marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

1 d'octubre de 2015
1 comentari

CRISTIANO RONALDO I LES BONES PREGUNTES

Cristiano Ronaldo, el jugador de futbol del Reial Madrid, sosté que parla poc amb la premsa perquè  les preguntes que li fan no són bones. Venia a compte, aquesta resposta, a la pregunta d’un periodista que li demanava per les paraules de gratitud de Gerard Piqué, en la celebració al Camp Nou de la Champions, a un cantant que havia assistit a una festa del futbolista portuguès (http://www.ara.cat/esports/Cristiano_Ronaldo-cabreig-periodista-preguntes_0_1441055987.html).

Dit sigui de passada, en el seu moment no vaig entendre res (encara ara no sé qui és Kevin Roldán, a qui el jugador culer donava unes gràcies enigmàtiques perquè amb ell començà tot) i no crec que ho arribi a entendre perquè no dispòs de tots els elements per escatir-ho i no tenc ganes de furgar, la veritat.

El cas és que m’ha sobtat la sortida del jugador madridista. Considerar que les preguntes que li fan els periodistes no són bones em sembla pretensiós, com a poc; de cregut, que diríem per Mallorca. Val a dir que el tarannà de Cristiano Ronaldo té molt de superbiós -i com tothom sap, la supèrbia és un dels set pecats capitals- i per això concita l’enuig i, en molts casos, un rabier fora mida. Fer ostentació del que tens o del que ets, tampoc no sol agradar gaire perquè pretén establir jerarquia i a ningú no li agrada estar per davall de ningú.

Sé que no entra en els manuals del periodisme però jo li hagués demanat un exemple de pregunta bona, d’aquelles que fan dir a l’entrevistat, “m’agrada que em faci aquesta pregunta”. Per això, Faemino y Cansado, dos còmics que treien -i segueixen traient, m’imagín- punta a tot, deien en els seus espectacles televisius que havien llegit Kierkegaard. Així tapaven moltes boques i obrien molts interrogants. Posats a filar més prim, també m’hagués atrevit a demanar-li per què és tan pagat de si mateix.

El futbol és un joc esportiu per a aquells que no s’hi juguen res. Sobre aquest esport molt simple -mirar de fer entrar una pilota en una porteria sense que hi intervinguin les mans- s’hi ha creat un món molt poc esportiu que genera molts beneficis a molts pocs. I també una òrbita que no té a veure directament amb les finances que parla de clubs i d’identitat; de sentiment i d’orgull. I en aquest cosmos hi volten valors, naturalment, i mitjans de comunicació i programes informatius i espais generosos en els telenotícies.

Tanmateix, però, en aquest univers futboler, els que juguen -en els clubs d’elit o en els barris més deprimits- hi posen la suor, la sang i les llàgrimes, per no sortir del tòpic. Onze contra onze, una pilota, unes normes no molt sofisticades, hora i mitja de joc i pilota per amunt i per avall a les ordres d’uns entrenadors que miren de dissenyar la manera més efectiva de fer un gol més que l’equip contrari per guanyar tres punts. Els jugadors de futbol, en definitiva, són les peces del tauler i només poden parlar amb coneixement de causa de com ha anat amb la pilota.

Per això, les preguntes que se’ls poden fer i ells poden respondre és sobre si han guanyat o perdut, si s’ho han passat bé o si no; si estan molts contents per la victòria o fotudíssims per la derrota. No sé si sobre això es poden fer preguntes bones o no perquè es puguin lluir en les respostes. Són preguntes, moltes d’elles balderes, ja ho sabem, que es responen amb tòpics i fraseologia gairebé transparent que passa de generació en generació sense gaires esmenes.

Poden haver llegit Kierkegaard, els jugadors de futbol, i ser especialistes en Kant els periodistes esportius: sabut és que en futbol tothom n’és doctor perquè és, senzillament, un joc. I amb tants de doctors, és clar, és molt difícil fer bones preguntes.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. En aquest cas que comenteu, dóno la raó a Cristiano Ronaldo. La pregunta era fora de lloc, i no tenia res a veure amb el futbol o el partit.
    És com si un periodista li preguntés a un cap de llista electoral sobre les seves apetències sexuals.
    Els periodistes són ben lliures de preguntar el que vulguin, però caldrià demanar la mateixa llibertat per la resta dels mortals, i donar-los l’oportunitat de no voler respondre sense que els caigui a sobre diferents anatemes.
    Els periodistes tindrien de saber que, encara que es facin dir partíceps d’un 5è poder, tots els poders estan fonamentats sobre fang. I que també són humans (com ho són els futbolistes, els lampistes, els taxistes o els polícies).

    El sr. Cristiano Ronaldo és futbolista de professió, i se’l tindria de preguntar públicament sobre la seva feina, pas si és o no és “bona persona”. Si “publicament” fes testimoniatge d’altra cosa, també se’l podria demanar sobre aquest testimoniatge públic.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.