual que a la superfície terrestre. La microgravetat que sofreixen els astronautes no influeix en la propagació de les ones sonores dins dels diversos mòduls de l’ISS.

Tanmateix, la lleugera pressió que exerceixen sobre les tecles o cordes és suficient per moure l’astronauta-músic d’una banda a l’altra del mòdul. També passa el mateix amb l’aire expulsat per una flauta que actua com un coet menut. Per la tercera llei de Newton, a tota acció (el gas expulsat) ha d’haver una reacció (el moviment de l’astronauta) o dit d’altra manera: sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer.

Això és el que li passà a Ellen Ochoa, una música clàssica que portà la seua flauta a l’espai. “Quan tocava la flauta a l’espai“, diu Ochoa, “Jo tenia els peus en els bucles de peu.” De fet, fins i tot amb els peus enganxats als llaços, podia sentir la força empenyent cap endavant mentre tocava.

Així que els astronautes han de tocar amb els peus enganxats a terra si no volen eixir flotant per la cabina i donar-se colps per les parets.

L’astronauta Carl Walz va romandre 196 dies (6 mesos i mig) a l’ISS. Per passar les llargues hores de descans s’endugué un teclat electrònic que va alegrar les hores de les diverses tripulacions per passaren per allí.

L’instrument, però, que més vegades s’ha tocat i més èxit ha tingut ha estat una guitarra.

L’any 2001 el transbordador espacial Discovery en la missió STS-105 hi portà una guitarra acústica Larrivée Parlor. Des d’aleshores l’han tocada uns quants astronautes com a mesura recomanada pels serveis psicològics espacials per rebaixar l’estrés. Però qui n’ha tret més profit ha estat Chris Hadfield que, amb ella, fins i tot ha fet algun concert a distància amb el grup de rock alternatiu Barenaked Ladies, grup que ha compost History of Everything, tema de la sèrie Big Bang Theory, sèrie favorita dels físics.

Però a un indret pressuritzat com l’Estació Espacial no es pot portar qualsevol cosa. Tot ha de passar un estricte control de les agències espacials.

Per exemple, el teclat de Carl Walz va haver de ser sotmet a un control d’emissions radioelèctriques per si el seu ús podia interferir en els instruments de la nau.

Tots els instruments també passen un control de gasos. Les pintures, laques i  materials plàstics poden emetre petites quantitats inapreciables de gasos que en la superfície terrestre en ambient oberts són totalment inofensius però que en un ambient tancat poden molt nocius. És normal que s’hi detecte cert nivell d’alcohols que s’utilitzen com a disolvents. Però si es detecta benzé, que és tòxic, l’instrument es rebuja. Aquests controls de gasos són tan estrictes que han estat adoptats per la Marina dels EEUU en els seus submarins, altre exemple d’ambients tancats i pressuritzats.

Finalment cal veure si els materials de l’instrument són inflamables. La guitarra, per exemple, ho és. Només es permeten si els astronautes tenen cura d’elles i no les deixen en qualsevol racó.

Un altre tema important suscitat a partir de la gravació de Space Oddity per Hardfield és el de com funcionen els drets d’autor a l’espai. Vilaweb ja se’n va fer ressó fa uns dies.

Com diu Vilaweb, Space Oddity està degudament registrada i posseeix una propietat intel·lectual a la majoria de països del món. Però, i a l’espai, si tenim en compte que, a més a més, Hadfield es trobava a només quatre-cents quilòmetres de la superfície del globus i per tant dins el règim terrícola? La revista anglesa The Economist s’ho ha preguntat i ha publicat aquest article en el qual mira de trobar una resposta a aquesta qüestió. Sembla que els astronautes no podran lliurar-se de pagar els drets d’autor.

Tanmateix caldria també aclarir quins beneficis econòmics traurà l’autor de la primera cançó que sone a Mart cantada o escoltada pel primer humà que trepitge un altre planeta… Aquest si que serà un hit en dos planetes alhora.

Per saber-ne més:

Las guitarras espaciales de Chris Hadfield, Eureka, bloc de Daniel Martín.
Making Music in Microgravity, NASA
Space Station Music, NASA
The science of music in space, Canadian Space Agency

Un pensament a “Música a l’espai

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *